Els Camins de la Música: Recent Episodes
Enric Pastor Roig - Ràdio Klara
Un programa de Ràdio Klara i un podcast per a la gent a la qual li agrade la música de jazz, clàssica i altres de contacte d'ambdues.
Programa 683
La música de ball de dues dècades postcrisi del 1029 als Estats Units d'Amèrica va ser una música popular i acceptada per tota la població, blanca i negra, amb la sola nota a destacar que cadascú tocava, normalment, als locals dedicats al seu color de pell, car la discriminació va assolir en aquells anys límits difícilment imaginables, amb el Ku-Klux-Klan i companyia fent-ne de les seues.La música però, de vegades, produeix petits miracles, taques aïllades d'espais on blancs i negres tocaven junts. Allò de ballar junts ja sí que era impensable... L'orquestra de Charlie Barnet va ser un d'eixos rars espais on gent, majoritàriament blanca, incloïa músics/ques negres als seus rengles. Tota una declaració de principis a l'època.
Però allò que ens interessa hui ací és destacar la qualitat i excepcionalitat del treball musical del Charlie Barnet. A les seues obres, petites joietes de 2 o 3 minuts, es va fer enorme ús als arranjaments de la tècnica del contrapunt, una tècnica amplament desenrotllada per J.S. Bach que Barnet aplicava amb una molt alta freqüència a les seues orquestracions.
Charlie Barnet era un "fill de casa bé" que estava predestinat a ser advocat per a treballar als negocis familiars, però, vets per on, al xic li agradava la música i a ella es va dedicar professionalment durant un bon grapat d'anys.
D'una enorme frescor, i amb certes audàcies estilístiques que feien que presagiara, formalment parlant, l'arribada del be-bop, la música de Barnet va encertar amb l'objectiu de la qualitat, la perfecció formal i... el contacte amb la gent que volia ballar.
A eixa tasca es va dedicar els anys de la seua executòria professional fins que es va cansar i es va dedicar al "dolce far niente" que els diners ingressats amb la seua música i... els que per família tenia, li permetia.
Un bon músic, no massa recordat a hores d'ara, que paga la pena escoltar i aprofitar per a pegar-se uns balls a les nits d'estiu. Us oferisc una hora seguida, sense interrupcions, de música de ball del Barnet, a la versió web del programa.
Programa 682
De tant en tant, algun intèrpret d'un instrument d'eixos que, per una causa o l'altra està relegat de l'atenció del públic, vol reivindicar-lo. Les causes poden ser variades: canvis de moda com el clave i el clavicordi pel reviscolament de la música "antiga" amb la Wanda Landowska, rescatar de l'ús de carrer com va fer Andrés Segovia amb la guitarra espanyola, o... portar a primera fila de l'orquestra donant-li protagonisme a l'arpa, tal com va fer Nicanor Zabaleta.
Músic nascut a Donosti el 7 de gener de 1907, son pare, gran amant de la música, li va comprar una arpa de segona mà a set anys i arran d'això es va definir la seua vida.
Intèrpret famós i reconegut al llarg de tota la seua trajectòria professional, s'estima que va vendre uns tres milions de discos... quan encara eren objectes de venda, tot un rècord per a un intèrpret de música clàssica.
La seua tècnica, depurada al llarg de tota una extensa carrera, va dur a una modernització de l'instrument per part dels fabricants, de manera que la seua sonoritat s'avinguera amb les necessitats sonores dels grans recintes de concert actuals.
La necessitat de repertori, molt reduït aleshores a obres del classicisme i barroc transposades per ell al seu instrument, el va dir a una intensa tasca musicològica. El classicisme i el barroc s'avenien millor a traslladar obres a l'arpa, car la majoria de les peces d'aquella època escrites per als instruments de tecla d'aleshores, la família del clave i el pianoforte -un piano primitiu encara-, a més d'algunes obres de cambra, pensades per a recintes reduïts són més adequades per a dur a l'arpa. El piano romàntic, amb els virtuosismes dels Listz o Chopin eren molt difícils de traslladar al seu instrument per raó que "sols es tenen dues mans", amb unes impossibilitats físiques d'arribar als complexos acords d'aquells virtuosos.
El seu so nítid, cadenciós i depurat, va encisar als públics de l'època i va forjar una sèrie de nous intèrprets joves que, amb ell, varen descobrir a l'audiència aquest instrument de sons cristal·lins.
L'inevitable J. S. Bach apareix sovint en les seues gravacions amb transcripcions d'un bon grapat d'obres per a clave o violí solista i alguna d'elles s'escoltarà al programa, junt amb composicions de l'altre gran barroc, G. F. Händel.
Un altre dels seus punts d'interés van ser les obres dels romàntics nacionalistes espanyols: Falla, Turina, Granados. Podreu escoltar una petita i deliciosa obra d'un il·lustre músic valencià, que va dominar l'escena valenciana al llarg de pràcticament vora cent anys, parlem d'Eduardo López-Chávarri Marco (València, 29 de gener de 1871-València, 28 octubre de 1970).
En la seua cerca d'eixamplar el repertori per a arpa, va encomanar i estrenar obres de gent com Alberto Ginastera, Darius Milhaud, Heitor Villa-Lobos, Walter Piston, Ernst Krenek o Joaquín Rodrigo.
Però encara que, segurament, els seus gustos no s'avenien massa amb les avantguardes de l'època, en el seu afany d'obrir horitzons a l'instrument també va encarregar treballs a gent de la més radical avantguarda, llavors centrada en coses com la música electroacústica, de la qual escoltareu una obra del compositor Josef Tal, israelita d'origen polonés (Pniewy, 18 de setembre de 1910 - Jerusalem, 25 d'agost de 2008) no interpretada per ell, car no he trobat cap interpretació seua, però com a homenatge als seus esforços per viure la música de la seua època enriquint el repertori arpístic.
Va morir a San Juan de Puerto Rico el 31 de març de 1993, amb un reconeixement general a la seua obra, tant dels estaments artístics com dels oficials, rebent l'any 1983 el Premi Nacional de Música de mans del Govern espanyol. L'any 1988 va ingressar a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Programa 681
Devia ser una obvietat, lamentablement, però, no ho és: tenim al País Valencià i exercint no només la difusió de la seua sapiència musical des de l'àmbit pedagògic als conservatoris, sinó, encara més, exercint la seua mestria artística des dels més diversos escenaris i camps, un grup de reconeixement internacional i mèrit reconegut i merescut.
Els músics que formen el Grup Amores han vessat la seua sapiència, sensibilitat i esperit artístic en, pràcticament, tots els camps possibles de la música: antiga, compositors contemporanis, treballs per a obres de dansa, teatre, cine, simfònic i, amb gran generositat -i gust- sessions didàctiques per a criatures menudes i no tan menudes.
Des que l'any 1989 varen decidir abocar les seues carreres com a percussionistes amb el far de John Cage al davant, la seua activitat no s'ha aturat. Amb carreres individuals igualment fructíferes, Pau Ballester, Àngel Garcia i Jesús Salvador Chapi, ens han deixat, tan sols, set discos sota aquest nom d'"Amores" i afegint el recopilatori que s'escolta al programa, amb una tria remasteritzada d'un grapat de les peces ja publicades en CD com a grup.
Aquests 30 anys(+5) que volem destacar hui són una mostra d'on l'amor per la música i les coses ben fetes pot arribar. Música meravellosa, variada, abastant des de composicions del segle XI de la Hildegard de Bingen, fins a obres d'ahir mateix i de hui junt amb composicions pròpies: un ventall reduït però sucós de la seua trajectòria discogràfica.
Òbviament, la seua obra no gravada, tant del col·lectiu com de les individualitats, és molt més extensa i hui la "màgia" d'internet ens permet accés a algunes coses més, però la seua feina en, per exemple, els múltiples concerts didàctics per escolars haurien de ser causa suficient per a l'agraïment etern col·lectiu de la ciutadania de per ací.
En els dies en què es publica aquesta nota estan rodant un espectacle, "Ubuntu", amb un músic i una ballarina africans, que és una autèntica "orgia percussiva". Una mostra del seu amor i respecte per les músiques de l'Àfrica que tant ha estudiat i conreat i de les que, segons reconeix, tant ha aprés. Si trobeu una actuació de l'espectacle prop de casa -o no tan prop, no s'ho perdeu.
P.S.: L'any 2019, poc abans de la publicació del recopilatori, vaig tindre l'oportunitat de fer a Jesús Salvador Chapi una llarga entrevista a la seua aula del Conservatori de València, que vaig esprémer en diversos programes per difondre la personalitat d'aquest home i el seu entusiasme vital per l'art que treballa.
Vos recomane l'escolta d'aquells programes: una delícia per a mi, quan li vaig fer l'entrevista, i una font de saviesa, no sols musical, d'algú que sabia de què parlava.
Programa 680
En efecte, què més cal dir?Esta temporada m'havia proposat dos objectius fonamentalment:
- Publicar el màxim possible de treballs de dones no (re)conegudes
- Fer alguna mirada als clàssics dels gèneres que abastem
Evidentment estem en el segon cas perquè, cal fer una introducció a aquesta parella de noms, Ella Fitzgerald i Louis Armstrong? No, veritat? Doncs això.
Sols afegir que la música està extreta d'un CD recopilatori dels treballs fets conjuntament per esta parella a la gravadora VERVÉ .
Per acabar-ho d'arrodonir, totes les peces són fruit de la inspiració de la parella dels Germans Gershwin.
Algú en dóna més.
Au! A disfrutar-ho!
Programa 679
Kontxi Lorente desitja ser una persona honesta... i feliç.
"El Otro Lado", és, segons ella, l'altre costat de la vida, de les coses, de la música, eixe altre costat on les coses són belles, la gent bona i feliç, la música, aliment de l'ànima, la bondat la norma, l'amistat sincera, la natura amiga, en definitiva, eixe altre costat de la vida on tothom voldria estar per a ser feliç.
Gravat en solitari, ella sola enfront del piano, el disc "El Otro Lado" és com un suc de tota la seua trajectòria anterior i com una trobada amb ella mateixa. Un treball on expressar-se amb total llibertat i amb total sinceritat. Almenys eixa és la impressió que ens ha donat en escoltar la seua música... i les seues paraules.
L'entrevista que fa d'acompanyament a la música va resultar d'una enorme frescor i sinceritat; una persona que té algunes coses que dir i altres... que no vol dir de forma expressa, però que es poden entendre enmig les seues paraules (i la seua música).
Sempre amb l'alè del jazz com a rerefons, el treball conté un homenatge a Brahms passat pel sedàs de la seua personalitat. Hi ha també una petita mostra d'eixos clàssics que hem escoltat mil vegades, però que sempre poden sonar com a nous quan qui els toca ho fa des del fons de l'ànima, desbordant sinceritat i sapiència musical. Per a acabar-ho d'adobar, un altre grapat de peces pròpies, producte d'eixa "altra" Kontxi, la compositora, encara que diu que ella sempre se sent compositora quan està al teclat. Eixa és, evidentment, una característica que adora del jazz, la llibertat creadora quan està interpretant una peça pròpia o d'altri; segons ella és davant del teclat i sense cap lligadura quan es troba feliç i "com peix a l'aigua", segons expressió seua.
Rajant lirisme a tot el disc, la personalitat de Kontxi se'ns apareix com més
tranquil·la, serena i a gust amb ella que, potser, en els seus treballs discogràfics anteriors que són, clar està, també SEUS i en eixe sentit, tan SEUS com aquest darrer en solitari, però a mi em sembla que aquest "altre costat" ha estat una expansió, un moment de relax i d'autoconfesió, de regirar per dins del cau de la seua ànima. Se'ns ha obert íntimament, amb total sinceritat.
I SEDAJAZZ és una part important de la seua vida musical i personal, clar.
Gràcies, Kontxi.
Programa 678
L'any 1970 va ser un any important en la història del jazz.
La difusió incontenible del Rock & roll com a música popular per excel·lència havia arraconat al jazz que, a més a més, amb la seua evolució "free" havia despistat la seua audiència, sobretot a la blanca, que no entenia la radicalitat de plantejaments d'aquella deriva dels Coltrane, Coleman, etc. La politització, a més a més, havia provocat moltes defeccions fins i tot al camp dels músics de jazz, que miraven de guanyar-se la vida a les gravacions dels nous ídols rockers com a músics d'estudi.
El "swing", eixa cosa del jazz primigeni, que fins al be-bop havia estat la gran música ballable, feta per blancs o per afroamericans, havia capitulat també davant la força aclaparadora del Rock & roll.
Una deriva, que originària del jazz i d'arrels negres, havia pres cos i estava difonent-se amb rapidesa era el "funk". Ho tenia tot, car era música "negra" que els blancs entenien i el seu ritme s'adaptava be a ser ballat.
El 30 de març de 1970, eixia a la venda un àlbum fonamental en el gir del jazz-fusió, el "Bitches Brew" de Miles Davis, que va ser com la confirmació de la perfecta assimilació pel jazz del rock i el funk. Eixe mateix any es formava un grup impulsat pel saxofonista Wayne Shorter i el pianista Joe Zawinul, què havien participat en la gravació del Bitches Brew i del In a Silent Way de Miles.
Joe Zawinul i Wayne Shorter, els fundadors deWheather Report compartien amplament els criteris musicals i estilístics i estaven decidits a canviar al panorama sonor del jazz. Menys improvisacions estel·lars i més so compacte i uns ritmes totalment identificats amb la fusió jazz-rock-funkie varen dur a una formació que va entrar amb força al món del jazz. Després de tres LP exitosos, el quart, el Mysterious Traveller, va cristal·litzar aquell so de forma definitiva, amb la desaparició pràctica (i física finalment, com a membre del grup) del baixista Miroslav Vitous, reticent a emprar el baix elèctric i la incorporació del nou baixista elèctric, Alphonso Johnson. Junt amb la potent aportació del Jaco Pastorius, van consolidar un so potent, absolutament reconeixible, on els solos ja no eren el centre de les peces car el punt important era el bloc sonor resultant.
El Mysterious Traveller, amb peces eixides del cap de Zawinul i de Shorter, va ser un punt i a part en la seua trajectòria i un total èxit de públic i crítica. El disc té, a més, una característica que, a poc a poc, estava consolidant-se al món del jazz: la variació en la formació dels músics que participaven en cadascuna de les peces, en funció de criteris d'estètica musical.
Una obra important, fita en la història del jazz, que escoltareu íntegra en la part sonora del programa.
L'any 1986 el grup es va desfer finalment i cadascú dels seus membres, gent amb una forta personalitat, varen bastir una exitosa carrera professional en solitari o formant altres grups, però el canvi, la consolidació de l'anomenat jazz-fusió, era ja un fet irreversible i elsWheather Report entraven a la història del jazz.
Programa 677
La flautista Maria Gil, valenciana, de la comarca d'Els Serrans és la darrera troballa que se'ns ofereix des de l'Alqueria Coca, des de SEDAJAZZ. El disc s'anomena "Veye"
Una veu fresca i amb un instrument que, si bé no és insòlit al món del jazz, tampoc és massa freqüent. Una veu de dona, cal destacar-ho. A poc a poc, molt a poc a poc, les dones van incorporant-se al món jazzístic per estes terres.
El disc és, sembla, una panoràmica, una carta de presentació d'una música que té ja una experiència professional d'instrumentista i de cantant, car de les dues especialitats ha fet estudis.
Amb influències heterogènies, els ritmes o, millor dit, els ambients del disc ens remeten a sons llatins i brasilers, amb alguna incursió a un "funkie" discret. Una obra on el lirisme, la tranquil·litat, un so íntim, amb unes improvisacions molt mesurades és el que dona cos al disc. No és un treball amb audàcies trencadores -ni cal-, ben al contrari, es tracta de construir una obra ben feta, de perfils variats però on el perfum del jazz ens acarona.
Les peces vocals, també de l'autoria de la Maria Gil, tenen una clara vocació jazzística amb un discretíssim, mesurat "swing" que les integra perfectament en la resta del disc.
Maria Gil és graduada en flauta travessera i en cant Jazz per la prestigiosa ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i té un currículum farcit de col·laboracions amb noms il·lustres del jazz espanyol (Antonio Serrano, Carles Benavent, Albert Bover,...) i en l'actualitat està implicada en un projecte amb el veterà guitarrista valencià Joan Soler, una de les primeres veus jazzístiques valencianes en èpoques fosques per a aquest gènere.
Cosidere aquest treball, com he dit, com una "carta de presentació". Esperem tindre prompte més mostres de la seua qualitat interpretativa i compositiva.
La formació del disc és:
María Gil (flauta travessera, veu i composicions)
Baptiste Bailly (piano)
Mariano Steimberg (percussió)
amb la col·laboració de Miquel Álvarez (contrabaix)
Programa 676
El dos de juny de 2023 se'ns n'anava una dona que estava en un moment dolç tant de la seua trajectòria professional com de creativitat. Amb un munt d'encàrrecs d'institucions, orquestres i teatres d'òpera d'arreu del món esta trajectòria s'ha vist truncada per eixe imponderable que és la mort.
Reconeguda Kaija Saariaho com uns dels músics, de qualsevol edat i gènere, més potents i reconegudes, a hores d'ara, potser junt amb la rusa Sofia Gubaidulina, la seua desaparició representa una dada important per al desenvolupament de la música occidental, a la qual ha fetinteressants aportacions i valuoses novetats. Cal destacar l'important paper que, en la seua conformació artística, va tindre el seu pas per l'IRCAM, el prestigiós laboratori fundat per Pierre Boulez, on la tecnologia i l'informàtica juguen un importantíssim paper com a auxiliars de la creació.
Ja als programes 608 i 609 del nostre programa vàrem exposar prou amplament, amb textos de persones de reconeguda solvència, una certa descripció de la seua música. Amb una personalitat d'aspectes interessants i innovadors, el que anem a fer és enllaçar una llarga i profunda entrevista que, amb motiu de la concessió del premi "Fronteras del Conocimiento" li va realitzar la prestigiosa revista "Scherzo". A l'entrevista, més personal que musical, l'entrevistador va saber portar la conversa d'una manera col·loquial, de manera que va fer un retrat molt interessant i personal de l'artista.Com a introducció posem alguns interessants fragments de l'entrevista:
"En aquella època no hi havia cap altra dona a la Acadèmia Sibelius que estudiés la composició, i al principi em vaig trobar amb molts professors que no volien ensenyar-me pel simple fet de ser dona. Pensava que era una pèrdua de temps, i aquesta sensació era generalitzada. Açò em va afectar profundament, però no varen aconseguir que em rendira.
El meu pare havia comprat un Revox, un magnetòfon amb micròfon, i jo vaig començar a jugar amb aquell aparell. Cantava amb el micròfon, canviant els registres de la meva veu, des del xiuxiueig al crit, i em fascinava percebre com una veu pot transformar-se amb l'ajud
Sense dubte amb l'electrònica es pot fer tot allò que un serà capaç d'imaginar, però he de saber-ho imaginar, i després he de saber traduir aquesta imaginació.
... el meu punt de partida per a un so electrònic pot ser alguna cosa que no puc obtenir, però a vegades trobe alguna cosa que resulta més interessant, que encaixa millor amb la totalitat de l'obra. Es tracta en tot el cas d'un treball que requereix un procés.
... jo soc molt sensible a la llum, i hi ha quelcom en la meva percepció de la música que em fa pensar molt en termes lumínics. Quan sento música imagino a vegades llums.
Sempre he escrit la música com he pensat que l'havia d'escriure. Per mi la forma i el material musical procedeixen de la mateixa font.
Em sembla que el més gran és Johann Sebastian Bach.
Crear una obra d'art vertadera duu temps i això és quelcom que hui escasseja. No ha de ser fàcil ser un jove artista avui en dia.
Vull creure que, mentre continuem essent humans, seguirem sentint la necessitat d'una espiritualitat, d'un pensament profund, més enllà de les pressions d'un món cada vegada més comercial.
... de fet tot artista utilitza el coneixement i la intuïció, la música és en aquest sentit bastant especial, i en molts aspectes està molt pròxim a la ciència."
Programa 675
L'Alqueria Coca, seu de SEDAJAZZ no deixa de parir fills i filles. Com una mare prolífica, la seua fecunditat no en té límits.
La penúltima fornada de gent jove eixida de l'Alqueria, junt amb algun amic més, va estar treballant de valent durant la pandèmia. Varen treballar tant i tan bé que, sense quasi adonar-se, ja tenien un bon grapat de peces gravades ací i enllà. Calia, doncs, decidir què fer amb tot aquell material. El punt final ideal seria treure un disc, un CD que fora el testimoni físic d'aquella creativitat, però una cosa era ajuntar-se un dia i gravar coses i altra l'edició d'un disc: per arribar a què es convertira eixa idea en un producte físic calia un grapadet de diners...
El sistema de micromecenatge, via Verkami, va ser on trobaren la solució. Com en alguns temes hi havia hagut la col·laboració de gent veterana varen pensar -dic jo- en treure un segon disc on estigueren els treballs on havien col·laborat alguns dels veterans que rodaven per, o estaven a, la SEDAJAZZ. Òbviament, Francisco Blanco "Latino", "Deus ex Machina" de Sedajazz no estava lluny (flauta, saxo baríton i soprano), Víctor Carrascosa (trompeta), Paco Fernández (trompeta) i Ferran Verdú Pons (trombó). Per a l'ocasió s'anomenaren els "The Liao Brass".
Amb tot això i l'èxit del Verkami va poder eixir a llum un doble CD etiquetat com a "Screaming Pillows, Vol. 1 i Screaming Pillows & The Liao Brass".
L'àlbum els va quedar tan bé que varen guanyar el Premi Carles Santos del 2020al millor disc de jazz. El premi era merescut.
Un grapat de peces, composicions totes originals -i els arranjaments també- de gent molt jove, que exploren, indaguen, fan explotar la seua creativitat, passejant-se per la pràctica totalitat dels estils del jazz posteriors al "bebop", amb incursions estilístiques d'allò més variat i un marcat ritme "rocker" en un grapat de peces, producte, crec, de l'edat dels intèrprets. Tot això amarat amb pinzellades "free", "llatí", "flamenc" i amb una superba peça que demostra la interiorització de l'ànima més profunda del jazz, un "blues", que deixa clar que amb els seus pocs anys, l'Alqueria Coca ha sabut dur-los pels camins del jazz més autèntic i seminal, sense que això els tallara les ales per a volar a l'aire lliure de la modernitat.
Els noms dels membres de Screaming Pillows són:
Juan Saus (saxo alt)
Xavi Maldonado (saxo soprano, tenor i clarinet baix)
Roque García (saxo tenor)
Vicent Lloret Adrover (trombó)
Bernat Cucarella (vibràfon i sintetitzador)
Pablo Rizo (piano i teclats)
Borja Flores (contrabaix i baix elèctric)
Hugo Barrio (bateria)
Alguns d'ells ja roden amb grup propi, però n'estic segur que, a no tardar massa, ens donaran més fruits de la seua creativitat.
Quedeu-vos amb els seus noms._________________________________________________
Enllaç als videos fets en les gravacions de vàries de les peces
Programa 674
La història de la relació entre les sis Suites per a violoncel del gran pare J.S.Bach i el català universal Pau Casals podria haver estat escrita per un bon narrador d'històries, però no va ser cap invenció literària.
Un jovenet de tretze (tretze!!) anys, amarat de música ja a la seua edat, va a una llibreria de vell vora del port de Barcelona, per tal de comprar algunes partitures de música per a piano de Beethoven. De sobte, un poc arraconades, veu unes fulles amb música impresa on li crida l'atenció el nom de Johann Sabastian Bach; agafa els papers i observa que són unes suites per a violoncel. Emocionat agafa els papers i se'ls compra i, en arribar a casa, es posa a llegir i a tocar amb el seu instrument les peces.
Després d'un somni d'uns dos-cents anys, aquelles notes sonaven una altra vegada. En aquell moment eixes peces eren desconegudes pels músics de l'època. Els trobats per Pau Casals eren uns papers impresos al començament del segle XIX i no es tenia notícia d'eixes obres. El jove Pau Casals les estudia incessantment, les treballa i les fa seues, com integrades al seu torrent sanguini. L'enorme respecte que l'inspiren fa que no s'atrevisca a tocar-les en públic fins vint anys després. Són un cert maldecap, a part d'una obsessió, car la partitura no en duu cap indicació de tempo, ni de dinàmica, formes de tocar i possibles moments d'adorns improvisats, d'alguna manera les té que "reinventar/reinterpretar".
Segons sembla són unes peces escrites amb la idea de ser un exercici de pràctica per a aprenents a violoncel·listes, però la música que està als papers no és, de cap manera, un pur exercici escolar. Supose que Casals, en adonar-se, va pensar que també eren uns "exercicis escolars" els d' "El Clave ben Temperat", però el geni de Bach s'escolta a través d'eixos "exercicis" com una obra mestra, ja reconeguda aleshores (Mendelssohn mediant).
La interpretació d'eixes obres retrobades resulten un enorme èxit en ser interpretades en públic i poc després, amb l'ànima encongida pel drama de la guerra a Espanya, grava a Londres a la tardor de 1936 dues d'elles, la segona i la tercera. Al llarg dels dos anys següents grava les altres quatre: l'èxit és fulminant i el ressò de les gravacions supera amb molt les esperances del Pau Casals.
La resta és ja història. Amb criteris inicialment controvertits sobre la seua interpretació, sobre els criteris musicals emprats, molt prop de la sensibilitat romàntica de l'època per part de Casals, la difusió de les Suites esclata i, a hores d'ara, les gravacions fetes per part de múltiples violoncel·listes superen amb escreix, segurament, el centenar, per als violoncel·listes, les sis suites continuen sent la seua alfa i omega, un ritu de pas, la muntanya Everest del seu repertori. Les noves gravacions de les suites guanyen regularment els premis de "disc de l'any" i els vells enregistraments mono de Casals, adequadament reviscolats amb les noves tecnologies, encara són un dels més venuts entre els títols històrics. Però la cosa no s'acaba amb els violoncel·listes, car una gernació d'intèrprets de flauta, piano, guitarra, trompeta, tuba, saxo, banjo, acordió i més han interpretat la música amb un èxit sorprenent. Fins i tot guitarristes de Rock s'han atrevit amb elles.
Per a Pau Casals la interpretació pública al llarg de la seua vida va estar sempre com una obra inacabada, sempre amb noves troballes, sempre amb quelcom de nou que treballar en elles, com un oceà de música navegable de mil formes.
Lamentablement, el seu compromís polític antifeixista el va dur a no tocar públicament una sola nota arran de l'èxit feixista a la guerra d'Espanya i mentre estiguera Franco, durant quinze anys -QUINZE ANYS!!- i a no tornar mai a la seua estimada terra catalana car va morir el 22 d'octubre de 1973, poc de temps abans que el dictador. La seua petjada, però, és inesborrable en la història de la música occidental per la seua innovació en la forma de tocar el violoncel... i pel seu redescobriment de les Suites de Bach.
Honor i glòria a Pau Casals, gran músic i gran persona.
Programa 673
Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.
No n'és una excepció el de Alicia McLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l'esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.
L'admiració i sintonia de l'Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida -artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John- actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d'ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d'aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d'espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.
Musicalment, que és l'aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d'un instrument insòlit al món del jazz, l'arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d'abundants "glissandi". Abans d'ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby aquella de la qual es declara hereva l'Alice Coltrane.
La música que s'escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l'auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, "Transfiguration.
Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, "One For The Father". Després està una llarga improvisació, executada per ella a l'orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l'especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l'àlbum Interstellar Space.
Ja ho dic: no és una música fàcil d'escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu "acoplar-vos" a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.
Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda. Una dona original i alhora clàssica ja, per al jazz.
Programa 672
Doncs això, eixa mescla insòlita, inicialment boja, absurda, ha fet que nasquera una obra insòlita, boja, absurda, però preciosa.
El txistulari Garikoitz Mendizabal, l'acordionista i compositor Gorka Hermosa i la parella d'acompanyants de Paco de Lucía, Carles Benavent al contrabaix i Tino di Geraldo a la bateria, han tret a llum una gravació que, per poc que la sensibilitat d'u no n'estiga totalment anquilosada, el sorprendrà d'entrada, li captarà l'atenció a continuació i, molt probablement, se l'endurà per l'aire, flotant en un núvol fins que s'acabe el disc.
Lamentablement, Euskadi està TAN LLUNY!! Una geografia amb moltes muntanyes, verdes, això sí, eixos verds que cantà Raimón, i una situació política desgraciada han fet que eixe meravellós país siga un absolut desconegut per a la resta de gent de l'estat.
I resulta que Euskadi en té una vida cultural i social activa i plural i, en allò que ens interessa, una vida musical que si bé ja està plagada de noms il·lustres els darrers dos segles adobada amb una tradició vocal popular anàloga a la de les bandes valencianes, amb l'arribada de la democràcia ha esclatat joiosament. En l'entrevista que il·lustra el programa, Gorka Hermosa ens fa unes pinzellades del tema.
També ens explica, clar, els orígens de l'arriscada aposta del disc, fruit de la passió per la música i per Euskadi de dos bascos, Gorka i el virtuós txistulari Garikoitz Mendizabal. Un dia varen trobar-se amb la parella d'ex del Paco de Lucía i varen imaginar un projecte original, arriscat fins a l'extrem, d'una fusió de cultures musicals inaudita. La resta cal escoltar-ho.
Amb una barreja de sons i ritmes, des d'Euskadi a Andalusia, del zortziko a la malenconia enamorada d'uns constructors d'acordions italians, de...; el còctel és ple d'aromes i sabors, d'ambients i de sentiments, de la joia a la introversió, el gaudi de la pura música que ens atrapa,
Al Gorka Hermosa ja l'havia escoltat diverses vegades i he programat alguns dels seus discos en solitari, però la ductilitat, el domini ABSOLUT que del txistu en fa el Garikoitz Mendizabal m'ha enamorat d'un instrument que, si bé el coneixia, clar, mai l'havia sentit amb la ductilitat, la dolcesa -o l'agressivitat- i el descarat domini de colors d'aquest virtuós de l'instrument. No visc a Euskadi i la informació que en tinc de la seua música és la que és, però tinc clar que, a partir d'ara, vaig a fer el possible per acostar-me a totes les gravacions que puga d'aquest home i les seues aventures, que existeixen...
Què tal si, aprofitant la porta que s'obrirà amb aquest programa, us endinseu també en aquell món verd d'Euskadi. Ja us dic que no us defraudarà.
Programa 671
En aquest segon programa dedicat a la memòria del trombonista valencià Toni Belenguer, escoltareu peces dedicades a ell d'algunes de les persones del món de la música que el varen conéixer i varen poder disfrutar de la seua vàlua com a músic i, sobretot, com a amic.
La llista de persones que varen participar és un "qui és qui" del jazz mediterrani i part de la resta de l'estat. En una entrevista al seu amic d'infantesa, Francisco Blanco "Latino", el "motor" de Sedajazz, diu que el problema per a organitzar l'actuació no va ser el trobar a la gent, sinó quadrar les agendes de tantíssima gent que volia intervindre. Supose que més d'una persona es quedaria fora, però malgrat això varen ser una seixantena les músiques i músics que varen actuar aquell 17 de juliol de 2022 (). D'aquella actuació són les músiques que sonaran, extretes de la gravació publicada pels seus amics de sempre de Sedajazz,* organitzadors de l'acte.
Al nostre Camins ja varen elaborar un programa amb gravacions d'altres on ell hi participava, col·laborant de manera desinteressada, aportant el seu "savoir faire" per tractar que el resultat -sota la titularitat d'un altre- fora el millor possible: això era allò que importava, la consecució d'una obra impecable, perfecta a ser possible, amb això es donava per satisfet. El seu ego era ben menut, al contrari de la seua generositat.
Voldria destacar que, en correspondència a la col·laboració rebuda al llarg de molts treballs, la gent de la Sant Andreu Jazz Band, què ha tret un disc d'homenatge al Toni pels mateixos dies de l'acte del Principal, amb el seu "factòtum", Joan Chamorro, i un grapat de les gents joves amb les quals va treballar en els seus discos primerencs el Toni Belenguer, varen estar presents.
I no diré més. Insistir en el record emocionat d'aquell excel·lent músic i millor persona, que ens va abandonar amb tan sols quaranta-dos anys, quan tota la professió esperava d'ell moltíssimes coses encara donat el que havia fet fins al moment.
Gràcies per tot, Toni. ()Enllaç a la gravació íntegra del concert del Teatre Principal de València del 17 de juliol en homenatge a Toni Belenguer*
Programa 670
"Hi ha persones que en tenen llum pròpia, que desprenen una energia especial".
Amb eixa descripció es referia Joan Chamorro, de la Sant Andreu Jazz Band, al Toni Belenguer.
Dotat d'una màgia personal indefugible i d'una mestria musical indiscutible i indiscutida per les persones que el varen conéixer i compartir amb ell la seua passió per la música, Toni Belenguer és un d'eixes persones que, per donar-se a qualsevol company/a que li demanara la seua sòlida i segura cooperació, no en té més que un sol disc publicat sota la seua titularitat, que podeu escoltar a aquest enllaç del programa que li vàrem dedicar.
El disc vaig tindre el gust i -diria- l'honor, d'escoltar-lo en la seua presentació en un petit teatret, ja desaparegut, a Campanar, que va acompanyar-lo amb una mena d'"action painting", on una pintora amiga anava pintant mentre ell i el seu grup tocaven. Era l'any 2007 i encara no existia el "Camins". La sensació va ser la d'una troballa encisadora; vaig eixir flotant d'aquell teatret. Després vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-lo acompanyant a altres músics. Recorde, amb especial emoció, la seua col·laboració al projecte que Jesús Salvador "Chapi" va posar dempeus -crec que per única vegada- al Claustre de la Universitat de València un projecte preciós i arriscat sobre Bach i músiques africanes; allí hi era el Toni Belenguer, aportant la seua visió jazzística de la idea del "Chapi", amb el seu habitual magistral treball.
La gent amiga de Sedajazz, projecte al qual va pertànyer des del començament, s'ha sentit especialment afectada per la seua absència. El seu trombó ha deixat un forat inesborrable a la Big Band de Sedajazz. La seua gent, la de Sedajazz, i la d'un altre preciós projecte educatiu musical, el de la Sant Andreu Jazz Band amb el qual va coŀlaborar abundantment, varen presentar una actuació amb un grapat impressionant de músiques i músics, tots volent aportar el seu granet de sorra a l'homenatge de l'amic i del músic, per eixe ordre,El teatre Principal de València va ser el marc d'aquell homenatge i, afortunadament, hi ha testimoni gravat, i a YouTube, que és la música que es podrà escoltar als programes de hui i al pròxim. Un tribut d'amistat -sobretot- i d'admiració al mestre/company desaparegut.
Gràcies Toni! Per sempre!
Programa 669
La pregunta és pertinent en parlar d'obres com les simfòniques de Mike Oldfield.
Les normes de l'"acadèmia" són cosa immutable? I si ho foren, quan començaria la "història de la música", quan acabaria?
La música, com totes les arts, és quelcom que, en les seues formes i convencions, acompanya la resta de criteris majoritàriament acceptats per les societats de cada lloc i moment. En el cas de la segona meitat del segle XX, al món occidental, el rock&roll i els nous instruments electrònics varen tindre una clara influència en la cultura de masses, i les seues formes i sonoritats varen ser acceptades majoritàriament, configurant una estètica musical de sons nous no massa acordats amb el que l'"acadèmia" acceptava.
Hi ha, però, un altre aspecte molt important; la durada d'obres com les inicials del Mike Oldfield, amb una extensió "excessiva"(?) per a les necessitats de les ràdios comercials, va ser un entrebanc, quasi insalvable, per a la seua difusió pública. Afortunadament, els artefactes de reproducció musical, ja d'ús comú per part de gran part de la població occidental, facilitaren que, sorprenentment en algun cas com el què comentem, la seua música assolís una popularitat i un èxit comercial que no s'esperava el mateix autor. Això va suposar que, a Mike Oldfield, un èxit i popularitat aclaparadores resultaren un problema per a un jove d'una escassa vintena i amb un esperit sensible i introspectiu.
Encara que el seu segon treball, "Hergest Ridge", tret abans de l'any de distància del "Tubular Bells", va tindre una bona acollida comercial, la crítica el va rebre com si fora una versió "bis" del "Tubular" -que en gran part ho era- i no va rebre bé aquest segon treball. Decebut per eixes crítiques i sota l'impacte de la popularitat sobrevinguda, es va tancar a sa casa i va treballar en una nova obra, "Ommadawn", que si bé seguia les petjades estilístiques i sonores del "Tubular Bells", amb un aclaparador treball d'estudi i, com en aquell, amb ell tocant un gran nombre d'instruments diferents, té una sèrie de trets definitoris que el fan singular.
La incorporació de percussions africanes i instruments orientals, com el "bousouki", amb un clima molt més relaxat i introvertit junt amb l'habitual ambient "celta", varen fer que l'"Ommadawn" eixira com una obra lluminosa, íntima, que majoritàriament ha estat assenyalada per la crítica com el seu millor treball.
L'evolució de l'Oldfield i, supose, una certa pressió de les gravadores per obres més "digeribles" per a les radio-fórmules, varen fer que als seus treballs posteriors alternaren peces "llargues" (en tot cas, com moltes simfonies "clàssiques") amb altres cançons més "rockeres" o, millor, "poperes", algunes d'elles estimables. No és qüestió de dir que una peça curta no pot ser, fins i tot, una obra mestra: Chopin, per exemple, hi estaria d'acord, i alguns compositors de música popular també; de tota manera l'alternança de peces llargues a la seua discografia, en un mateix disc, amb altres més curtes i comercials em fa l'efecte que alguna concessió hi ha hagut per part de Mike Oldfield.
Les freqüents reedicions de les peces primerenques donen, en tot cas, la impressió que, tant ell com el públic, s'estimen (estimem) més aquelles inspiracions jovenívoles que molta de la seua evolució posterior.
Programa 668
Comentar coses sobre un músic tan oceànic és complicat de fer-ho en un espai reduït com el que habitualment emprem per a dir quatre coses sobre la música escoltada al programa.
Michael -Mike- Oldfield* (15 de maig de 1953, Reading, Anglaterra) és, fonamentalment, un compositor i multiinstrumentista que, amb el "Tubular Bells", peça treta a llum a finals de l'any 1973, va sacsejar el món musical de les músiques que s'escoltaven a la ràdio per a un públic jove. Amb una durada que abasta les dues cares d'un LP -el format en què va ser publicat inicialment- era un producte difícilment digerible per a les ràdios comercials i les discogràfiques per la seua durada. Encara que es varen publicar per a promoció versions curtes, va revolucionar el món del "Rock Simfònic"*, superant moltes tanques sonores i estilístiques.
Amb una llarga i accidentada elaboració, que, segons les referències, podria haver-se allargat fins als tres anys des de la primera idea inicial d'un xicot de setze que tocava en un petit grup de rock, el producte que finalment va vore la llum era una extensa "suite" on ell tocava la majoria dels instruments, en una treballada elaboració en estudi, amb gravacions i regravacions, "samples", "overdubs" i tot un conjunt d'instruments: Grand Piano, Glockenspiel, Orgues [Farfisa, Lowrey], Baix, Guitarra elèctrica, Aparells electrònics [Taped Motor Drive Amplified Organ Chord], Guitarra [Speed, Fuzz, Mandolina], Percussió, Guitarra acústica, Flagelot, Piano [Honky Tonk], Tubular Bells, tots ells tocats pel Mike Oldfieldamb la sola col·laboració de les veus de Mundy Ellis i Sally Oldfield, el Baix doble de Lindsay Cooper i les Flautes de Jon Field.
Amb tot eixe grapat d'instruments i amb la darrera tecnologia d'estudi utilitzable llavors, va publicar una obra que desbordava, de bon tros, els límits del "rock simfònic" que gent com Pink Floid, King Crimson i altres conreaven, especialment al Regne Unit.
Amb influència de la música celta, entre altres fonts, i l'elaboració amb uns criteris musicals perfectament identificables amb els de la música acadèmica, el "Tubular Bells" va ser una troballa que ha marcat molts camins per a altres artistes de l'àmbit de la música popular i de la culta.
A l'obra es poden escoltar ecos del minimalisme, que llavors s'enlairava, d'allò que després s'ha anomenat "new age", techno, però també de les músiques elaborades per artistes del camp acadèmic, "seriós" que han begut d'ella alhora.
Malgrat la llargària -semblant a la d'una simfonia "clàssica" estàndard- va connectar molt bé amb el públic jove i l'èxit de vendes s'allarga fins als nostres dies.
La carrera de Mike Oldfield, encetada amb tanta força, està plagada d'obres que, amb un segell personal i reconeixible en allò que es refereix a la sonoritat i estil, ha caminat per un grapat d'àlbums instrumentals -els més característics-, però ha entrat també, en moltes ocasions, en l'àmbit de la música "pop", això sí, sempre amb el seu segell personal, música incidental per a diversos esdeveniments i, fins i tot, alguna banda sonora de pel·lícula.En una iniciativa que deurien imitar altres universitats, l'Autònoma de Barcelona va acceptar apadrinar el projecte d'un dels seus ensenyants, Xavier Alern, professor de musicologia, en re-elaborar la música del Tubular Bells en una actuació en directe, amb fins a setze músics, a un lloc emblemàtic: les instal·lacions de l'Accelerador Lineal de Partícules de la UAB. El concert va ser difòs pel seu canal de YouTube de l'UAB. Eixa és la música que s'escolta al programa, car la recreació és tan perfecta, tan immaculada, que paga la pena difondre l'esforç del professor Xavier Alern, en transcriure el disc sencer per ser interpretat amb total fidelitat i respecte de l'original i amb la frescura del directe.
Al pròxim programa es podrà escoltar el que, segons la crítica, és el seu millor àlbum: "Ommadawn"
Programa 667
Això volen dir les xiquetes i xiquets d'entre vuit i quinze anys que, conduïts per la mà atenta i amical de Francisco Blanco "Latino"(), ens interpel·len des de l'Alqueria Coca*, a Sedaví, fent-nos arribar la seua meravellosa música.
No es tracta de demostrar la seua vàlua tècnica, que la treballen, ni el seu art musical, que el tenen, sinó el seu entusiasme, el seu amor per la música. En aquest cas és jazz, un jazz encomanadís i alegre com correspon a la seua edat, però un cop que el verí de la música els ha entrat a les venes cadascuna d'eixes personetes seguirà el seu camí; en uns casos continuarà sent el jazz, clar, però això serà, per a altres, la porta d'entrada a un món meravellós, sense fronteres, car de músiques hi ha de tants tipus...
Ja són trenta-tres anys els que des de Sedaví està eixint, fornada rere fornada, un bon grapat de músics que en més d'un i més de dos casos han arribat a entrar al circuit professional mundial. No és cap exageració; la nòmina és extensa, sols heu d'entrar a la web de SEDAJAZZ i espigolar entre els discos editats per ells per veure noms consolidats al panorama professional.
No sé quantes d'estes promeses que escolteu al disc es faran professionals, en aquests moments això importa ben poc. No és tampoc, pense, l'aspiració de "Latino"(*). El que es vol, crec, és que eixe grapat de joves que ara estan a les beceroles de la música, sàpiguen gaudir d'ella i escampar la seua cultura musical allà on siguen... que falta fa. I que gaudeixen de fer-ho, clar: el gaudi de i amb la música és el principal objectiu. I l'assoleixen, tant que l'assoleixen!
Si escolteu el disc amb atenció i si veieu els vídeos de la gravació, feta a la mateixa Alqueria Coca, la seu de SEDAJAZZ, podreu fruir quasi tant com elles i ells del meravellós espectacle d'unes criatures que, llevant-se temps d'altres coses ara més de moda per a les criatures, perden/guanyen el temps anant a classes de música després d'eixir de l'escola. És un espectacle meravellós.
Espere que, algun dia, algun any, no sé quan, el treball que en favor de la música, de la cultura, fan la gent de SEDAJAZZ siga reconegut com es mereixen en tots els sentits i puguen eixir de la precarietat permanent amb què van passant els dies ells, i altres com ells en altres camps i amb el mateix entusiasme.()En dir Francisco Blanco "Latino" vull personificar l'esforç seu, però també del grup de professores i professors* que, amb ell i al seu voltant, fan eixa excel·lent feina.
Codi QR per veure els vídeos de la gravació
Programa 666
Ja sabeu, si sou gent que ens segueix els programes, que els casos de dones compositores amb el seu pas barrat pel patriarcat existent o oblidades després de la seua mort han estat moneda corrent en la història de la música occidental. Jeanne Louise Dumond, (París el 31 de maig de 1804 - París, 15 de setembre de 1875), coneguda com a Louise Farrenc, pel cognom del seu marit, és un cas dels segons.
Reconeguda pianista a l'època, professora del Conservatori de París durant trenta anys i prolífica compositora, és tot un referent dintre de la història del Romanticisme francés.
Alumna de gent tan il·lustre com Muzio Clementi i Johann Nepomuk Hummel com a pianista, va ingressar al Conservatori de París a quinze anys, on va gaudir del mestratge de Antonin Reicha, bon amic de Beethoven, en les arts de la composició. Va aprofitar ben bé les classes.
De família d'artistes (escultors en diverses generacions, pintors, músics) va tindre el reconeixement enorme del públic i dels més coneguts músics de l'època, així com un estatus professional concretat, com exemple, pel seu nomenament de professora de piano al Conservatori de París, amb igual sou que els professors millor pagats i amb l'elogi general de la crítica del seu temps, inclosa la de gent tan destacada com Hector Berlioz o Robert Schumann.
Afortunadament, el matrimoni a disset anys no va ser cap problema per a la seua carrera com a compositora, car el seu marit, Aristide Farrenc, un flautista, compositor i editor musical i persona "rara avis" per a l'època, no sols la va encoratjar per prosseguir la seua tasca compositiva sinó que, a més, va fundar una editorial (Éditions Farrenc) amb la finalitat de publicar les seues partitures, eina imprescindible en aquell moment per donar-les a conéixer. De fet es va convertir en el seu empresari.
La seua tasca com a professora es va completar amb un parell de treballs. El primer, "Trente études dans tous les tons majeurs et mineurs, op. 26 (publicats en 1839)" va tindre tan gran acceptació que cinc anys després va ser escollit com el mètode oficial de piano al Conservatori. Encara a hores d'ara és una obra de referència als conservatoris francesos. El segon va ser la publicació, en 1861, d'un volum anomenat " Le Trésor des Pianistes", també encara en ús als conservatoris francesos.
La seua obra musical, inicialment pianística tan sols i amb un llarg catàleg, va anar eixamplant a partir de 1830 el seu camp amb obres de cambra, la part de la seua obra més reconeguda -i de la qual podeu escoltar el seu "Nonet" al programa- i encara va escriure tres obertures, dues obres per a piano i orquestra i tres simfonies, molt alabades també per la crítica de l'època. Al programa es pot escoltar la "Tercera Simfonia", la més afamada de les tres, que la va consagrar definitivament com a compositora. El seu catàleg conté també algunes obres vocals i més treballs didàctics. Segurament, el fet que no publicara cap òpera, gènere de moda absoluta el segle XIX, va contribuir al seu enfosquiment en morir
Diu la crítica especialitzada que el seu estil, si bé influenciat per l'obra de Beethoven mitjançant el mestratge d'Antonin Reicha, té clars trets personals que cal destacar com a influents en el primer romanticisme francés, el qual va contribuir a formar fonamentalment com a compositora, però també com a professora de futures professionals.
Lamentablement, una desgràcia familiar, la mort de la seua filla, consagrada pianista ja, que va morir als trenta-dos anys la va sotragar de tal manera que, a partir d'eixe moment, l'any 1859, no va escriure ja cap obra més.
Amb la seua mort, el seu record com a pianista va perdurar algun temps, però les seues obres varen ser oblidades prou ràpidament. Afortunadament, amb l'impuls de gent més atenta a la tasca ocultada de les dones els darrers anys, la seua obra està sent reeditada, escoltada i gravada. Afortunadament, dic, perquè, com podreu escoltar en els dos exemples que s'escolten al programa, paga la pena parar atenció a Louise Farrenc.
Programa 665
La veu humana és, sense cap mena de dubte, l'instrument musical més complet, agradable i expressiu que hi ha a part del més antic, evidentment.
La música coral ha tingut, a la cultura occidental, una llarga evolució formal. Partim de l'evidència mínima que en èpoques anteriors a l'edat mitjana no es pot saber com era. Més o menys, es coneixen alguns textos que eren escrits per ser cantats en la major part de la poesia de l'època clàssica grega i romana, sent molt probable que la música popular haja arrossegat reminiscències al llarg dels segles.
La música monofònica d'ús religiós ja va tindre una certa manera de ser escrita a l'alta edat mitjana, de forma que hi ha bastant documentació per saber com afrontar la interpretació del cant gregorià, per exemple. Al Renaixement italià, un grup d'erudits i homes cultes del moment, tractaren de "retrobar" les formes de l'antiguitat clàssica per tal de, a partir d'eixe punt, millorar-la, com una forma més de modernització social.
Abans d'això, però, al llarg dels segles IX al XIV varen anar desenrotllant-se formes polifòniques, més o menys perfeccionades, tant a l'àmbit religiós com al profà. Al segle XVI, l'obra d'autors com Palestrina, Bach o Handel va representar un fort pas endavant generant unes formes que, sense interrupció, han anat evolucionant fins a l'actualitat.
Malgrat tot, hi ha una certa inèrcia en els públics a l'hora d'acceptar novetats en les formes vocals dels darrers dos segles, endarrerides respecte a altres formes musicals que han patit una molt ràpida evolució.
El grup que s'escolta al programa representa una autèntica punta de llança al panorama vocal. Amb la fusió amb instruments electrònics o sense, la sonoritat del grup nord-americà "Roomful of teeth" ha assolit un punt que ens mostra que no hi ha límits que l'habilitat i la inspiració humana no puguen superar. Darrer Grammy de l'any 2023 pel seu disc "Rough Magic", la seua música és de tot menys "aspra", "ruda", "desagradable" o "escabrosa" (rough). Ben al contrari, les peces que formen el disc, tres "suites" i una altra en un moviment, escrites i concebudes pel grup de 10 vocalistes (5 masculins, 5 femenins) conjuntament amb les autores i autors que les signen, formen un autèntic producte de luxe, on tècniques vocals molt variades i una successió abrupta d'ambients musicals descriuen un panorama on les veus són portades al límit de les seues possibilitats tècniques, tot al servei d'una expressiRough Magic"vitat excepcional.
El disc "Rough Magic*"* és una fita en la recerca dels límits i l'evolució de la música vocal que el conjunt "Roomful of Teeth"** ens ha regalat al seu sisé àlbum, molt merescudament guardonat amb un Grammy. Serà qüestió de resseguir la seua trajectòria.
Programa 664
Al nostre "Camins" s'han fet un bon grapat de programes amb la música dels "Spanish Brass", són dels artistes que més he programat. Algú podria pensar que tenim un interès "especial" en ells. És cert, en tenim un interés MOLT especial, per què amagar-ho?. Crec que, en l'àmbit valencià, hi ha potser tan sols un parell o tres -que em vinguen al cap- de solista o formació musical, que en tinga una major projecció internacional, avalada per un prestigi professional inqüestionable, que aquests cinc valencians.
I malgrat tot, per com es viu la "cultura" al nostre País Valencià -i a la resta de l'estat, també- la seua popularitat ací trobe que no supera la del restringit cercle de la gent melòmana i, tancant més el cercle, la de la gent que s'estima la música de cambra. És esta una especialitat que es sol produir públicament sols des de les sales "menudes", "secundàries", dels "Palaus de la música" i semblants, on la part del lleó se l'enduen les grans formacions orquestrals o els llançaments de "nous solistes internacionals" en gires de presentació del seu darrer disc en algun dels grans segells de gravació, cosa que abarateix la seua contractació als gestors d'aquests "temples" de la cultura oficial.
I, malgrat tot, hi són. Ja hi són ni més ni menys que trenta-cinc anys, aniversari que celebren amb un nou disc -i ja superen la trentena- editat de forma modesta, sembla per la carpeta de presentació, en un discret blanc i negre.
El repertori del disc està format per peces curtes, curtíssimes en algun cas. Com ens va comentar l'Inda Bonet, el seu trombó, a l'entrevista que li vàrem fer ara fa uns tres anys, eixes peces, si són de qualitat, són com bombons: duren poc, però són saborosos, dolços i el seu regust ens queda a la boca amb un bon record. L'excel·lència, en música, no es mesura en termes de grandària: un d'aquests bombons pot dur dintre el licor de més música que alguna llarga simfonia.
La majoria de les peces al disc, segons és política del grup, són comandes fetes per ells a compositors, més o menys coneguts; molts són gent jove, i valenciana, que ells aprofiten per a eixamplar el repertori per a aquests tipus de formacions, rejovenint-lo. No s'explica al llibret, però en alguns casos el títol és ben explícit en la dedicatòria.
Hem dit al llarg dels programes a ells dedicats tantes coses, que no se m'acudeix molt més per a un curt comentari com és el que faig com a complement del programa emés. En tot cas sols encoratjar-los a què continuen en la seua, afortunadament, exitosa trajectòria internacional, això sí, agraint-los l'esforç d'implicar les administracions locals d'algunes localitats valencianes(Alzira, Torrent i, ara fa poc, el seu poble de residència, Bétera) en festivals, on portar-nos a "casa" el bo i millor de la seua especialitat en l'àmbit internacional.
No soc jo, com sabeu, cap crític estàndard ni tinc coneixements amplis de teoria musical, però, a canvi, en tinc la sort de trobar plaer en les coses que m'ofereixen gent com aquest quintet, que espere que continuen molts anys més regalant-nos més "bombons" com aquests.
Programa 663
Això mateix. Alguna cosa que objectar?Les figures de les més altes expressions del jazz vocal, masculí o femení, Ella i Billie, Billie i Ella, són tan indiscutibles, tan IMPRESCINDIBLES en parlar de la història del jazz que no em vaig a molestar en afegir massa coses sobre les seues biografies i el seu lloc a la història de la música afroamericana per excel·lència.
Tan sols, si de cas, caldria fer algun comentari sobre l'actuació mínimament reflectida a la gravació que us oferim hui.
Les condicions vocals i artístiques, la seua suficiència tècnica, la seua inspiració en les improvisacions, la seua perfecció artística, en suma, són tan indiscutibles que l'escolta d'una actuació en viu no pot sinó remarcar les seues qualitats, fins i tot en condicions (relativament) adverses: acompanyants que, de vegades, es perden, soroll d'amplificació,... Resulta increïble que, a hores d'ara, es puga haver tret una gravació sense netejar aquest defectes. Però té igual, perquè l'actuació és tan impecable per part de l'Ella Fitzgerald, que eixes petites molèsties, quasi ni s'escolten, encisats per la seua veu meravellosa.
Altra cosa és el que es pot escoltar en l'actuació de la Billie Holliday. Una Billie que, amb tan sols quaranta-dos anys, estava en un estat de salut molt deteriorat i, per tant, la seua veu també. Però, en un cantautor -i ella ho era, de fet-, parem molt esment a la veu? I no dic que la de Billie Holliday no tinguera de jove uns bonics timbres per al blues, sobretot, èmula, com era, de Bessie Smith. Allò important en escoltar a esta Billie tan atrotinada ja, tan en caiguda lliure, és ATENDRE a allò que ens conta en escoltar els retalls de la seua vida que, embolcallats en les lletres que altres havien escrit, ella sabia transmetre des de les seues vivències. "My man" o "Body and Soul" troben el seu real significat quan, no les canta, les INTERPRETA Billie Holliday. La seua veu rogallosa, trencada, deixa veure l'estat de la seua ànima trencada, rogallosa.
Dues dones, dues vides, dos estils d'entendre el cant en el jazz, però dos éssers imprescindibles en la història d'eixa música, tan íntima, tan primària, que era el jazz d'aleshores. Unes actuacions al festival de Newport de 1957, que tenim la sort de poder escoltar.
Hui en dia, la sofisticació i els canvis culturals i socials (?) han vestit el jazz amb robes ben diferents, però ningú podrà entendre plenament el seu significat sense escoltar a estes dues dones, negres, per cert, amb tot el que això els va suposar.
Programa 662
En els treballs artístics, molt especialment en el musical, hi ha molta més gent de la que es situa al davant de l'escenari, il·luminada pels focus i gaudint dels aplaudiments i la popularitat.
Melba Liston (Kansas City, Missouri, 13 de gener de 1926-Los Angeles, 23 d'abril de 1999.) va ser una d'eixes persones que buscaven gent com Quincy Jones, Count Basie, Duke Ellington o Dizzy Gillespie per a les seues bandes, o Tony Bennett, Billie Holiday, Abbey Lincoln o Diana Ross, entre moltes altres lluminàries per a organitzar els arranjaments necessaris en les seues gravacions o actuacions.
Trombonista, una especialitat rarament exercida per dones al món del jazz on va destacar com a excel·lent intèrpret, Melba Liston va excel·lir en el camp de la composició (quasi sempre per a altres) i, per damunt de tot, com a arranjadora.
Va treballar inicialment en petits grups a Los Angeles, i alguns dels seus primers treballs van arribar durant la dècada de 1940 amb dos mestres de la costa oest: el líder de banda Gerald Wilson i el saxo tenor Dexter Gordon, amics seu d'infantesa.
La crisi de les big bands que es va produir a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, en desfer-se la banda de Dizzy Gillespie, va fer que interrompera durant uns quatre o cinc anys la seua trajectòria musical com a intèrpret i arranjadora, encara que continuà component coses que, majoritàriament i de moment, quedaven recloses als calaixos de sa casa. Per a guanyar-se la vida va exercir alguns treballs de tipus administratius i, ocasionalment, va treballar en algunes pel·lícules en papers mínims.
Eixa activitat la va abandonar en cridar-la Dizzy Gillespie novament per a la seua nova banda, ja dedicada a l'estil bebop, abandonant els gèneres ballables tipus "swing". En eixa època ja va deixar prou de costat el seu paper de solista de trombó, dedicant-se de forma prioritària al d'arranjadora.
A la dècada dels seixanta, amb l'explosió de la música negra ballable, el renaixement del nou jazz post bebop i el "soul", la seua trajectòria professional es va enfocar, de manera quasi absoluta, a treballar com a música d'estudi i arranjadora, dintre del segell Riverside inicialment, un dels pocs segells veterans que va resistir l'aclaparadora presència de la Motown i el seu brillant -i enormement comercial- "soul", "funk" i "Rithm&Blues".
A la Riverside va treballar en arranjaments per a gent com a Milt Jackson, Randy Weston, Gloria Lynne i Johnny Griffin, en el camp del jazz i també, quan va ser posteriorment contractada per la poderosa Motown, en el de la música pop afroamericana, arranjant àlbums per a gent com Marvin Gaye, Billy Eckstine i The Supremes.
Als anys cinquanta va començar una llarguíssima relació, de vora quaranta anys, amb el compositor, pianista i líder de big band Randy Weston, home molt inspirat per les seues arrels africanes, i al qual li va unir una enorme amistat, escrivint uns destacadíssims arranjaments que varen potenciar enormement la carrera de Wilson.
A la dècada dècada de 1960 van codirigir la banda del trompetista Clark Terry, va escriure arranjaments per a les de Duke Ellington i Count Basie i els cantants Eddie Fisher i Tony Bennet. Fins i tot va fer arranjaments per a l'Orquestra Simfònica de Buffalo. Més tard a finals dels seixanta es va establir a Jamaica, on va ensenyar a la Universitat de les Índies Occidentals i va ser directora d'Estudis de Música Popular a l'Institut de Música de Jamaica.
Lamentablement, l'any 1985 un ictus va acabar amb la seua carrera com a intèrpret, encara que, gràcies a les facilitats de les noves eines informàtiques, va continuar treballant com a compositora i arranjadora fins que, noves repeticions dels problemes cardíacs varen fer que morira als 72 anys.
Al llarg de la seua llarga i prolífica carrera, el seu exemple i el seu treball va facilitar les coses a altres dones que volien exercir al món de la música.
A causa de la seua activitat a l'ombra, tan sols va treure un disc al seu nom, l'any 1958, "Melba Liston And Her 'Bones", que és el que s'escolta al programa, i altre, "Volcano blues", al ja tardà 1993, com a cotitular amb el seu amic Randy Weston.
La seua carrera va ser reconeguda pel National Endowment for the Arts (NEA), una institució pública dels EUA, dedicada la promoció de les arts.
Una dona afroamericana amb una carrera a l'ombra dels focus i la popularitat, però ben fecunda artísticament i professionalment, amplament reconeguda dintre del món professional.
Programa 661
Rebecca Clarke(Harrow, Anglaterra, 27 d'agost de 1886-Nova York, Estats Units, 13 d'octubre de 1979), va viure una època que, per una part va presenciar el començament d'un cert despertar pre-feminista -eren els temps de les famoses "sufragistes"- però encara eren presents moltes de les normes socials de l'època anomenada victoriana. Son pare, arquitecte, malgrat haver nascut als Estats Units d'Amèrica, en emigrar a Gran Bretanya va trobar-se perfectament còmode, segons diu la pròpia Rebecca en la seua autobiografia (no publicada), dintre dels motlles de moral estrictament classista, masclista i retrògrada respecte a les dones de l'Anglaterra d'acollida.
L'anècdota de l'abrupta retirada de la Royal Academy of Músic on l'havia matriculada (malgrat tot era una persona amant de la música) perquè un professor la va demanar en matrimoni, és molt significativa dels paràmetres socials d'aquell senyor. Rebecca Clarke en tenia llavors divuit o dinou anys, una edat molt normal per a que una jove podria/deuria "casar-se-i-formar-una-família-normal-i-decent" llavors. El següent episodi destacat -i sembla que l'últim- que va provocar aquell senyor va ser "tirar-la de casa" literalment, amb vint-i-un anys, per raons que no acaba de contar Rebecca en les seues memòries i que li suposa també haver de deixar d'estudiar al Royal College of Music.
Afortunadament, el seu domini del violí i la viola li va permetre subsistir com a instrumentista professional, arribant, l'any 1912, a formar part d'una orquestra professional, la Queen's Hall Orquestra.
L'any 1916, aprofitant la circumstància que els seus dos germans vivien als Estats Units, va anar-se'n cap enllà, vivint alternativament amb la família de cadascun dels seus germans i actuant i escrivint ja música de manera habitual. L'esclat de la I Guerra Mundial li va impedir tornar a la Gran Bretanya i va fixar, per sempre més ja, la seua residència a l'altra part de l'oceà.
Com que els seus trets biogràfics els podreu trobar als enllaços corresponents, m'estalviaré posar per escrit les altres anècdotes negatives que va patir, en les que la seua condició femenina tot indica que va tindre molt de pes negatiu.
Desanimada amb els problemes per publicar la seua música, en arribar a la cinquantena, més o menys, va decidir deixar de compondre. Tot això malgrat el matrimoni amb James Friskin, pianista escocés al qual coneixia des que estudiaven a Gran Bretanya. Un matrimoni ja a la maduresa d'ambdós, l'any 1944, en el que el seu marit l'animava a continuar la seua tasca compositiva, lamentablement de manera infructuosa, perquè les decepcions patides i una certa depressió que la va acompanyar tota la seua vida varen fer que, fins els noranta anys (va morir amb noranta-tres anys) no se li conega cap composició llevat de dues o tres cançons cap al final de la seua vida. Tan sols es va dedicar a repassar algunes de les seues obres i a treballar com a instrumentista.
La major part de la seua obra, com que no va ser publicada, resta en mans de la família, i la gent amb interés per interpretar-la ha d'anar a ells a demanar-li-la, cosa que va fer fastigosa la tasca de la seua publicació i interpretació. La creació l'any 2.000 de la Rebecca Clarke Society per part d'un grup de persones admiradores de la violista, ha facilitat l'accés a la seua obra per a que siga coneguda, divulgada i estudiada. De fet ja hi ha unes quantes gravacions fetes per joves instrumentistes.
Una llàstima que el seu caràcter depressiu no li ajudara a superar els inconvenients que, a l'època, li va suposar la seua condició femenina.
Enllaç a videos
Programa 660
Al programa anterior ja us dèiem que en aquest s'escoltaria una altra mostra de la col·laboració de John Scofield amb el compositor britànic de música "clàssica/contemporània" Mark Anthony Turnage
L'any 2004, eixa col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", acrònim de "SCOfield ORCHstratED". En eixe treball, encàrrec de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, Turnage fa arranjaments i orquestracions sobre composicions de John Scofield, en el clàssic format d'una suite, amb matisos, perquè no hi ha una idea matriu de l'obra, sent l'autoria de Scofield l'únic lligam entre les peces. Interpretat per l'Orquestra de la Ràdio de Frankfurt, una big band, la de la Ràdio de Frankfurt i la presència, clar, de Scofield a la guitarra, John Patitucci al baix elèctric i Peter Erskine a la bateria, el disc, producte de la interpretació en directe, va tindre una molt favorable acollida, en general, de la crítica musical d'ambdues vores del camp musical, el "clàssic" i el jazz, sent nominat als Grammy en l'apartat de "millor gravació Cross-Over".
Amb una estructura de suite, no té, però, cap linia "argumental" llevat que tot són composicions de Scofield. El producte,segons la meua modesta opinió, resulta d'una alta qualitat i molt entenedor, musicalment parlant, per a una majoria de públic. La composició de Turnage aconsegueix que la peça no resulte un "pastiche", pecat en el qual han caigut molts intents del "cross-over", quan una barreja sense criteri, posant a tocar junts de manera poc equilibrada als músics de jazz i als conjunts orquestrals, fa que no se sàpiga molt bé què estem escoltant.
El britànic, de forma molt assenyada, alterna moments més jazzístics, amb la presència destacada de l'Scofield i els seus músics -fins i tot amb espais per a improvisar-, altres on la sonoritat "clàssica" és evident i altres on la mescla dels dos mons, discreta i equilibrada, no fan mal a l'oïda. Eixe tractament musical fa que l'obra resulte variada, colorista, equilibrada. Segurament el mestratge de Gunther Schüller, amb el qual va estar treballant Turnage, té molt a veure amb el tractament musical.
I res més diré. Escolteu eixa magnífica peça i gaudiu d'una música que, sense botar-se cap límit, camina a la vora d'un món musical i l'altre sense complexos, amb seguretat i... amb bon gust.
Programa 659
Conegut amplament per la professió i pel gran públic als Estats Units, la seua popularitat no és tanta a la resta del món, llevat de la gent decididament afeccionada al jazz.
John Scofield, nascut a Ohio el 26 de desembre de 1951, a Dayton, Ohio, la seua família es va traslladar prompte a Wilton, Connecticut, on va començar el seu interés per la música. Va començar a tocar la guitarra a 11 anys, amb les músiques què escoltava, rock, blues, rithm&blues... Un bon mestre li va mostrar el treball dels grans Jim Hall, Wes Nontgomery, Bill Frisell i altres grans guitarristes de l'època.
Assistent posteriorment al conegut Berklee College de Boston, ja l'any 1974 grava el seu primer disc com a "sideman" de Gerry Mulligan i Chet Baker, en una famosa gravació en directe al Carnegie Hall d'aquells dos mites. Treballa dos anys girant amb la banda de Billy Cobham/George Duke i després grava amb la de Charles Mingus l'any 1976, reemplaçant després a Pat Metheny en el quartet de Gary Burton. Eixe mateix any grava el seu primer disc com a titular, amb el seu nom com a títol, i comença la seua carrera ja més reconeguda.
Un moment important per a ell és la seua incorporació, l'any 1982 i al llarg de tres anys i mig, al grup de Miles Davis on reconeix haver tingut una experiència profitosa que li durà a la consolidació del seu estil i a la seua definitiva formació com a intèrpret i compositor, aspecte que destaca en la seua biografia musical a partir d'eixe moment.
L'estil de John Scofield, ben definit i reconeixible en escoltar les primeres notes de la seua guitarra elèctrica, no va fer que això el portara a tancar-se en una forma de tocar i un repertori, ben al contrari, la seua trajectòria està farcida de col·laboracions amb el bo i millor del jazz més agosarat de la seua època, és a dir, d'ara mateix. Els noms de Peter Erskine, Bill Frisell, John McLaughlin o Carlos Santana donen fe del tipus de companyies que cercava.
Amb una etapa enganxat al viratge funkie que, impulsat sobretot per Miles Davis, va tindre el jazz dels anys 80', la década posterior el dugué a formar equip amb gent com Jack DeJohnette, Charlie Haden o Pat Metheny, acabant amb un gir cap al jazz més avantguardista.En eixa època, coneix al compositor de música "clàssica" d'avantguarda Mark-Anthony Turnage amb el qual grava composicions seues, la primera una suite anomenada "Blood on the floor" l'any 1974, amb el seu trio i una nombrosa big band augmentada amb cordes.
L'any 2004, una nova col·laboració amb Turnage, dóna a llum un àlbum important en la seua discografia, "Scorched", què escoltareu al pròxim programa.
La música que s'escolta al programa està en un disc de l'any 1996 anomenat "Quiet", on hi ha dues característiques a destacar. L'una és que es fa acompanyar per una nodrida formació de vents, fusta i metall, a part dels membres del seu trio Steve Swallow al contrabaix i Bill Stewart i el percussionista brasiler Duduka da Fonseca a la bateria. Entre els vents cal destacar la participació de Wayne Shorter al saxo tenor i la de Randy Brecker a la trompeta. L'altra cosa és que, per única vegada a la seua discografia, utilitza una guitarra acústica, cosa que, junt amb el suau, matissadíssim recolçament dels vents, dona una sonoritat molt dolça, avellutada i intimista a tot el disc.
No és el treball més representatiu de John Scofield, amb una extensíssima discografia sí és, però, una mostra de la seua ductilitat estilística que podreu contrastar, el pròxim programa, amb una mostra molt diferent de la seua sensibilitat artística.
Peces del disc:
| 1. | "After the Fact" | | | 2. | "Tulle" | | | | 3. | "Away with Words" | | | | 4. | "Hold That Thought" | | | | 5. | "Door #3" | |
| |
| | 6. | "Bedside Manner" | | | | 7. | "Rolf and the Gang" | | | | 8. | "But for Love" | | | | 9. | "Away" |
Personal de la gravació:
- John Scofield – guitarra acústica, arranjaments (1-8)
- Wayne Shorter – saxo tenor (3, 5, 8)
- Steve Swallow – baix elèctric, arranjament (9)
- Bill Stewart – percussió (1, 3, 4, 7-9)
- Duduka da Fonseca – percussió (2, 5, 6)
- Vents
- Howard Johnson – saxo bariton (2, 5, 6), tuba (2, 5, 6)
- Lawrence Feldman – flauta, saxo alto i tenor
- Charles Pillow – flauta alto, corn anglés, saxo tenor
- Roger Rosenberg – clarinet baix
- Randy Brecker – trompeta, fiscorn
- John Clark – corn francés
- Fred Griffen – corn francés
Programa 658
Les paraules no són prou, ja ho sé, però és l'única cosa que molta gent tenim, amb ràbia i impotència, per demanar que el carnatge que està ocorrent no sols ja a Gaza com a situació més destacada, sinó a tota Palestina, s'ature.
Torne a maleir als dirigents israelians -encara que ja sé que hi ha gent dintre d'Israel que està protestant per esta bogeria- però també als qui, com els governs del món occidental i "democràtic", amb esment destacat del dels Estats Units de Nord Amèrica, estan fent rics als fabricants d'armes amb l'abundant sang palestina, sense que se'ls moga ni un pèl del cap.
No sé quant de temps durarà aquesta salvatjada, que m'avergonyeix com a membre de l'espècie humana. Tan sols espere que, quan es puga, quan algun dirigent mundial amb una mica de dignitat ho decidisca, es jutge a aquests assassins per les salvatges accions que estan fent.
Esta vegada, pense, la situació és tan extremada, tan evident, gràcies al sacrificat treball de periodistes -entre els quals es compten més morts també que en cap guerra recent anterior- que ningú podrà creure les mentides com les escampades a la segona guerra d'Iraq, quan Aznar, sense despentinar-se i amb veu campanuda va dir: "Em poden creure, a l'Iraq hi han 'armes de destrucció massiva'".
Com diu Llach:
"Assassins de raons, de vides; que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us perseguesquen les nostres memòries".
Que aixina siga
Programa 657
No cal dir gran cosa.
Qui crega en això i el console, que pregue per la pau. Els qui no creguem en les pregàries a cap déu no tenim ni eixe consol.
Que el destí, si es que això és possible, castigue cruelment als qui manen fer eixe carnatge, als qui els subministren les armes i els diners per a fer-ho i, perquè no, als qui, covardament, no sabem fer més que plorar, amb impotent amargura, per aquells morts.
VISCA PALESTINA LLIURE!!
Programa 656
Efectivament, cal dir més?
Els clàssics són, evidentment, no sols els qui pertanyen a una certa època musical, sinó que, en el sentit original del terme, aquelles persones que en el seu pas per aquest món han deixat una empremta imperible en el camí de les arts que hagen conreat.
Supose que cap persona li discutirà aquest qualificatiu a una personalitat tan carismàtica i tan decisiva en el canvi d'època de la música occidental.
Beethoven, que va viure el pas de l'època que ara anomenem clàssica, amb contemporanis tan il·lustres com Joseph Haydn o Wolfgang Amadeus Mozart, a altra que, si bé en altres arts va tindre també un abans i un després, potser en cap de les altres arts va tindre una pedra miliar tan evident com Ludwig van Beethoven.
Evidentment, en aquestes petites notes no vaig a "descobrir" qui era aquest nadiu de Bonn que, format definitivament a Viena als tombants del segle dèneu, sota el mestratge, buscat i reconegut per ell, de Haydn -amb el qual va arribar a estudiar personalment- i Mozart, mort tan sols un any abans de l'arribada de Beethoven a Viena. Va ser un revulsiu enorme en la música occidental, fins al punt que, a partir d'ell, la majoria de gèneres conreats pels músics acadèmics li deu la seua personalitat actual.
Com a homenatge i recordatori, podreu escoltar un parell de peces; una d'elles de la seua època més inicial a Viena, el seu primer trio de piano (piano, violí i violoncel), de fet l'obra catalogada com al seu Opus nº 1, on és evident la petjada dels seus dos primers mesters de referència ja esmentats, encara que ja amb mostres evidents de la seua personalitat, tant en l'estructura -quatre parts, en lloc de les tres canòniques anteriorment- com en la sonoritat. No debades encara que jove, no ho era tant com per a estar encara a les beceroles musicals.
La segona peça, per contrastar, l'he triada d'un període on ja la seua personalitat és evident. Es tracta d'una peça per a pianoforte, una sonata de l'any 1809, feta no sé si exactament com a homenatge a l'emperador fugit de les tropes napoleòniques o com a reacció a l'atac francés. Està interpretada per un dels pianistes més destacats del segle XX, l'austriac Paul Badura-Skoda, en un forte piano de la seua col·lecció particular, datat en 1815, és a dir, a un instrument com aquells per al qual va ser escrita l'obra.
Beethoven. Cal dir més?
Programa 655
Afortunadament, ja no resulta una missió quasi impossible l'accés fonogràfic a dones autores musicals contemporànies. Encara, però, és molt més fàcil per a una dona instrumentista o cantant l'entrada als catàlegs de les discogràfiques.
Supose que la qüestió és oferir la imatge d'una dona jove en la portada d'un CD enlloc de la d'una dona, en una edat més o menys madura, que aconsegueix "col·locar" composicions seues al mercat; no hi ha tantes "Mozart" que, a una edat molt primerenca, tinga composicions que atreguen l'interés de la crítica i, després, de les discogràfiques, per aconseguir arribar el públic amb sols la seua imatge. El mercat, evidentment, molt masculinitzat encara. Eixe és el tema.
L'àlbum que escoltareu al programa de hui conté obres de cambra de quatre compositores nord-americanes contemporànies, amb una llarga trajectòria vital i professional i amb un currículum farcit de premis i fins i tot amb alguns Grammy, i amb una carrera professional que les ha dut a exercir la docència en diverses universitats i escoles de formació musical.
La interpretació està a càrrec de tres dones instrumentistes -violoncel, viola i violí- també professionals de la docència dels seus instruments.
En definitiva, són persones que, per viure als EUA, han aconseguit que el fet de ser dona (blanques totes, això sí) no haja estat un problema major per dur endavant la seua carrera professional.
Es tracta d'obres de cambra de Julie Mandel, Rain Worthington, Adrienne Albert i Victoria Bond, que han estat triades per les intèrpretes que, ajustant-se al seu format instrumental, estan entre les més reconegudes de les seues autores, totes quatre vorejant la vuitantena, que continuen actives com a compositores. Amb catàlegs variats on s'inclouen, òbviament, obres de més pes i durada que les que escoltareu, el seu abast compositiu compren tant simfonies com obres orquestrals i vocals de més durada i, fins i tot, algunes òperes que han pogut veure posades dempeus a teatres de l'òpera dels EUA. En tots els casos, les seues obres han estat interpretades, òbviament, també arreu del món, com es correspon a uns catàlegs extensos com els seus.
Totes elles han tingut també, en proporcions variables, trajectòria com a directores en les més prestigioses orquestres nord-americanes i d'altres llocs i han dirigit muntatges operístics varis. Dic açò perquè el minvat de l'obra que escoltareu no faça pensar que, com les autores dels segles XVIII i XIX que ja hem programat, el seu treball compositiu i artístic estiga reduït a uns poques obres de cambra, estil evidentment interessant i amb obres importants al llarg de la història de la música, però de menys transcendència pública en les programacions dels centres culturals de l'actualitat, majoritàriament centrats en les peces orquestrals.
L'estil de totes elles, encara que tenen les seues peculiaritats personals -òbviament- podrien enquadrar-se dintre del cànon sonor de compositors com el darrer Stravinsky i contemporanis, dintre dels modos de la tonalitat amb la lògica influència de la contemporaneïtat i en proporcions variables.
Ni l'amplitud de la mostra -pràcticament, una peça per autora- de la gravació, ni la breu informació de llibret que l'acompanya, ni el gènere tan acotat de la música de cambra, són suficients per a donar poc més que una ullada a les seues vides musicals des d'una gravació com la que escoltareu. El CD s'anomena amb el títol de l'obra de Victoria Bond, "Dancing on Glass" String Chamber Music by Women Composers.
La meua intenció, en programar-les, és donar a conéixer la seua existència a vosaltres, la gent que escolteu el programa, i estimular la recerca de més música seua a la xarxa o en llocs varis -que n'hi ha, afortunadament- així com un seguit de gravacions d'obres seues. Això sí, la gran majoria de les que he trobat, publicades en gravadores independents especialitzades en música clàssica, fora de les grans discogràfiques.
Ja ho dèiem al començament:
El mercat, evidentment, molt masculinitzat encara. Eixe és el tema.
Programa 654
Com que no cal ser reiteratiu en els detalls i circumstàncies que varen rodejar la gravació i publicació dels quatre discos que el quintet de Miles Davis dels anys 1955-1957 va gravar l'any 1956, en dues sessions, acumulant material per publicar els quatre LP que tenien compromesos amb la grabadora Prestige i que varen ser publicats escalonadament al llarg de quatre anys.
"Coockin", publicat al 1957;"Relaxin", publicat el 1958; "Workin", que es lliurà al desembre de 1959 -mesos després de la publicació, a principis del mateix any del "Kind of Blue", ja amb la Capitol- i "Steamin", publicat al juliol de 1961, conformen una mena de cloenda de l'etapa "be-bop" de Miles Davis, que aprofita per a exposar un jazz pur, sense adorns estranys o innovacions alienes al jazz que fins aquell moment s'havia fet, interpretat per un grup d'excepció.
Miles Davis, a la trompeta, tant amb com sense sordina, amb un enorme toc de lirisme en la majoria de les peces, amb un John Coltrane que ja anava demanant espai per a les seues idees, un "Red" Garland, amb un piano compacte i subtil, acompanyant perfectament a Davis i lluïnt-se en moltes ocasions, amb Paul Chambers al contrabaix, un metrònom quan cal i un perfecte complement a l'ambient líric, quan cal, amb l'arc, i l'impecable Philly Joe Jones a la bateria.
Jazz pur, perfecte. Mostra immillorable del que és, ha estat i serà sempre l'essència del jazz.D'escolta obligatòria!
Programa 653
L'inquiet Miles Davis, nascut el 26 de maig de 1926 i, fregant la trentena, ja estava consolidat com un dels "tòtems" del jazz d'aleshores, potser sols per sota del recentment desaparegut "Charlie Parker", mort el 12 de març de 1955.
Amb Miles el "bebop" potser arribava a un màxim de la seua expressivitat i perfecció, encara que la petjada de "Bird" era aclaparadora en la gent de la seua generació; evidentment amb el seu company Dizzy Gillespie, i amb noms, entre d'altres, del guitarrista Charlie Christian, els pianistes Thelonious Monk o Bud Powell, el bateria Kenny Clarke, etc.
Però Miles Davis encara que es trobava còmode amb l'estil "bopper", tenia al cap altres noves idees, noves intuïcions, que varen cristal·litzar sota la tutela de Gil Evans en la trilogia de discos del "Porgy and Bess", "Kind of Blue" i "Sketches of Spain", gravats entre 1959 i 1960, entre altres col·laboracions.
Encara queda en Davis una clara petjada de l'estil "cool" que ell havia conreat -i quasi inventat, amb Gil Evans- a mitjans de la dècada anterior ("Birth of the cool"), i que als discos que s'escolten en aquest programa són palesos, per exemple, amb la quasi omnipresent utilització de la sordina en la trompeta de Davis i el seu lirisme.
El mític quintet que, després d'algunes variacions, consolidà Davis, estava format per John Coltrane al saxo tenor -de la seua edat i també amb un cap bollint d'idees, no sols musicals...- Red Garland al piano, Paul Chambers a baix i la bateria de Philly Jo Jones. Amb eixa formació i l'addició de Cannonball Adderley un cert temps, va estar fent una llarga sèrie d'actuacions que els va fer un grup compacte, ben sincronitzat i amb idees comunes que s'expressaven amb gran facilitat i coherència i amb una sensible interacció.
Com que la Columbia estava ja intentant fitxar Davis, però encara li restaven dos anys de contracte amb Prestige, Davis va fer una proposta a Van Gelder, el mític enginyer de Prestige: gravaria amb Prestige el material per als quatre LP que encara tenia contractats, però les gravacions no eixirien a la llum fins que no acabara el contracte, simultaniejant la seua publicació amb els nous projectes amb Columbia (i Gil Evans, clar). La Prestige acceptà el tracte i en dues maratonianes sessions, l'onze de maig de 1956 i el vint-i-sis d'octubre de 1956, varen gravar, sense assajos previs, a "presa" única, tot el material necessari.
"Coockin", tret el 1957, "Relaxin" el 1958, "Workin" el 1960 i "Steamin" el 1961, varen ser el resultat d'aquelles gravacions on un quintet ben engreixat, rodat en un enorme grapat d'actuacions al llarg de tres anys, va regalar-nos unes gravacions d'IMPRESCINDIBLE escolta per a qualsevol que vulga saber QUÈ ÈS el jazz, quan aquell arbre encara no havia generat l'enorme brancat que hui abasta arreu del món.
Les mil i una variacions, hibridacions... i algunes obres, definides com a "jazz" pels seus conreadors, són ja una altra generació de músiques, al meu parer. Amb la idea del jazz al cap, sí, però amb una enorme influència del que s'anomena "third stream", siga això el que siga. Una característica molt marcada, sobretot, al jazz europeu actual i no tant al fet als EUA.
En dos programes consecutius, escoltarem el que es puga d'aquests quatre LP, remasteritzats/digitalitzats pel mateix Van Gelder (com ha fet amb un enorme grapat d'antigues gravacions seues) perquè un CLÀSSIC, amb totes les lletres, del "jazz", ens duga de la mà al lloc on tot va explotar, després de la tasca dels pioners de la primera meitat del segle XX.
Ja dic, unes gravacions D'OBLIGATÒRIA ESCOLTA per qualsevol persona que vulga saber on començà (quasi) TOT el que ara s'escolta com a "jazz".
PUR SUC DE JAZZ.
Programa 652
El final del segle XIX, amb un cert cansament de les formes postromàntiques, va ser el punt de partida per a tota la revolució sonora, estilística i cultural que va explotar a les primeries del segle XX. Uns canvis autènticament revolucionaris que varen fer botar per l'aire les convencions estètiques que, almenys des de Bach, regien les formes de l'harmonia i la tonalitat.
Ja la figura totèmica de Beethoven havia capgirat moltes d'aquelles convencions, però la melodia, la tonalitat, encara perdurava com a l'embolcall que havia de ser el suport sonor de la música, i no sols de la "culta".
L'aparició de personalitats com les d'Alban Berg, Arnold Schönberg i Anton Webern, com a noms més representatius, varen conformar un espectacular viratge en els paràmetres de la música culta occidental ,que la història de la música ha batejat com a Segona Escola de Viena.
Sense aquelles personalitats iniciàtiques, no es podrien entendre compositors actuals com John Cage o Philip Glass, per esmentar dos noms que tothom identifica clarament amb un gir copernicà de les músiques actuals, i no sols en el camp d'allò que, per entendre'ns, anomenem "música culta".
Un veteraníssim quartet de corda, l'Emerson Quartet, ha decidit dissoldre's després de quaranta-set anys d'existència, treballant un repertori que ha anat fonamentalment enfocat al romanticisme i postromanticisme, encara que han estrenat també un bon grapat d'obres de compositors contemporanis o, per l'altre extrem, alguna cosa de Bach.
Per acomiadar-se com a formació, han decidit associar-se a la camaleònica artista canadenca Barbara Hannigan, amb la que ja havien treballat des dels anys 2012-2013, precisament interpretant, entre altres, una de les obres més emblemàtiques d'aquell període d'entre-segles, el Quartet nº2, Op. 10 d'Arnold Schönberg, obra que fa de frontissa al catàleg del compositor entre la tradició anterior i l'atonalitat. L'àlbum s'anomena Infinite Voyage
L'enorme estatura i ductilitat artística, musical i interpretativa, de l'Hannigan fa fàcil d'escoltar obres que, al seu moment -fa ja més de cent anys- resultaven inaudibles per a molta gent i que, encara ara, ni tothom està disposat a escoltar ni... s'atreveixen a interpretar. És en eixe terreny on la Barbara Hannigan es mou amb desimboltura, eficiència i expressivitat, arribant a públics que, sense la seua forma de treballar, no estarien disposats a escoltar eixes músiques.
La intenció del programa ha estat, clarament, mostrar la solvència -indiscutible- dels Emerson Quartet i, per un especial interés meu, l'enorme personalitat creativa i la facilitat comunicativa que la pluriocupada ara, Barbara Hannigan, demostra en aquestes tasques, encara arriscades, en les que moltes altres grans figures del cant no s'atreveixen a entrar -o encara no entenen bé.
El programa es completa amb dues obres, emmarcades a l'època, de Paul Hindemith i Ernest Chausson, en peces on, per haver-hi intervenció vocal de la Hanniganles he programat.
Ha quedat fora una interessantíssima peça d'Alban Berg, que no he inclòs per no haver-hi cap intervenció vocal... i per la manca de temps. A la xarxa podeu escoltar-ne tota la gravació, absolutament recomanable de cap a peus.
Programa 651
Seria per la meua part un enorme atreviment tractar d'analitzar musicalment la peça que s'escoltarà en aquest programa. El "Concerto per Clavicembalo (o pianoforte), flauto, oboe, clarinetto, violino e violoncello", anomenat així, en italià, pel mateix Manuel de Falla, és considerat unànimement una cimera en l'obra del compositor gadità. Al final de la pàgina trobareu alguns enllaços que cobriran, amb la solvència necessària eixe aspecte.
Compost al llarg de tres llargs anys (1923-1926) per a desesperació de la solista a la qual estava dedicat per estrenar-lo, la clavecinista Wanda Landowska, la seua escriptura és un exemple perfecte de la meticulositat, de la cura, de la mirada exhaustivament crítica i primmirada de l'autor, que si sempre havia treballat amb eixa actitud, en esta obra està expressada amb una traça d'orfebre musical; vol que la joia que isca siga absolutament perfecta. La seua durada, d'uns catorze minuts, no s'adiu, a primera vista, amb el llarg període d'escriptura.
Enllestida entre els seus 47 a 50 anys, amb una fama mundial i un prestigi consolidat, l'utilització del Clavicordi, ja estava inclòs en l'obra anterior "El Retablo de Maese Pedro", però en ella estava absolutament integrat dintre del so orquestral.
En aquest cas, la intenció de donar-li un relleu absolut a aquest instrument, rescatat de l'oblit per Wanda Landowska, gran amiga de Falla, el va dur a la confecció d'una autèntica obra de joieria musical.
Malgrat que, segons les seues indicacions, el Clavicordi havia d'estar sempre al davant de l'escenari, no és una obra del tipus "concertante" on la resta d'instruments són comparses. Ben al contrari, el seu paper és rellevant en fragments de l'obra on la qualitat, com a solistes, de tots els instrumentistes, ha de quedar palesa. Sense ser una obra per al lluïment virtuós dels intèrprets, l'originalitat de la formació requerida per Manuel de Falla per a la seua interpretació és un aspecte a destacar.
Al contrari de la moda de l'època, on els grups de cambra eren o bé de corda -sovint amb piano- o de vent, ací Falla trenca amb eixa tradició/costum i mescla en la formació vents i cordes, que amb la presència del teclat -Clavicordi, sobretot, o Pianoforte- aconsegueix una sonoritat que ha fet de l'obra una de les indiscutibles del catàleg del gadità, cosa no gens menyspreable si es para esment a la llista d'obres exitoses del mestre, anteriors a esta peça.
Una afortunada iniciativa del pianista Juan Carlos Garvayo, ens l'ha posat a l'abast en una gravació de qualitat impressionant -tècnica i artística- oferint-nos les dues versions, amb Clavicèmbal i amb Piano, amb un planter d'instrumentistes de primera línia.
En primer lloc està Juan Carlos Garvayo al teclat dels dos instruments i dirigint la producció, acompanyat dels habituals del Trio Arbós, Ferdinando Trematore, violí i José Miguel Gómez, violoncel; el grup d'intèrprets es reforça amb la viola de Julia Hu i la presència de tres il·lustres solistes valencians, Juan Carlos Chornet a la flauta, Eduardo Martínez, oboé i Joan Enric Lluna al clarinet.
El disc, que no sé com serà de fàcil d'obtindre, es completa amb obres de dos músics més o més coetanis seus, però que havien tingut contacte amb el mestre, Joaquin Nin-Culmell i Carlos Suriñach, donant així una panoràmica de la música que es feia a l'època, per emmarcar adequadament la del mestre Manuel de Falla.
I acabe aquest comentari amb una experiència personal que, pense, pot aprofitar-li a alguna persona més. Jo coneixia l'obra des de feia temps, en una gravació de l'any 1979, amb John Constable al Clavicordi i dirigit per un joveníssim Simon Rattle. La peça no m'havia donat ni fred ni calor i restava adormida a la meua discoteca. L'efecte, però, que em va produir la interpretació que escoltareu va ser com de: "Però esta obra és aixína!??". Un autèntic pessic a l'ànima que m'ha fet escoltar-la un grapat de vegades.
Espere que la seua escolta aconseguisca, en vosaltres, un tan excel·lent efecte com a mi.
Que la gaudiu! Nota: La fotografia que il·lustra l pàgina correspon a la gravació de la peça pel propi Falla el 1926
Programa 650
No és la primera vegada que porten al programa música d'artistes rockers, rockers amb aspiracions de superar l'estatus de simple música popular, més o menys ballable. King Crimson, els WHO i Ekseption, han aportat a aquest programa, en edicions anteriors, la frescor d'uns músics joves que es revelaven contra la deriva, cada cop més evident, de la música lleugera popular on es trobava el rock&roll cap a la deriva del "pop", en acabar el regnat dels Beatles.
La superior formació musical d'alguns d'aquells, llavors, joves músics, i l'aparició abassegadora dels instruments electrònics derivats dels primers sintetitzadors Moog, donaven l'oportunitat d'intentar crear una música "diferent", brillant, complexa, lluny dels motlles ja un poc estereotipats del rock més comercial.
Grups com els Moody Blues, Procol Harum, Pink Floid o els ja esmentats King Crimson i WHO, varen obrir, sobretot al Regne Unit, una via diferent que, des de la sensibilitat jove del rock, tractaven de trobar la "respectabilitat" que assolia la "música culta", amb grans masses sonores, volums potents i, fins i tot, l'acompanyament de grans orquestres simfòniques. En eixe camí es troben dos grups que, per la seua insistència en eixe camí (altres derivaren a opcions més properes al "pop") eren The Nice i YES. En tots dos va militar, inicialment, el nom més conegut d'eixa línia, Keith Emerson, que després va formar altres grups i fer una carrera en solitari.
Un altre nom, que va aportar obres molt significatives d'eixe estil amb una qualitat més que notòria, va ser el músic que escoltarem hui: Rick Wakeman. Nascut el 18 de maig de 1949, i encara actiu, ha estat membre en períodes varis de la banda YES, on encara, de forma ocasional, treballa.
La seua obra primerenca va ser, realment, brillant: The Six Wives of Henry VIII (1973), Journey to the Centre of the Earth (1974) en directe amb una gran orquestra simfònica i The Myths and Legends of King Arthur and the Knights of the Round Table (1975), conformen una trilogia d'excel·lents treballs on l'espectacularitat sonora, un poc barroca si voleu, amb una excel·lent inspiració i uns arranjaments realment espectaculars i innovadors, li treia tot el suc a la gernació d'instruments de teclat electrònic, amb una infinita variació de sons nous i sols lleugers acompanyaments de "família rockera" (guitarra, baix, bateria i percussions, i una aportació de veus, absolutament integrades en la massa sonora general), va crear la trilogia esmentada que, amb raó, va tindre una molt bona acollida de públic i crítica.
La seua evolució posterior, embolicat en les marors de la indústria musical i amb una certa supèrbia pels èxits obtinguts, el va portar a repetir, en moltes ocasions, els seus propis "clixés" amb un clar descens artístic, segons el meu parer. Va escriure algunes bandes sonores, no massa afortunades i, pels voltants del nou mil·lenni va traure alguns discos, a piano sol, de molt agradable factura.
Entremig va estar treballant com a acompanyant de gent com David Bowie i altres, entre anada i tornada amb els YES.
La música de hui és la pertanyent a un d'aquells discos de la trilogia dels anys 70'; per mi el més reeixit, encara que als altres dos el resultat va ser molt estimable, al meu parer. Es tracta de la primera de les peces, "The Six Wives of Henry VIII", gravat el 1972 i publicat el 1973, on es troben totes les característiques i idees musicals que després va utilitzar als altres dos següents.
Una obra brillant, aclaparadora, de sons potents i ben equilibrats, on la inspiració i l'adequada utilització dels nous instruments electrònics, donen com a resultat una obra rodona, convincent i de molt agradable factura i escolta.
La forma de la peça és una Suite en sis parts, corresponents a les sis esposes que va tindre Enric VIII, retratades musicalment pel Rick Wakeman segons la impressió musical que cadascuna li suggeria.
Trobe a mancar, en aquests moments de domini dictatorial de la indústria musical, alguna escletxa on artistes innovadors -que de segur hi haurà- puguen expressar-se com ho varen fer alguna gent als anys 70' del segle passat. No es tracta de què "Qualsevol temps passat fou millor", es tracta de que el capitalisme galopant i l'afany de les gravadores per treure èxits de vendes, fan que tot passe per la trituradora dels "estàndard comercials" que els imposen als artistes.
"O tempora, o mores"
A estes alçades, i amb un recorregit artístic que, com qui diu, començà amb tres anys ;-) , per l'any 1948 (havia nascut el 8 de maig de 1945, a Allentown, Pennsylvania, EUA), presentar Keith Jarret a una audiència mínimament assabentada del món musical resulta absurd.
Caldria recordar que el seu disc més venut, l'enregistrat a Colònia l'any 1975, tinc entés que té el rècord del disc més venut de tota la història de la indústria discogràfica, com a aval de la seua estima per part del públic melòman.
Havent passat per un bon grapat de les millors escoles de música dels EUA, i per algunes de les més selectes d'Europa, sempre aprenent, sempre conreant el seu enteniment musical, tant en institucions dedicades a la música clàssica occidental com al jazz, el seu solatge artístic és de tal calibre que sembla impossible d'abastar per una sola persona. Fins i tot es va permetre el "luxe" de renunciar a una estada amb la mítica Nadia Boulanger per perfeccionar el seu aspecte més "clàssic", perquè estava ja francament decidit a enfilar una trajectòria jazzística. En això no sé jo si ho va encertar...
En tot cas, la trajectòria de Keith Jarret va anar passant d'Art Blakey a Charles Lloyd, d'aquest a Miles Davis -breument- per acabar formant els seus propis grups i, molt destacadament, actuant en concerts a piano sols, amb les seues llargues, llarguíssimes improvisacions, que li van donar la seua definitiva cara, el seu definitiu segell personal. En eixe recorregut va anar tocant tots els estils que anaven eixint, amb una destacada incidència en allò que s'anomenà jazz-fussió, enlairat per Miles Davis, fonamentalment
Amb el seu quasi-infinit bagatge de cultura musical, perfectament assimilat i interioritzat, no ha tingut cap problema per tocar a Bach, Barber, Bartok o Mozart. De tota manera, on ha trobat definitivament la seua elecció personal més arrelada ha estat en els concerts a piano sol, i les improvisacions que, arran del famós concert de Colònia de l'any 1975, ha tingut un bon grapat de successors, afortunadament enregistrats i publicats per la companyia ECM, on el va fitxar el seu fundador i director, Manfred Eicher, com un dels seus primers artistes.
La informació sobre la seua vida i trajectòria es poden trobar en tants llocs que no cal que en pose cap; sols us enllaçaré una preciosa entrevista feta per un periodista de la ràdio pública nord-americana, la NPR, feta després que els dos infarts de l'any 2018 el retiraren, definitivament, de l'activitat artística, per haver perdut la mobilitat de la mà esquerra totalment, i quasi totalment de la mà dreta.
No és la seua una música per escoltar com a soroll ambiental de fons. La seua és una música que exigeix de l'audiència atenció, recolliment, interiorització.
Escolteu el programa, si us plau, amb eixa actitud.
Programa 649
Programa 648
La qüestió de Palestina: Pàgina de l'ONU
Israel i Palestina: cóm i quan va començar el conflicte?: National Geogràfic
Història de Palestina: https://www.worldhistory.org/trans/es/1-192/palestina/
Programa 642
Des de la més remota antiguitat, l'espècie humana ha trobat la forma de fer música amb tot d'elements al seu abast. Unes vegades han estat les eines de treball, altres, artefactes u objectes quotidians, etc.; la llista seria inesgotable.
És cosa demostrada que ja al paleolític existien eines per a fer música, tant percudida com bufant a través d'ossos, caragols, etc. donant lloc a la creació posterior d'instruments, cada cop més complexos i sofisticats.
Els homes de ciència, per altra part, han estat moltes vegades conreadors de música o teòrics d'ella, com en el cas conegut de la variació de la sonoritat d'una corda en ser més curta o més llarga, que va teoritzar el mateix Pitàgoras. També es varen ocupar amplament els filòsofs de l'antiguitat grega de les implicacions d'esta i les seues influències en els estats d'ànim i a l'educació, sobretot de la joventut.
La potència sonora dels instruments ha estat també, al llarg de la història de la música, una constant en la seua utilització, adequant-la als llocs on esta es produïa, ja siga a l'aire lliure, en una habitació, més o menys gran, o en una sala de concerts. En el cas que ens ocupa al programa de hui, una certa sonoritat va estar a l'origen de l'instrument del qual escoltarem alguns exemples sonors.
Crec que tothom se n'haurà adonat que els vidres més quotidians -gots, copes, gerres- produeixen sons en colpejar-los o fregar-los. Doncs bé, Benjamin Franklin, polític, filòsof, divulgador de les més variades matèries, científic, inventor i, tangencialment, músic, va escoltar una actuació en la qual un artista treia notes musicals d'una filera de copes, emplenades amb quantitats reglades de líquid, per regular la nota que sonava.
Va tindre, aleshores. la idea de millorar i facilitar la interpretació musical, amb el vidre com a base, i va encomanar a un artesà vidrier la confecció d'un instrument on, posats alineats en un eix horitzontal metàl·lic, una sèrie de bols de vidre de grandària variable, afinats amb tècniques variades -esmerilat mecànic, atac amb àcid fluorhídric i d'altres- que coneixia per la seua base científica, i ordenats segons l'escala musical a la manera de les tecles d'un piano, i on l'eix es feia girar amb un pedal, facilitava que l'intèrpret, amb els dits humits fregant la vora d'eixes peces de vidre, produïra no sols notes sinó, fins i tot, acords, eixamplant enormement les possibilitats artístiques d'eixa sonoritat del vidre. Havia aparegut l'"Harmònica de vidre" (Glassharmonica).
El so obtingut, d'una enorme subtilesa, en tons prou aguts i amb unes enormes ressonàncies, va tindre una gran acceptació als salons de l'època. L'estrena de l'instrument es va produir a Londres el 1762, amb la utilització de l'artefacte per part d'una, llavors, coneguda teclista de l'època, Mariane Davies, que va convertir-se, doncs, en la primera persona que utilitzava l'instrument públicament.
A la locució del programa ja expliquem, breument, les variades peripècies que va tindre i l'acollida entusiasta inicial i els problemes posteriors, així com el seu declivi a causa de l'aparició de les orquestres simfòniques que, amb vents, percussions i cordes molt potents, feien impossible que un tan subtil so es poguera escoltar i cap al 1820-30, es va produir el seu progressiu arraconament. Això a banda de rumors falsos més o menys perjudicials.
Els canvis estètics produïts al llarg del segle XX varen dur que alguns músics, entre ells l'intèrpret que escoltareu al programa, Thomas Bloch, s'interessara de bell nou per l'instrument. No sols va rescatar composicions escrites per a aquella Harmònica de Vidre per, entre altres, noms tan il·lustres com Mozart o Beethoven o, més acostats com Saint-Saens (El carnaval dels Animals), Donizetti (Lucia de Lammermoor) o Richard Strauss (La dona sense ombra), que l'utilitzaren per crear un cert ambient, sinó que ha encoratjat a autors contemporanis a escriure per a l'instrument.
Escoltareu part de la tria que Thomas Bloch fa a un CD dedicat a l'instrument, amb exemples d'autors del segle XVIII i començament del XIX i actuals.
Una curiositat més que ens mostra que eixa "ordenació adequada de sons" que és la música (nom procedent del de les muses, recordeu) pot ser produïda de mil i una maneres, sols cal el geni de l'autor i la mestria de l'intèrpret...i l'escolta d'uns altres, clar.
Programa 641
A poc a poc, la visibilització de les dones en les seues manifestacions artístiques va fent palesa la importància del seu paper en el món de la cultura. Si, a més a més, aquesta aportació es fa amb la pretensió de trencar tanques i sostres de cristall, la seua obra la fa òptima perquè la posem al descobert al nostre programa.
Amb l'ambició, compartida per un selecte grapat de músics de l'època, d'enaltir la importància de la música de jazz, emblema de la població afroamericana dels EE.UU., i inspirada per l'exemple de la pionera suite ellingtoniana "Black,brown and beige", Mary Lou Williams va abordar la composició d'una obra, en forma de suite també on, amb la idea d'enaltir els seus col·legues músics més admirats, no va fer una música i punt, sinó que va inspirar-se en l'obra d'il·lustres companys (Billie Holiday per "Aries"; Ellington per "Taurus"; Monk and Art Tatum per"Libra, etc.) nascuts sota el signe corresponent, per estructurar la seua obra.
Amb clares i declarades influències de la música occidental de l'època reconegudes per l'autora (Bartok, Stravinsky, Fauré i altres), a més de la clara petjada dels impressionistes (Debussy, etc.), la seua obra és un claríssim precedent del que, pocs anys després, es vindria a anomenar com a "third stream", la forma de maridar el jazz i la música culta convencional d'aleshores.
Estrenada el 1945, la ressenya que a la Wikipèdia es fa de l'obra, explica, molt didàcticament, les variades formes de la música de la peça què, amb un acolliment entusiasta del món del jazz i de la crítica progressista, va tindre una acollida tèbia als cercles més gelosos de la primacia de la cultura blanca sobre l'ascendent importància de la negra. L'obra va ser arranjada per a diverses formacions, inclosa una amb una orquestra simfònica al Carnegie Hall, el 1946, impulsada per Norman Granz, amb resultat un poc frustrant i una abracadabrant història de la "pèrdua" de la gravació.
Estes suspicàcies, afortunadament, fa temps que s'han superat i, hui, és omnipresent el paper del jazz en les músiques d'avantguarda occidentals i, de retruc, d'estes en l'obra més atrevida dels jazzistes actuals que, com és sabut, ja no tenen tots la pell més o menys bronzejada.
Ja l'any 2013 vàrem dedicar tres programes monogràfics a l'obra de Mary Lou
Williams.Obres com la seua han obert moltes portes a la creativitat de
figures posteriors. Un clar exemple és el de la seua admiradora,
conservadora de la seua obra i impulsora de la Mary Lou Williams Foundation, Geri Allen, també
escoltada en anteriors Camins.
També pianista, compositora, arranjadora i professora, Geri Allen, gran admiradora de l'obra de la seua predecessora, va treballar a la Fundació Mary Lou Williams, impulsant-la i dirigint-la fins a la seua prematura mort a 60 anys: esta és la nostra segona protagonista i intèrpret del programa.
Amb la col·laboració d'un antic company de la Williams al baix, Buster Williams, i el sensible bateria Billy Hart, amb ella al piano, Geri Allen va decidir "re-interpretar" una de les obres clau de la desapareguda mestra: la suite ZODIAC, reproduint l'original format de trio en què va ser estrenada la suite.
El 2006 es va publicar esta nova versió de la peça, amb absolut respecte a les idees de l'autora, però, òbviament, amb la llibertat creativa que el jazz dona als seus conreadors.
Dues dones imprescindibles a la història del jazz: Mary Lou Williams, de la qual podeu llegir un documentat resum biogràfic, i Geri Allen, lamentablement desapareguda massa prompte, de la qual hi ha ací una apassionada nota biogràfica.
Recomanem la recerca d'obres d'esta parella de dones. Tècnica impecable, sensibilitat a cabassos i un swing encomanador.
Dues lluminàries, ja dic.
Programa 640 "Una no tria la música, és la música la que et tria a tu"No cal que em capfique en cercar alguna definició millor per dibuixar el perfil de Marian Rosa Montagut, ella ho va dir amb una frase tan rodona com clarificadora.
La música la té atrapada "diuen que, de les drogues, se'n pot eixir, però no és possible fer-ho de la música". La Marian, una d'eixes persones meravelloses amb les qual he tingut la fortuna de trobar-me, com una conseqüència de la idea que vaig tindre en posar-me a fer aquest programa, és un ésser que viu per a ser una dona-música, ambdues coses de manera indestriable, ella no pot entendre la vida sense aquest art impalpable que és l'idioma més universal que hi ha.
He volgut que, per acabar aquesta temporada del "Camins", ho férem amb dues dones, Claudia Montero i Marian Rosa Montagut que, per viure per ací prop, m'han donat l'oportunitat de gaudir del contacte personal i entendre millor què hi ha al darrere d'una dona que es dedica, amb cos i ànima, al seu art.
És un món el qual, malgrat el que pot semblar, encara és un àmbit en el que el fet del gènere també té les seues conseqüències, no sempre favorables precisament. Però això ho explica millor ella en l'entrevista que, per al programa, li hem fet.
L'única recomanació que m'agradaria fer és que escoltcamins640-marian.mp3eu amb cura el que em va dir Marian que, per fer-se la conversa -més que entrevista- en un ambient relaxat, de confiança, quasi íntim podríem dir, deixa escapar alguns silencis, alguna frase on es pot endevinar el seu riquíssim món interior i les seues vivències artístiques, sempre matisades al nivell personal per la seua condició de dona. Un aspecte que no es pot menystenir a un món al que ella va decidir enfrontar-se amb totes les conseqüències i servituds, amb els riures i els plors, amb una ferma voluntat de seguir el seu camí pesara a qui li pesara.
La resta de nosaltres hem gaudit, sols, de la part bonica, dels fruits del seu treball artístic perquè, com he dit alguna vegada, quan els deus han assenyalat amb el seu dit una persona per a que creara bellesa, eixes persones no ens poden negar a compartir-la amb la resta de mortals.
Gràcies Marian, pel teu art, gràcies per ser dona.
Programa 639
No sé si cal dir molt o poc, per escrit, de l'obra de Claudia Montero.
Potser l'entusiasme que tinc per la seua obra i l'afecte que li tenia a la seua persona (Quin somriure més preciós tenia!) em farien desbordar-me i alguna persona em diria exagerat: ho admetria.
La possibilitat de conèixer una persona així no es presenta tot els dies i la casualitat de que caiguera per València, es casara i formara una família ací, va ser una sort que algunes persones afortunades varem tindre en poder gaudir de la seua música i de la seua desbordant personalitat.
La cruel realitat, la vida ("I qui és eixa per anar emprenyant d'esta manera"?, diria Mafalda, una altra argentina il·lustre) ens la va furtar quan estava en el seu millor moment. Deslliurada ja de les seues obligacions com a mare amb uns fills ja majors, era en aquest moment, a la seua cinquantena, quan estava literalment "explotant" com a compositora.
Els encàrrecs li plovien i ella, poc disciplinada que deia que era i amb una enorme facilitat per desconcentrar-se, es tancava a casa a escriure més i més bellesa.
El record de Buenos Aires, que mai el va abandonar, es fa palés tant en la seua música com, fins i tot, als títols de més d'una composició com podreu escoltar al programa. La petjada o, millor dit, el camí que va obrir Piazzolla, ha estat una amplíssima carretera per la que han circulat i circulen un bon grapat de músics, ja deslliurats pel mestre del complexe de tocar una música dels "barris baixos". En el cas de la Claudia és més eixe alliberament que l'estil, més apropat a un classicisme -un neo-classicisme, estaria millor dit- allò que fa de la seua música una experiència assequible per a unes majories que no han arribat a estimar algunes innovacions estilístiques més agosarades.
És la música de la Claudia Montero, de tota manera i clarament, una música d'ara i ací, del temps presents; els quatre, QUATRE!!, Grammys obtinguts de forma quasi successiva fan palés el seu acostament a la sensibilitat majoritària. De ben segur que, si visquera, se n'haguera endut alguns premis més.
Ara sols ens queda el disfrutar de la seua música sentida, propera i bonica. En definitiva és el que a ella la duia a compondre: procurar uns moments de plaer a qui l'escoltara.
No cal dir molt o poc, per escrit, cal disfrutar de l'escolta de la seua obra
Programa 638
Nascuda en una família de músics: el pare compositor d'òperes i d'altres peces i la mare mezzosoprano russa, ambdós treballant a l'Opera Comique de París, Lili Boulanger ( Olga Marie Juliette, dita “Lili” ) va néixer el 21 d'agost de 1893 i va tindre una vida breu però intensa.
Va tindre la desgràcia de contreure, als dos anys, una malaltia -tuberculosi intestinal- que la va tindre sempre amb una salut molt fràgil. Això, però, no li va impedir que aflorara el seu talent musical i que, amb sols 24 anys de vida, poguera escriure un relativament extens catàleg de peces dels tipus més variats.
Les seves composicions inclouen obres orquestrals o per a piano, orgue, violí, violoncel, oboè o flauta i, sobretot, vocals sobre poemes de Jammes, Maeterlinck o Musset, música coral, orquestral, de cambra i, fins i tot una òpera en cinc actes, La Princesse Maleine, que va quedar inacabada.
Amb sis anys ja sabia llegir...música, encara que no paraules, i la seua precocitat va atreure prompte l'atenció del ja llavors reconegut compositor Gabriel Fauré, amic de la família, que va guiar les seues primeres passes al piano.
Estimulada per la seua germana inseparable -sis anys major que ella- la reconeguda mestra de músics Nadia Boulanger (programa 264), va començar molt prompte a compondre i als onze anys ja va escriure la primera obra registrada al seu "Quadern de composicions", una cançò sobre un poema de Claude Couturier.
El 1909, Lili Boulanger va ingressar al Conservatori de París a la classe de composició musical. El 1910 va publicar el seu primer treball aconseguit, "Waiting", una melodia sobre un poema de Maurice Maeterlinck. Va presentar "Per al funeral d'un soldat" a l'examen de composició l'any 1912 i va guanyar el premi Lepaulle. Aleshores va competir per primera vegada al Premi de Roma (una beca del govern francés per a una estada a la residència Médici) el mateix any, però la malaltia que l'afectava la va obligar a retirar-se de la competició. Es va presentar l'any següent i es va convertir, el 1913, en la primera dona a guanyar el primer Gran Premi de Roma de composició musical amb la seva cantata "Faust et Hélène". Va fer una primera audiència pública de l'obra el 16 novembre 1913 a càrrec dels Concerts Colonne al Théâtre du Châtelet i va tenir un gran èxit de públic i de crítica.
El 1914, Lili Boulanger va marxar a Itàlia amb la seva mare per unir-se als guanyadors del Prix de Rome a l'Acadèmia de França a Roma (Vil·la Mèdici). Durant aquesta primera estada de quatre mesos, escurçada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va començar a escriure els seus tres Salms (Ps. XXIV, CXXIX, CXXX), així com la seva "Antiga Pregària Budista", obres que no acabarà fins al 1917.
Malgrat la seua fràgil salut, tant ella com la seua germana varen trobar temps per col·laborar a la cura dels soldats ferits a la guerra.
Comença un cicle de melodies als anys 1913-1914, "Clairières dans le Ciel" a partir de poemes de "Tristesse" de Francis Jammes, del qual obté el permís per canviar el títol. Tria en particular tretze dels vint-i-quatre poemes del cicle. És la peça principal que anem a escoltar al programa de hui, aquestes tretze cançons, interpretades per Raquel Camarinha, soprano i Anne de Fornel, piano, dintre d'un àlbum CD doble, amb un recull de totes les cançons de les germanes Boulanger, gravat entre febrer i juny de l'any 2022 i publicat a començament del corrent 2023.
El 1918, va compondre "D'un soir triste", que existeix en diverses versions, inclosa una per a orquestra, què hui ecoltareu amb Anne de Fornel al piano i Emmanuelle Bertrand al violoncel. En el seu llit de mort, va dictar a la seva germana Nadia la seva obra final, el Pie Jesu.
Va morir a l'edat de vint-i-quatre anys el 15 de març de 1918, deu dies abans que Claude Debussy, un dels seus inspiradors principals -resulta evident escoltant la seua música- encara que la crítica també associa el seu estil al de Gabriel Fauré, el seu primer mestre, i al Wagner més jove.
La seua germana, Nadia, va deixar de compondre a partir de la seua mort; pensava que Lilí era l'autèntica gran música de la família i que la seua pròpia obra no gaudia de cap interés. No va deixar, però, el món de la música, com varem dir al programa corresponent.
Una dona més que, malgrat tindre una bona acollida al seu moment, la pàtina del temps i els canvis de gust ha arraconat dels programes. A França hi ha una reviscolada de les germanes, per exemple amb gravacions com esta que portem hui.
Programa 637
La música que escoltareu al programa té una llarga i il·lustre tradició. Mozart, per exemple, es va "plagiar" amb la Marxa Turca i la Simfonia 40. Haendel era molt freqüent que aprofitara "retalls" seus per completar les seues òperes o obres vàries. L'excés de treball que, afortunadament per a ells, tenien, els obligava a treballar moltes vegades amb problemes de temps i recorrien a eixa pràctica. Pràctica legítima, car eren les seues obres les que "reutilitzaven" amb canvis de ritme, orquestració, etc.
Gorka Hermosa en té ja un ample catàleg d'obres escrites malgrat la seua relativa joventut. Hi ha les peces curtes, les cançons, podríem dir, però té també composicions per a conjunts de cambra variats i altres per al seu instrument, l'acordió, i orquestra o conjunts de composició variable, com vàreu poder comprovar fa dos programes.
El programa de hui va d'això. Ell, com a compositor, fa arranjaments originals de velles peces. En eixa tasca intervé no sols la inspiració de les peces de base sinó també la seua tasca com a arranjador, una feina en la qual el domini tècnic musical, els coneixements teòrics i, evidentment, la seua inspiració també, ens fan aparéixer obres velles amb una cara nova, amb un nou aspecte que, segurament, inclòs instintivament en l'obra original, ix a la llum amb els arranjaments efectuats sobre aquella base.
El catàleg compositiu de Gorka Hermosa és ja, a hores d'ara, prou abundant per a què, en plantejar-se un projecte com aquest, tinga material de sobra sobre el que treballar.
La nova, i preciosa, cara que algunes de les seues obres ,-inclosa la "imprescindible" "Gernika", ens mostren al treball fet amb els Blanchard Strings, resulta brillant, encisador. Això lligat al seu llenguatge musical que, essent contemporani, no resulta difícil de copsar per una audiència variada, heterogènia, dona com a resultat un disc que en eixir a la llum va tindre una enorme acceptació al món musical i que li va suposar una mena de "consagració definitiva" al seu prestigi, farcit de premis i distincions arreu del món, i no sols en la seua especialitat acordionística.
L'oportunitat de què, en una conversa telefònica, ens explicara la gènesi i intenció del projecte, farà de l'escolta de hui, n'estic segur, una experiència molt agradable.
I... continuarà...
Programa 636
José Luís Montón és un guitarrista i compositor del món del flamenc, amb àmplia discografía -no sempre de flamenc "estricte"- i Gorka Hermosa és un acordionista d'Euskadi i professor d'acordió al Conservatori de Santander.
Quan l'any 2011 la parella Montón/Hermosa o Hermosa/montón, varen parir el primer Flamenco Etxea, la veritat és que varen tindre una acollida enorme i positiva entre la premsa internacional especialitzada i també va ser acollit molt favorablement en els cercles musicals més variats a l'estat espanyol. Les emissores públiques i la mateixa TVE es varen fer ressò de l'eixida de l'obra, amb ressenyes, entrevistes i algun petit concert gravat. Fins i tot al nostre programa em vaig fer ressò de la seua eixida en dos programes amb llarga entrevista inclosa, però...
Però el problema d'estes músiques arriscades és que la seua eixida es sembla a la llum d'una bengala, molta llum i fins i tot soroll momentàniament i després...
Tots dos són músics de carrera consolidada, carrera internacional reconeguda i les seues obres són interpretades arreu del món -afortunadament-, però a nivell de popularitat, vull dir, de popularitat de la que es reflecteix en les emissores estàndard, fins i tot en les especialitzades o en els programes de les grans institucions públiques de música -orquestres nacionals, municipals, grups de cambra reconeguts, etc.- del territori espanyol, la seua presència és escassa, escassíssima diria jo, per no dir pràcticament marginal.
Malgrat tot, ells continuen el seu camí, treballant, component, entenent-se. Aleshores sorgeix un altre fruit de la "saga" que, per no despistar, es diu Flamenco Etxea-2. I torna el fenomen. Entrevistes, ressenyes, alguna peça radiada i, fins i tot, una altra petit concert a la TVE-2 i Ràdio 3. Perfecte.
Entre el primer Flamenco Etxea i el segon, que hui escoltareu, hi ha hagut, a més a més, altres fruits de la seua amistosa voluntat creativa que, en general, han gaudit de molt bona crítica. Ells no paren de treballar, cadascú pel seu camí i, de tant en tant, com és el cas, col·laborant per enriquir-se mútuament.
Ara, igual és que jo soc una persona apassionada amb determinades persones, determinats exercicis de risc, i voldria que aquests esforços no es quedaren reduïts a l'àmbit dels incondicionals i/o dels públics més "especialitzats" i el seu ressò sempre em sembla insuficient. El reconeixement a l'esforç creatiu per innovar, per eixir-se'n dels caminets mil vegades trepitjats, lluitant per endinsar-se en la selva desconeguda que hi ha als costats d'eixos camins, amb esforç, il·lusió i la necessària quantitat d'entusiasme per perseverar en el seu treball, sense preocupar-se massa dels oripells i eixa cosa tan fugissera que és "la fama" , el reconeixement, dic,sempre és, al meu parer, escàs, escassisim.
El Flamenco Etxea-2, és un disc calidoscòpic, inspirat, amb col·laboracions de gent de procedència geogràfica i musical d'allò més variat. Hi ha veus d'Euskadi i d'Andalusia, és clar, també, però, cantants i instrumentistes de camps, i fins i tot països, "allunyats" (?), conduïts per la parella promotora de l'invent amb ma segura, solvent, deixant-los en llibertat per aportar les seus idees, els seus mons, al món imaginat per Gorka Hermosa i José Luís Montón. Un món on l'única cosa segura és la necessitat de crear música, bona música, original, encisadora, inclassificable segons els paràmetres estàndard, però que, a poc que es tinga una sensibilitat mínima i una obertura d'horitzons, fa gaudir d'una experiència poc freqüent i enriquidora.
Afortunadament, la durada del programa dóna per escoltar-lo sencer. Veureu com el meu entusiasme és encomanadís gràcies a la màgia musical de dos músics de soca-rel, inspirats, que, i eixa és una gran virtut, sense renunciar a les seues essències originals clarament reconeixibles, saben maridar els seus mons i els d'altres gents en una obra realment preciosa.
No sé si la saga continuarà amb un altre "Flamenco Etxea-3", gràcies donaria als deus si ens feren eixe regal.
Simplement, escolteu-los i deixeu-vos dur.
Programa 635
La gent de SEDAJAZZ no para.
Al present programa anem a donar notícia del primer treball del saxofonista valencià David Cases, anomenat "Simetries" i una breu referència del segon disc de la Lírica Big Band, "Sapomorfo".
Sobre David Caseshem de dir que, malgrat la seua joventut, ja porta una bona "motxilla" d'experiències, primer com a membre de grups valencians de ska i reggae i, després, amb col·laboracions discogràfiques i en gira amb alguns solistes internacionals que li donen un solatge musical més que notori.
Cal dir que el David Cases ha aprofitat bé les seues experiències anteriors i ha acabat, previ passe per l'Alqueria Coca -i pel Conservatori i altres qualificades escoles de música- endinsant-se de forma total en la màgia del jazz.
En esta seua primera experiència compta amb els membres del seu quartet habitual i, a més, ha cercat la col·laboració d'un teclista que enriqueix el so del disc amb mesurades intervencions d'eines electròniques (teclat i sintetitzador), que li donen una pàtina de so actual que ja comença a ser utilitzat per alguns músics del terreny.
Ell confessa en alguna entrevista una sèrie de influències. De entre totes elles, almenys per mi, la més evident és la dels Snarky Puppy. En ser un quartet, el seu so no pot arribar a l'orgia sonora dels nord-americans, però David Cases treu un bon profit d'eixes aportacions electròniques, emprades amb molta discreció i encert.
Els altres membres del quartet són Manu Pardo a la trompeta, Toni Carrillo a la guitarra elèctrica, amb un tractament de l'instrument que m'ha agradat molt, Javi Pérez al contrabaix i Javi Bou a la batería. Dels teclats i sintetitzador se n'ha ocupat Amadeu Moscardó. Pel que ell diu, tots vells coneguts d'aventures de joventut. Òbviament, els saxos estan a càrrec del David Cases, així com la majoria de les composicions i dels arranjaments.
Un bon començament per al David Cases i una nova oportunitat que l'editora de SEDAJAZZ dóna a un músic valencià per a donar-se a conèixer.
Del disc de la Lírica Big Band -sorgida de la Banda La Lírica de Silla- amb la direcció de Kako Rubio, anem a posar sols una petita mostra (em queden algunes coses a programar abans de l'estiu...) perquè la seua qualitat ja la vàreu poder gaudir en publicar el seu primer disc, "Figa de Ferro", que varen comentar ja a aquest programa. El treball que presentem hui s'anomena "Sapomorfo".
He aprofitat la coincidència de que en una de les peces el solista és...David Cases, per fer el programa conjuntament d'ambdues publicacions.
De la Lírica Big Band hi ha poc a dir. Són una excel·lent formació que recrea un so de pura raça jazzística, en una formació que, a part dels vents, es completa amb una quartet d'acompanyament de piano/sintetitzador, bateria, guitarra i contrabaix, que arrodoneixen el so d'una manera esplèndida. Ah! i hi ha també la veu d'Eva Romero i col·laboracions de luxe: Jesús Santandreu, Voro García, Clara Juan, Carlos Llidó o Victor Jiménez entre un grapat més.
Un disc per escoltar a qualsevol hora...i per comprar-lo, com el del David, clar...
Programa 634
Vicent Macianés un veterà saxofonista de Sedaví, membre del col·lectiu SEDAJAZZ, que des que ens va donar el seu primer treball discogràfic el 2017, anomenat "BAM!", no havia tornat a liderar una gravació -almenys, que jo en tinga notícia- encara que la seua activitat com a col·laborador en un grapat de treballs de gent del col·lectiu ha estat constant. És una cosa habitual entre els membres de l'Alqueria Coca la de fer costat als companys que s'animen a publicar un treball.
En aquest cas ha estat ell qui, amb la formació amb la qual habitualment treballa darrerament, Iago Fernández a la bateria, el veterà Albert Palau al piano, Reinier Elizarde al contrabaix i el trombó de Carlos Martín, s'ha decidit a treure l'any 2022 un nou treball.
El disc "LLUM" és un producte dintre de la línia jazzística més freqüent de la gent de SEDAJAZZ, el post-bop (o com es diga...) amb algun toc free, en quant a l'estil. L'alé de les composicions, pròpies majoritàriament, és un altre cantar.
En els comentaris que ell fa a la carpeta, aboca tot un torrent de sentiments, expressats amb una sinceritat i una sensibilitat que pot resultar impúdica fins i tot. La declaració d'amor per la seua companya, tant en el text de la carpeta com en la dolcesa de la composició que dóna nom al disc, resulta commovedora. Altre tant es pot dir de l'amor que desborda la peça dedicada al seu fill.
EL virtuosisme reconegut de l'instrumentista destaca enormement en dues peces tocades a solo amb el seu saxo, una tasca sempre complicada en no tindre l'embolcall dels altres instruments acompanyant-lo. El Vicent Macián se'n surt amb nota molt alta en estes dues composicions, fent gala d'una ductilitat i una competència musical fora de tot dubte.
Un disc per escoltar amb atenció. Un disc més del segell SEDAJAZZ que, amb ja la trentena d'anys passats d'existència i un centenar llarg de gravacions, resulta una referència imprescindible per al jazz valencià, amb una qualitat que supera fronteres.
Esperem que Vicent Macián no tarde tants anys esta vegada en regalar-nos un altre treball seu.
Programa 633
Haig de reconèixer que a Elisabeth Maconchy la vaig conèixer gràcies a un excel·lent programa de Ràdio Clàssica (Sinfonia de la mañana), fa tan sols algunes setmanes. La música que vaig escoltar però, em va agradar i fent una recerca vaig trobar, entre altres, les peces que escoltareu al programa.
Això sí, la música que he pogut escoltar m'ha semblat molt, però que molt agradable i amb un toc de modernitat que m'ha dut a dedicar-li aquest programa, en esta temporada dedicada especialment a donar a conèixer dones "desaparegudes" en la música occidental.
I això que va morir l'11 novembre 1994 amb 87 anys, com qui diu, ahir mateix, i, havent tingut un notable èxit en vida, fins al punt d'haver estat nomenada "Dame" per la Reina Isabel II (l'equivalent femení de "Sir"). Doncs bé, a hores d'ara està "desapareguda" en les programacions fins i tot en Gran Bretanya i Irlanda.
A la xarxa he trobar un breu text sobre ella que m'ha semblat que resumia bé la seua biografia i he optat per transcriure'l ,traduït, de la web que s'esmenta més avall.
Heus ací el teniu el text traduït:
"Elizabeth Maconchy va ser una compositora britànica ferotgement individual que va escriure música que sovint era molt dissonant, contrapuntística, intensa, fins i tot inquietant, i lluny de la música més pastoral i lírica de compatriotes britànics com Gustav Holst i Ralph Vaughan Williams* (que va ensenyar-li composició al Royal College of Music i es va mantenir com amic tota la vida). Era l'única música de la seva família i, per tant, mancava d'alguns dels recursos musicals que reforçaven els talents i les ambicions d'altres dones compositores.
Una coneguda musicòloga, Anna Beer, escriu que la compositora no tenia "cap pare professor de piano per donar classes, cap compositor germà amb qui col·laborar, ni sales de concerts, ni vetllades ni salons, només una compulsió interior urgent i un compromís de tota la vida per expressar-se en la música".
Aquesta compulsió va ser nodrida per moltes persones a la seva vida: els professors que va trobar al Royal College of Music; el seu marit que -Oh, meravella!- va defensar els seus esforços creatius al llarg dels més de seixanta anys que van estar casats; i companyes músiques que li van donar suport com ella els hi va donar suport quan va poder.
Un grup de compositores que van estudiar amb Maconchy a Londres , entre elles Imogen Holst i Grace Williams, es reunien regularment per parlar de la música dels altres, i la directora Iris Lemare, la violinista Anne Mcnaughten i la compositora Elisabeth Lutyens van crear una sèrie de concerts per mostrar la nova música de joves compositors. i van promoure entusiàsticament la música de Maconchy als seus començaments, durant la dècada de 1930.
Elisabeth Maconchy va escriure una gran varietat de música: simfonies, concerts, ballets, òperes curtes, obres corals, música de cambra (sobretot tretze quartets de corda que han potenciat la seua fama) i moltes cançons."*
(Notes extretes de "https://www.artsongaugmented.org/dame-elizabeth-maconchy"
Quantes hi ha encara per "redescobrir"?
Referències interessants en internet:
https://historiahoy.com.ar/elizabeth-maconchy-la-compositora-revolucionaria-n2898
https://britishmusiccollection.org.uk/composer/elizabeth-maconchy
https://www.encyclopedia.com/people/literature-and-arts/music-history-composers-and-performers-biographies/elizabeth-maconchy
https://es.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Maconchy
I ací, a YouTube, una tria de la seua obra:
https://www.youtube.com/results?search_query=elizabeth+maconchy
La feina que fan els músics que es dediquen a l'anomenada "música antiga"té un component que, normalment, no veuen qui l'escoltem. Darrere de cada peça hi ha un treball d'investigació, de consulta de fonts variades, de "reconstrucció" de les obres que s'interpreten per tal de tractar d'acostar-se a allò que es va escoltar al temps de la seua composició i primeres execucions.Normalment no hi ha partitures, en el significat actual de la paraula, ni està proposada la composició del grup instrumental, que cal esbrinar mitjançant una acurada investigació documental, fins i tot cal, en alguns casos, reconstruir un instrument que ja no es fabrica actualment o tractar d'acoblar el so a algun instrument que aproxime el seu so a aquell inexistent.Eixa tasca fosca, amagada al públic, que els cal fer suposa, de vegades, pràcticament una reconstrucció de la peça musical des de pràcticament zero.En altres ocasions, com en el cas del disc "El collar de la paloma", cal tirar ma dels coneixements de la música de l'època per tractar d'ajustar-la a les necessitats del projecte. És un treball que s'aproxima enormement al de la composició pura i dura, amb l'agreujament de que cal que les peces, ja enllestides, "sonen" a allò que es suposa que era el so del moment en què es va produir i interpretar per primera vegada.Carles Magraner porta fent-ho, amb una acurada solvència i sensibilitat, amb els músics que l'acompanyen en cada projecte -que tampoc poden ser normalment mai els mateixos. És una tasca de creació hercúlia que sols alguns músics especialment dotats de la sensibilitat necessària, l'habilitat i enormes coneixements musicals, poden fer.
Carles Magraner i la seua "Capella de Ministrers" porten fent-ho més de trenta cinc anys, amb una qualitat que, afortunadament, ha estat reconeguda arreu del món, amb la concreció d'un enorme grapat de premis i distincions, merescudes, que avalen la qualitat d'una tasca que, moltes vegades, ve acompanyada a l'àlbum amb l'edició de petites o grans monografies per ajudar a situar, als qui escoltem les gravacions, amb la informació suficient per ubicar-nos adequadament en el moment històric i musical de les peces que hi són a la gravació.
Aquest és el cas de l'àlbum de "El Collar de la Paloma", una gravació preciosa, premiada a la categoria de música antiga als prestigiosos Premis del ICMA -un equivalent als Grammy de la música clàssica- amb un so impecable, malgrat que tinc entés que es va gravar fora d'un estudi amb tota la gent present, una tria de músiques que, junt a la suggerent interpretació de la cantant, ens indueix a una immersió sonora encisadora, quasi hipnòtica.
No cal estranyar-se. La trajectòria de Carles Magraner ha fet ja un camí ple d'encerts d'aquest tipus. Més d'una seixantena de gravacions donen fe de la seua enorme tasca.
Moltes gràcies, Carles, per la teua enorme tasca i per recordar-nos que, en esta terra, ja hi havia música i poesia abans de Jaume I.
Programa 631
Nascut el 6 de desembre de 1920 en una família amb inclinacions musicals, els seus dos germans grans eren músics professionals, Dave Brubeck va començar a prendre classes de piano de la seva mare, una pianista clàssica, als quatre anys.
Al final de la Segona Guerra Mundial, va estudiar composició al Mills College amb el compositor clàssic francès Darius Milhaud, que el va animar a introduir elements de jazz a les seves composicions clàssiques. Aquesta experimentació amb gèneres mixts va portar a la formació del primer grup, amb companys d'estudi i altres, dirigit per ell, l'octet de Dave Brubeck que incloïa Paul Desmond, Bill Smith i Cal Tjader. El 1949, Brubeck va formar un trio ja guardonat per les seues gravacions amb Cal Tjader i Ron Crotty, i el 1951 va ampliar la banda per incloure Paul Desmond, peça fonamental en les experiències sonores i rítmiques del grup al llarg d'una durada de disset anys en que es va mantindre la formació, junt al bateria Joe Morello i el baixista Eugene Wright.
L'any 1959, el Dave Brubeck Quartet va gravar un disc experimentant amb variades barrejes de temps, "Time Out" (que podeu escoltar al Programa 423). L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies, i "Blue Rondo a la Turk" de Brubeck, basat en un ritme popular turc, i "Take Five" de Desmond van aparèixer a les jukeboxes de tot el món.
Al llarg de la seva carrera, Brubeck va experimentar contínuament amb la integració del jazz i la música clàssica. El 1959, va estrenar i gravar l'obra del seu germà Howard "Diàlegs per a Jazz Combo i Orquestra" amb la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Leonard Bernstein, una de les peces que escoltareu al programa. El 1960, va compondre "Points on Jazz" per a l'American Ballet Theatre, què és l'altra peça que escoltareu al programa.
Poc després de la dissolució del Quartet "clàssic" el 1967, es va dedicar molt intensament a les composicions "grans" i l'Orquestra Simfònica de Cincinnati va estrenar l'oratori de Brubeck, "The Light in the Wilderness" (febrer de 1968). L'any següent es va estrenar la segona gran obra de Brubeck, "The Gates of Justice", una cantata basada en les paraules de Martin Luther King, Jr. i l'Antic Testament.
Les composicions de Dave Brubeck inclouen un popular disc de corals de Nadal "La Fiesta de la Posada", mises, oratoris i cantates, suites de ballet, un quartet de corda, conjunts de cambra, peces per a sol i duo-piano, solos de violí i un grapat d'obres orquestrals.
El 2002 la London Symphony Orchestra i London Voices van gravar a "Classical Brubeck" el seu oratori de Pasqua "Beloved Son". ”, “Pange Lingua Variations”, “The Voice of the Holy Spirit” i una composició per a orquestra de corda, “Regret“, tot sota la batuta de Russell Gloyd, que va ser director, productor i gestor de Brubeck durant 34 anys. El 2006, el Monterey Jazz Festival va presentar la mini-òpera de Dave Brubeck basada en "Cannery Row" de Steinbeck.
La seua oceànica discografia inclou, òbviament, molta música de jazz, que pense que serà, probablement, la part de la seua obra que perdurarà més, per la gran acceptació popular i la seua facilitat per connectar amb el públic, malgrat els seus experiments sonors i rítmics.En aquest programa, però, hem volgut destacar dues de les seues obres que, molt clarament, barregen els dos mons musicals que ells va maridar a la perfecció.
Dave Brubeck va morir el dia abans dels seus noranta-dos anys, d'una aturada cardíaca el 5 de desembre de 2012.
Programa 630
Com que ja he fet prou panegírics de l'Esperanza Spalding en varis programes -emesos enllà pel 2014- esta vegada vaig a posar, traduït del francès ,un comentari sobre la gravació que escoltareu hui, que em sembla tan encertat que crec que diu tot allò que jo podria dir...però millor expressat.
"El pianista/compositor Fred Hersch i la cantant/baixista/compositora/lletrista Esperanza Spalding* es troben entre els artistes més respectats i inventius del jazz modern. The Village Vanguard és un lloc de culte del jazz. El duet i el club convergeixen per a una actuació màgica a "Alive at the Village Vanguard", una rara oportunitat que els oients apreciaran, ja que la col·laboració és singular i emocionant entre aquests dos artistes a l'altura del seu art.
"Alive at the Village Vanguard" mostra la increïble química d'aquests dos mestres musicals i treu aspectes distintius en la interpretació de l'altre. Fred Hersch i Esperanza Spalding només s'han reunit per a un grapat d'actuacions a Nova York des que es van conèixer el 2013 durant la sèrie anual de duets de piano del Jazz Standard. En poc temps, el duet va desenvolupar un enfocament molt personal, no només en els anals dels duets piano-veu, sinó en les seves pròpies pràctiques. Pujant a l'escenari sense arranjaments fixos i només amb una vaga idea del repertori que exploraran, a la parella sense por els agrada actuar sense xarxa de seguretat.
"Aquesta gravació sembla com si estiguessis assegut al millor seient de l'avantguarda per gaudir de la millor experiència de concert", diu Fred Hersch. "Podeu sentir realment l'ambient del lloc, el públic i la nostra interacció. Vam triar la paraulaAlive per al títol del disc perquè realment es pot sentir la intimitat i l'energia de les actuacions”.*
Aquest comentari està traduït de la web:https://www.radiofrance.fr/francemusique/podcasts/open-jazz/fred-hersch-esperanza-spalding-dans-l-ecrin-du-vanguard-3969173
Sols un desig i una petita postil·la: "Esperanza, continua el teu camí". Esperem la pròxima gravació.
Aconselle veure aquest video, on, en una actuació recent, es repeteix la fòrmula del disc, amb el Fred Hersch al piano i la Esperanza Spalding cantant.
Programa 629
Esperanza Spalding és una de les personalitats més original que el jazz d'arrels més "made in USA" ha produït, probablement, en els darrers temps.
Des del primer disc "Junjo" (el seu primer Grammy al 2011) amb el tercer, "Chamber Music Society",-ja escoltats al nostre programa- ha sabut combinar una musicalitat original amb una veu expressiva, encara que sense massa volum, i sempre amb el seu contrabaix a les mans.
La seua carrera com a compositora i arranjadora està plena de premis Grammys i nominacions a altres distincions, molt merescudes perquè els seus discos, sense fer grans viratges estilístics, si que sorprenen per la originalitat del plantejament a cada nou disc. Per esmentar un sols, va dedicar-li un treball a fer una composició per a cada part del cos, amb lletres sempre interessants "12 Little Spells"
En el disc que sonarà al programa de hui la seua intenció és doble: musical i terapèutica. Per fer-lo ha estat estudiant i treballant el tema amb especialistes en neurología, psicologia i gent dedicada a les teràpies musicals. D'aquest "coctel" ha eixiun disc molt treballat, amb poques concessions a les improvisacions i amb la idea de produir uns sons "sanadors".
El disc, "Songwrights Apothecary Lab", molt treballat, va fer-se en tres "tongades" al llarg de l'any 2021 amb col·laboracions tan interessants com el Wayne Shorter i va aconseguir el Grammy al millor Disc de Jazz Vocal del 2022, .
No és la primera vegada, ni serà l'última, que algun músic ha tractat d'influir en l'ànim dels qui l'escolten: la música religiosa n'és un clar exemple. Però el context cultural -i l'industria musical- d'avui no està, en principi, per eixes coses. Un bon detall més que adjudicar-li a l'Esperanza.
Caldrà agrair la intenció de l'excel·lent músic que és l'Esperanza Spalding de contribuir a la nostra salut, almenys la espiritual.
Hi ha una frase de John Coltrane que ella recull al disc: "Si un dels meus amics està malalt, m'agradaria tocar una cançó que el curara".
L'Esperanza Spalding postil·la: Nosaltres també
Esperanza Spalding és una de les personalitats més original que el jazz d'arrels més "made in USA" ha produït, probablement, en els darrers temps.
Des del primer disc "Junjo" (el seu primer Grammy al 2011) amb el tercer, "Chamber Music Society", ha sabut combinar una musicalitat original amb una veu expressiva, encara que sense massa volum, i sempre amb el seu contrabaix a les mans.La seua carrera com a compositora i arranjadora està plena de premis Grammys i nominacions a altres distincions, molt merescudes perquè els seus discos, sense fer grans viratges estilístics, si que sorprenen per la originalitat del plantejament a cada nou disc. Per esmentar un sols, va dedicar-li un treball a fer una composició per a cada part del cos, amb lletres sempre interessants "12 Little Spells"
En el disc que sonarà al programa de hui la seua intenció és doble: musical i terapèutica. Per fer-lo ha estat estudiant i treballant el tema amb especialistes en neurología, psicologia i gent dedicada a les teràpies musicals. D'aquest "coctel" ha eixiun disc molt treballat, amb poques concessions a les improvisacions i amb la idea de produir uns sons "sanadors".
El disc, "Songwrights Apothecary Lab", molt treballat, va fer-se en tres "tongades" al llarg de l'any 2021 amb col·laboracions tan interessants com el Wayne Shorter i va aconseguir el Grammy al millor Disc de Jazz Vocal del 2022, .
No és la primera vegada, ni serà l'última, que algun músic ha tractat d'influir en l'ànim dels qui l'escolten: la música religiosa n'és un clar exemple. Però el context cultural -i l'industria musical- d'avui no està, en principi, per eixes coses. Un bon detall més que adjudicar-li a l'Esperanza.
Caldrà agrair la intenció de l'excel·lent músic que és l'Esperanza Spalding de contribuir a la nostra salut, almenys la espiritual.
Hi ha una frase de John Coltrane que ella recull al disc: "Si un dels meus amics està malalt, m'agradaria tocar una cançó que el curara".
L'Esperanza Spalding postil·la: Nosaltres també
Programa 628
On va el jazz? On va la música de Pau?
La pregunta crec que és procedent quan volem acostar-nos a treballs com l'últim de Pau Viguer.
El segle XX va viure una autèntica revolució estètica, evidentment no sols en la música, però també.
L'aparició dels sintetitzadors, amb l'afortunada idea d'incorporar teclats als seus aparells de l'enginyer Moog l'any 1964 i la utilització popularitzada d'eines informàtiques, ha derivat en la creació d'un sense fi d'instruments desembocant en la trobada de nous sons, mai escoltats abans, que ha impulsat la tasca d'investigació sonora de moltes persones creadores de música. I no sols en la música "seriosa".
La incorporació al jazz dels nous instruments electrònics no ha estat massa afortunada. La seua sonoritat, sovint allunyada dels sons orgànics als quals la nostra orella està acostumada, no han gaudit de massa presència al món del jazz al qual, però, sí que varen trobar un lloc instruments variats nadius de terres ben allunyades (sitar, percussions vàries, instruments de vent autòctons, etc.). L’excepció del «para-eclesial» so dels mítics Hammond-B no ha creat una escola amb massa successors, per molt que alguns intèrprets siguen il·lustres (Jimmy Smith, Lou Bennett,...). És cert que electrificacions d'instruments clàssics (guitarra, contrabaix, bateria i altres) varen ser utilitzats des dels anys 50's, però no era un nou món de sons fins la definitiva arribada de la informàtica i les noves generacions de teclats.
La incorporació dels nous instruments electrònics, amb la seua possibilitat de fàcil creació d'ambients i fons sonors (pads crec que es diuen en l'argot musicals), una mena del vell "basso continuo", han obert un món de possibilitats que els creadors actuals no poden deixar de costat. Sempre s'han inventat instruments nous adaptats a les circumstàncies socials i artístiques de l'època o als nous materials: instruments amb major intensitat sonora o volum per passar del saló a la sala de concerts, noves formes musicals, nous materials, etc..
Pau Viguer és un músic inspirat. Un músic amb una vena melòdica inconfusible. És un músic...ÉS UN MÚSIC. Una d'eixes persones als quals els deus li han atorgat la capacitat de crear bellesa per a gaudi de la resta dels mortals .
El seu company imprescindible ha estat el piano, però, des de ja fa un temps, ha sentit el cuquet de la provatura, de l'experimentació amb una nova generació d'instruments electrònics que, utilitzats de forma adequada i inspirada, han obert un nou camí en la seua trajectòria, no sols jazzística.
La incorporació dels instruments electrònics al seu bagatge sonor ens porta hui ací. El seu nou grapat de peces, el seu nou disc"Be Radical", ha estat elaborat amb el mètode "Juan Palomo" tot fet a casa seua. L'abaratiment dels recursos informàtics facilita la seua utilització per part de molta gent, com el Pau, que sembla ha aprés prou bé els "intringulis" tècnics per posar-los al servei de la postproducció del treball.
La integració dels ambients, els sons i els ritmes produïts de forma electrònica s'ajusten en esta darrera producció seua, això sí, als seus cànons melòdics habituals. Es reconeix a Pau Viguer en aquest darrer treball. Si escoltem per baix dels sons electrònics podrem sentir, unes vegades com un eco de fons, altres portant la veu cantant, l'inconfusible i inspirat alè melòdic i jazzístic del Pau.
La seua cultura musical, i no em referesc a la "sapiència històrica", sinó a l'ambient sonor que l'ha format, és el mateix que ens ha format a les darreres generacions, on rock, funkie, pop, techno...les músiques negres i anglosaxones o llatines i altres sonoritats, ens amaren dia i nit a tot arreu, i això es nota.
La peça que obri el disc té tot l'aspecte d'un producte ben jazzístic...o barroc: una sincopada improvisació electrònica que s'edifica sobre un discretíssim piano de fons, d'una enorme delicadesa. Un enorme contrast.
Estan també presentes en aquest àlbum influències estilístiques del jazz més actual, que ell mateix declara: la dels "Snarky Puppy" és evident a la peça que dóna nom al treball, "Be Radical", on el seu paper com a pianista melòdic d'alè jazzístic és enormement inspirat, surant per damunt del fons electrònic què, a més, li dóna un toc ballable molt agradable.
Els ecos espectralistes a "Inductive coconuts", aprofitant les possibilitats que l'instrument dóna per fer uns bonics "glissandi" electrònics estan ben aconseguits, mentre que l'experimentació sonora del "Galàctic Blues" resulta molt mesurada i expressiva, amb un bon grapat de sentiment rocker.
La "New Bossa" ens invita a trobar eixe "alter ego" de Pau, acostat a les músiques tranquil·les, amb una adequada dosi d'alè jazzístic.
El "Misleading paradise" fa retrobar amb tota claredat el subtil piano del Pau, al què l'ambientació sonora no l'aparta un pel del seu alè purament jazzística.
Si no m'equivoque, dues peces, "Contraction" i "Choirdays" fan ús exclusiu del teclat electrònic, portant-me al cap el record dels sons i els ambients produïts per la Wendy/Walter Carlos en les peces "orquestrals" quan eren de la seua composició.
En definitiva, sorprén un poc el canvi de línia amb el que experimenta el Pau Viguer, amb uns ritmes enormement sincopats, potser un record de quan va treballar en grups de pop, rock i altres o...senzillament li abellia. Això li dóna a algunes de les peces un aspecte ballable que és poc freqüent ara al món del jazz.
La pregunta que es pot plantejar és: És un canvi de rumb, una provatura, està encetant un nou camí per al jazz (un més)? Caldrà esperar i veure o, millor dit, escoltar.
Els instruments electrònics aliats amb la informàtica no han dit encara, crec, la seua última paraula. El treball de gent com el Pau Viguer ens tenen que ajudar a viure nous mons perquè el jazz crec que té aquestes sonoritats, encara, com una assignatura pendent. Altres àmbits l'han normalitzat i integrat a hores d'ara; tant la música «popular» -més o menys industrial- com la "culta", ja han fet els seus deures fa anys i ara són part de la modernitat.
En definitiva: benvingut al món de l'electrònica, Pau. Espere, però, que mai abandones eixe benvolgut instrument que tan bé domines i que tantes satisfaccions encara et té que donar -i donar-nos- als teus oients, el piano.
Programa 627
Marcial Picó és un veterà músic, flautista concretament i ensenyant de la seua especialitat, compositor i altres coses, al qual no sé si no li havia eixit la oportunitat o no havia volgut ell deixar constància, en un disc, de les seues composicions i treball.Ignore com va ser la cosa, però el cas es que, finalment, recolzat en la gent de SEDAJAZZ, ha pogut deixar constància, supose que molt parcial, del producte de la seua creativitat. Diu ell al disc que gran part de l'impuls que l'ha espentat a fer esta gravació li ve de la seua filla, Marina Eco, cantant de jazz. Donem-li les gràcies a totes les persones que l'han animat a gravar aquest "Después de ti"
Les peces del disc sembla que són un recull de coses fetes al llarg de la seua vida, sempre, però, amb una font d'inspiració, una força estimulant que li acompanya des de fa més d'una trentena d'anys, la seua parella, Carmen, segons ho explicita al disc en el breu text de presentació: alguns títols ho expressen directament.
La música, que és d'allò que ens toca parlar, és d'una solvència indubtable. Amb un ambient relaxat, pròxim a la balada, el clima del disc ens duu a una escolta tranquil·la, de degustació del que se'ns ofereix. No busqueu ni grans filigranes ni audàcies estilístiques pretensioses, senzillament és un disc de bona música i excel·lent factura, cosa que, darrerament, s'agraeix poder escoltar.
També cal destacar que en la gravació, com a acompanyants, s'ha envoltat de primeres espases. Com a peces base estan Miquel Álvarez al contrabaix i el veterà David Gadea a la bateria, amb col·laboracions puntuals de Perico Sambeat (saxo alto y soprano), la seua filla Marina Eco (veu), Albert Sanz, Albert Palau y Carlos Sáez (Piano) i, clar, Marcial Picó a la travessera i al piano en una peça un poc especial, supose. L'autoria i els arranjaments son tots d'en Marcial.
Un cop més, l'existència de SEDAJAZZ, editora del disc, ens dona la possibilitat de poder tindre constància del treball d'un músic, desconegut per al gran públic, que, sense la gent de l'Alqueria Coca no podríem degustar a casa, amb l'escolta del disc
Programa 626
Ja fa temps que està demostrat que el jazz, com a fórmula musical laxa on hi cap qualsevol música del món que estiga interpretada per un artista sensible a allò que sona al món, acaba engolint la música d'aquesta persona, integrant-la en la gran família que, arreu del món, formen les músiques i els músics que es troben còmodes amb aquesta adscripció.Aziza Mustafa Zadeh va nàixer a Bakú, la capital de l'Azerbaidjan, l'any 1969 d'una família que treballava el món artístic. Els seus pares, ben aviat, s'adonaren de les condicions que la xiqueta tenia per a la música i li varen ajudar a estudiar i preparar-se sòlidament.
No els va decebre l'Aziza i ja de xiqueta va demostrar bones maneres amb el cant de les músiques de la seua terra i amb el piano. Eixos arrels de la seua terra nadiua no l'han abandonat i la seua música troba ara la inspiració tant en els músics clàssics -declara adorar Bach i Chopin- com, sobretot, en les seues arrels nadiues i, evidentment, en jazzmen com Chick Corea o Keith Jarret, segons sembla.
Pràcticament desconeguda en l'actualitat pels afeccionats al jazz de per ací, va començar una exitosa carrera als EE.UU. amb la publicació del seu primer disc el 1991. Ara resideix a Alemanya i el seu àmbit d'actuació solen ser els països del nord i l'est d'Europa.
La seua prodigiosa veu de soprano, ben treballada i dotada, la deixa fer meravelles vocals inusuals al món del jazz, acostant-la a les capacitats de les cantants líriques, com hem tractat de demostrar amb la interpretació que posem al programa de l'ària de la Reina de la Nit de La Flauta Màgica de Mozart, extreta d'un disc seu del 2007, Contrasts 2: Opera Jazz
Al disc que escoltareu, Dance of Fire, una gravació de 1996 amb peces de la seua autoria que il·lustraven una pel·lícula, i com a conseqüència de l'èxit del seus dos primers discs, va estar acompanyada per primeres figures del moment com Al Di Meola a la guitarra, Stanley Clark al baix, Omar Hakim a la bateria i el saxofonista Bill Evans. No va importar. El piano i la veu de la Aziza Mustafa Zadeh va sobreeixir a la tasca dels seus il·lustres acompanyants.
Recomane la recerca d'actuacions seues a la xarxa. Un jazz un poc insòlit, però d'altíssima qualitat
Programa 625
És amb una enorme alegria que us oferim el programa de hui. No sempre una aventura com la del col·lectiu SEDAJAZZ arriba, no sense haver passat les aventures i desventures corresponents, a la seua Ítaca...30 anys després.
En aquest cas sembla que, darrerament, les coses van arreglant-se i la estabilitat del projecte s'ha consolidat, donant-li'ls una vida menys atzarosa.
Per celebrar-ho han passat tot l'any 2022 amb diverses i variades activitats que varen culminar amb el concert que -OH, MIRACLE!!- va retransmetre ÀPunt, que podreu veure escanejant el codi QRque figura en esta pàgina, amb una plantilla de luxe on es trobaven gran part de les persones que han col·laborat amb SEDAJAZZ al llarg d'esta llarga travessia. Gent com Perico Sambeat, Jesús Santandreu, Vicente Macián, David Pastor o Kontxi Lorente per esmentar una quants, i la coŀlaboració estelar de Sole Giménez, habitual en moltes de les activitats de SEDAJAZZ i copartícip en concerts, normalment en la mateixa forma que en aquest disc, amb la Big Band de Sedajazz. Destacar l'exceŀlent arranjament que de la cançò de la Sole Giménez, Alma de Blues, va fer Jesús Santandreu, que és el que s'escolta.
Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet
Contraportada del llibret del disc, amb el codi QR per veure el concert complet
Com que el disc és una perfecta expressió del que va passar el 18 de desembre del 2022 al Teatre Principal de València, no cal dir molt més. Sols cal escoltar-lo.
Un cop més, ens alegra poder difondre l'excel·lent treball d'aquest col·lectiu que, amb l'empenta incansable del seu "Deus ex Machina", Francisco Blanco "Latino", que, a hores d'ara, ja porta publicats sota el seu segell uns 120 treballs discogràfics de gent molt variada, però sempre amb un enorme compromís amb la qualitat i la excel·lència, que sense la tasca de SEDAJAZZ, molt probablement, no haurien pogut expressar-se artísticament de manera professional.
MOLTES GRÀCIES "LATINO" I QUE TOT CONTINUE RODANT!!
La Alqueria Coca, de Sedaví, seu de SEDAJAZZ
Programa 624
De la figura del xativí Josep Gimeno i Montell (19 març 1960) més conegut com a Pep Gimeno "Botifarra" -malnom que ignore d'on li ve, potser d'un avantpassat carnisser...? ;-)- no dubte en dir, com es va dir de Joan Fuster, que ha estat una mena de "xamba genètica" que ens ha eixit al País Valencià per evitar la irreparable pèrdua, amb els canvis de costums i de forma de vida, de la música de tradició oral arrelada a uns temps i unes activitats, fonamentalment lligades a la vida camperola, que anaven pel camí inexorable de la desaparició i l'oblit.
L'activitat "etnològica instintiva", sembla que inspirada per la seua àvia materna, el va dur a recórrer des de ben jovenet els camins de la seua contrada nadiua, la comarca de la Costera, i més enllà, amb el seu "casette" al muscle i gravant a les "ueles" i "uelos" (com diu ell) cantant aquelles músiques que, abans de la irrupció homogeneïtzadora de les ràdios i les televisions, es cantaven. Aquelles que els havien acompanyat en els seus anys de joventut, tant en les seues tasques feineres com en els moments d'esplai, llaurant o batent la palla o ballant a la plaça els dies de festa. Músiques que encara tenien un fort encaix amb formes musicals tradicionals mesclades, amb més o menys encert, amb les músiques de moda de fa mig segle i més enllà: cuplets, sarsueles, etc., però també cants de les gents que, del País Valencià enllà, venien per temporades a segar el blat o a replegar el raïm i duien amb ells les músiques tradicionals de les seues terres, andaluses, castellanes...de tot arreu.
Aquelles mescles han estat les músiques que, adaptades als aires locals per la gent d'ací en el seu moment, són el llegat no sols d'unes formes musicals arrelades a la terra, sinó que, també, en les seues lletres, el testimoni "etnològic" de formes de vida que, a poc a poc, han evolucionat fins ara mateix.
No afronta la seua activitat musical el "Boti" com una forma "arqueològica" d'art musical, ans al contrari, les lletres, treballades i "actualitzades" per persones com -en aquest disc- el també xativí Feliu Ventura, resulten un intent molt encertat d'insuflar nova vida a unes tradicions que, per ser-ho, formen part també -es vulga o no- de la nostra forma actual de vida sense trencar, de forma radical, amb el passat recent, amb el NOSTRE passat recent.
La gravació del disc "Ja ve l'aire", el desé de la seua discografia com a solista, feta amb tot luxe d'acompanyaments instrumentals i vocals, s'allunya del típic (tòpic?) so de rondalla, per assolir unes formes i unes sonoritats d'absoluta actualitat. Res d'intents "arqueològics", ans al contrari, introdueixen en la modernitat eixes volgudes músiques que, encara, a molta gent, ens ressonen dins del cor.
Gràcies, Pep i continua la teua impagable tasca.
Tornem a la càrrega amb una obra, en aquest cas, sols parcialment interpretada per les dues germanes Katia i Marie Labèque, però que és producte impulsat, patrocinat, per elles.El disc Amoria, que vol dir Amor en euskera, és el resultat d'un enamorament de les dues pianistes nascudes a Baiona, quan un personatge fonamental, Thierry Biscary, cantautor en euskera, músic i instrumentista entre altres de percussions basques com la txalaparta, les va mostrar el museu de música basca que hi ha a Errenteria.Totalment copsades per la quantitat d'obres (més d'una tona de papers, segons diuen elles) fetes per músics bascos, d'un costat i l'altre de la ratlla administrativa, varen immediatament proposar-se divulgar almenys part d'aquella immensa quantitat de música. Diuen que varen pensar a fer, fins i tot, un disc per a cada època de les arxivades (des del segle XVI fins ara), però, d'entrada, han fet una petita tria, una degustació, posant alguns exemples de cadascun dels segles.Heus ací la idea amb la qual està construït el repertori d'aquest disc que va de Joanes Anxieta a Alberto Iglesias, passant per Ravel o Guridi, i tot per homenatjar a una petita pàtria retrobada.Un ampli ventall d'artistes, tots euskalduns, han donat vida a una caixa de "delicatessen" que cal degustar amb calma, peça a peça, mosset a mosset, per assaborir-los bé.Especial esment cal fer a una hipnòtica versió del famós Bolero de Ravel, seguint la versió per a dos pianos del mateix Ravel, però enriquint-la per la intervenció de l'Ensemble Hegiak que, proporcionant un discret i contundent alhora fons sonor als pianos, contribueixen, enormement, a la creació del clímax enlluernador de la peça, que cobra una vida inesperada en una obra escoltada un i mil vegades.Bé, per les Germanes Labèque!!
Programa 622
Com comentem a la locució, no és la primera vegada que les Germanes Labèque -dintre de la temporada dedicada a noms femenins a la música- sonen al nostre programa. Tampoc és la primera vegada que la música dels Germans Gershwin (24, 25, 147, 258...) apareix, ni la primera en que ho fan de forma conjunta.
Hui el que volem destacar és el toc classicista amb el que aquestes dones del País Basc francés s'enfronten a les composicions dels Gershwin, molt acostades a la sensibilitat jazzística a la manera de la seua època.
Ja varem esmentar en programes anteriors dedicats a aquestes excel·lents pianistes alguns apunts biogràfics i artístics de les que es troben, sens dubte, entre allò millor que ara mateix circula pels circuits professionals, raó per la qual ens remetem a aquells programes anteriors per a aquests aspectes.
Al programa de hui volem destacar tan sols com moltes dones, com elles, destaquen al camp de la interpretació, segurament aquell que de sempre els ha estat més propici en la seua projecció pública.
El disc, gravat el 1986 i publicat l'any següent va rebre crítiques molt contradictòries, però, d'allò que no hi ha dubte és de que resulta d'una qualitat enorme, en una interpretació a cavall entre la seua formació clàssica i els aires jazzistes dels compositors més exitosos que, segurament, ha donat el món del jazz en la seua vessant més ambiciosa musicalment parlant.
Programa 621
No hi ha cap raó per a que parlem un poc de Philip Glass que l'oportunitat, ocorreguda a meitat de l'any passat, 2022, en que una fundació de matriu bancària li va atorgar el premi anual "Fronteres del Coneixement", en la seua variant musical, “por la seua extraordinària contribució a la creació musical i a l'òpera, amb gran impacte en la història de la música dels segles XX i XXI”.Per una vegada i sense que siga precedent, estic profundament d'acord amb la definició que el jurat (bancari?) donava de la seua aportació a la música actual.
Les seues creacions no sempre són fàcils d'escoltar per a una oïda no entrenada en caminar per rutes no explorades. La seua molt reconeixible estructura, la definiria com a circular o, millor, d'espirals sonores que, com "volutes ascendents" de so, recorden, més que altra cosa en moltes ocasions, als "mantra" hindus, segurament com a característica derivada d'ensenyaments que li varen influir en les seues col.laboracions/aprenentatges amb Ravi Shankar.. Cal dir que també va passar per les mans de la gran "gurú" dels músics de més de mig segle XX, la Nadia Boulanger.
Encara que al nostre programa havíem escoltat música de Philip Glass en quatre ocasions, ja fa temps, crec que amb la intenció d'aquest programa, d'afany divulgador de músiques que no s'escolten habitualment, calia retornar a la figura d'aquest nord-americà que ha creat un món sonor original que, evidentment, ha obert un camí a allò que s'escolta a les sales de concert.
Bé, a les sales de concert...i a les bandes sonores, a l'òpera, a la música de cambra, al món simfònic i, fins i tot, a les sonoritats de determinades formacions rockeres "malgré lui".
Un sol retret es pot fer a Philip Glass; el seu enorme èxit ha portat a que la seua producció, realment oceànica, potser l'haja dut a jugar amb excés a la repetició de fórmules, pròpies, això sí, per tractar d'acomplir amb els terminis dels compromisos d'encàrrecs de mig món. Malgrat tot, per entre la seua enorme producció, es poden espigolar un bon grapat d'obres cimeres d'una tasca que, com sembla per l'activitat que encara porta als seus 86 anys acomplits el darrer 31 de gener, encara podem esperar que done bons fruits.
Com que aquest programa no té més intenció que la de recordar, un cop més, la seua obra, hem triat dos exemples, un del temps dels seus començaments i intencions declaratives, i altre del 2017, on podreu observar, analitzar la seua evolució i gaudir -si us agrada la seua original música- deixant-se dur i sense posar-li cap impediment artístic... o espiritual a la seua escolta.
Programa 620
Com a prova de la vigència de la música de Carla Bley, anem a escoltar un disc encantador que el pianista Lluís Vidal i el bateria David Xirgu, vells amics i col·legues, li han dedicat a la veterana música nord-americana.
Un grapat de composicions de la Carla Bley, extretes de la seua oceànica producció, que en la original combinació de piano i bateria ofereixen un petit mostrari de la seua creativitat, amb uns arranjaments que, partint de l'essencialitat de la sola parella d'instruments, redissenyen l'ambient i el món d'una creadora que ha anat passant per (quasi)tots els estils del jazz o associats -rock, free, orquestral, bigband- amb un impecable respecte per les peces triades i una enorme admiració per la llarguíssima trajectòria de la Carla.
Gravat a meitat del 2021 i publicat el 2022, és una prova de la permanent petjada que la creadora nord-americana ha deixat, deixa i deixarà, per molts anys.
Una "delicatessen"
Programa 619
La llarga trajectòria de Carla Bley (Lovella May Borg; 11 maig 1936) l'ha dut per pràcticament tots els camins del jazz possibles -i fins i tot alguns quasi impossibles.
Amb menys de trenta anys va compondre una òpera amb gent il·lustre del rock de l'època com Jack Bruce (ex Cream) o la Linda Ronstadt i una colla del bo i millor del jazz d'avantguarda del moment com Don Cherry, Charlie Haden, John McLaughlin o Paul Motian, de vora tres hores de durada, un autèntic "tour de force" compositiu i d'arranjament complicat, la gravació del qual va durar tres anys.
Va passar pel "free" i per totes les variants de l'època i, amb quaranta anys, el 1976, va formar una big bandon poder abocar amb tota llibertat les seues composicions i idees musicals, una fita que cap dona havia intentat al món del jazz fins aleshores en formacions no de ball. El resultat varen ser una grapat de discos antològics.
Huit anys després va desfer la banda i va treballar en formacions variades (sextets, quartets, trios) o acompanyant altres importants nom del jazz més avantguardista.
La seua capacitat compositiva i musical ha estat reconeguda amplament pels professionals del gremi. Quan els discos han estat sota la seua titularitat sempre han estan amb composicions seues, tasca a la qual li va animar el seu primer marit, Paul Bley, del qual va agafar professionalment el cognom després del divorci. La seua capacitat musical ha fet que, en moltíssimes ocasions, quan estava en grup aliens, s'interpretaren composicions i arranjaments d'ella.
Una llarga vida li ha dut a que, amb motiu del seu vuitanté aniversari, se li encomanara -sembla- una obra per ser interpretada per la Big Band de la ràdio NDR alemanya. El resultat és la preciosa cantata que s'escolta al programa de hui, anomenada "La Leçon Francaise", interpretada per la NDR Big Band, el Nou Cor Infantil d'Hamburg i la seua parella de fa anys, el baixistaSteve Swallow, amb ella al piano i dirigint el conjunt.
Que ho disfruteu! Llarga vida, Carla Bley!!
Programa 218
Encara que, entre la gent del gremi, el nom de Carla Bley és molt conegut, el seu prestigi professional no ha pogut trencar, com mereixeria, una barrera, la del seu quasi inabastable treball de recerca que l'ha dut a fer obres en la majoria dels camps de la música, excepte el de la "estricta" música anomenada clàssica, sobretot a Europa, que ha fet difícil per a la gent no massa posada en el tema seguir les seues petjades. Al seu país, els E.U.A. els reconeixements han arribat al màxim possible, en donar-li la medalla del equivalent a un Premi Nacional De Les Arts (National Endowment for the Arts) l'any 2015.
Infatigable treballadora, compositora prolífica, gran intèrpret de piano, directora de la seua pròpia orquestra, companya de mil i un altres músics, agitadora cultural i creadora d'una associació de joves compositors, Carla Bley, als seus 84 anys i un any després d'una arriscada operació per extirpar-li un càncer al cervell, ha estat capaç de gravar una preciositat com la que podeu escoltar al programa de hui, amb un títol ben explícit, "Life Goes On", on es pot escoltar, afortunadament, a una Carla Bley en plenitud de facultats compositives i interpretatives i destil·lant la seua música com des d'un alambí, de forma que sols quede l'essència més autèntica, sense escarafalls ni virtuosismes innecessaris: sols música pura.
La seua evolució al llarg de més de seixanta anys de professió ha desembocat, com en molt altres casos de creadors en edat avançada -em venen al cap Picasso o Miró- en una estilització de la seua música que, influïda des de ben prompte per les avantguardes musicals del segle XX, recull, al meu parer, la llarga herència d'un art que, afortunadament, no sembla que s'ature en cap moment. Al disc es poden escoltar, pense, tant ecos de Mompou o Satie, com de la gran escola pianística del XIX, de Chopin o Liszt. Tot això sense deixar mai el territori propi, el del jazz, que l'ha acompanyada tota la seua vida.
Com podeu comprendre, una tan llarga trajectòria vital i artística no es pot comprimir en un sol disc. Al programa 481 ja varem posar una mostra del seu art que, sempre, com dic al post d'aquell programa, es presenta "amb un embolcall sonor de caire jazzístic però amb una ambició de transcendir el jazz".
Us promet tornar a esta artista i fer-ho, si no es precipiten les coses, abans que la seu avançada edat -87 anys el proper 11 de maig- no ens done un ensurt.
Programa 617
No és la primera vegada que escoltem a "Els Camins" la música d'aquest noruec que està permanentment amb la destral per obrir nous camins en la selva que s'ha convertit el món del jazz, on cadascú sembla que vol trobar "la pedra filosofal" del nou so.Fa tres anys, als programes 489 i 490 descobríem l'existència del Marius Neset (ja amb set discos al carrer!!) per l'eixida al mercat als anys 2017 i 2019 d'uns treballs interessantíssims on la recerca sonora, en un d'ells amb el seu grup i en l'altre en un treball conjunt amb la London Sinfonietta, el feia destacar com un músic a seguir en la seua trajectòria en construcció, superant les expectatives d'una nova "Third Stream"Tres anys i tres discos després, ens ofereix un disc al qual jo li veig una certa estructura de suite en algunes composicions, presentades com a peces soltes a la carpeta(?), que ens mostren un Marius Neset que sembla que ha trobat més la seua veu, encara que amb un "dilettantisme" estimulant. En esta ocasió el maridatge intentat no és amb els sons de la música clàssica -que sura, de tota manera, en alguns moments- sinó amb els sons del rock primerenc i el "soul", amb la inclusió també d'un variat ventall de ritmes que van dels aires caribenys a un evolucionat "funk" que, de tota manera, no amaga gens la seua filiació fonamentalment jazzística. Fragments de "free" amb petites introduccions de, fins i tot, aires de vals. Com podeu comprendre, dit aixi, pot semblar que el resultat final és un poti-poti absurd i marejant. Doncs bé, no és així. El treball complet, que desborda alegria i vitalitat -sembla que la intenció del Marius Neset per a uns temps foscos...- amb un raconet on hi ha una peça, a duo amb el piano, que desborda lirisme i introversió -segurament un cert "relax" intencionat- és quelcom compacte i amb una línia sonora identificable, coherent, que s'"enten" perfectament. També en la recerca d'un so actual utilitza, amb una enorme moderació i discreció, efectes de manipulació de sons (ondulacions del volum, alguns sons electrònics, ecos discretament ampliats,...) que, donada l'acurada construcció de les peces i els seus arranjaments -tot, autoria i arranjament...i producció, del propi Neset- passen desapercebuts en una primera escolta -aconsellable- car cal deixar eixos detalls per a una segona i gaudir d'entrada de la bellesa del treball.De segur que, pròximament, en farem un altre programa dedicat a aquest home, amb peces per a orquestra, camp que no ha abandonat gens.No és pas l'únic que està intentant coses d'aquest tipus. Estarem ja davant d'un cert "post-jazz"? (Ja sé, una altra etiqueta, però, què voleu...)
Programa 616
Élisabeth Jacquet de la Guerre va tindre sort a la seua època. El reconeixement de Lluís XIV va jugar al seu favor, però allò que la va dur a ser una persona reconeguda i admirada al seu temps va ser el seu talent com a compositora i intèrpret.
Malgrat el moment terrible que va viure quan, en poc de temps, varen morir el seu germà, el seu marit i, sobretot, el seu únic fill de deu anys que ja prometia sobreeixir al teclat, i del qual li va costar vora deu anys sense quasi activitat, el seu geni musical, afortunadament, la va ajudar a superar la desgràcia i continuar endavant amb la seua vida, tant artísticament com econòmicament.
Amb concerts, treballs com a organista i classes de música i els ingressos de les seues composicions, va aconseguir ser, en una època com aquella, una dona independent econòmicament i acceptada, sense cap problema, com a una de les persones més importants de la seua època.
En un opuscle titulat "Diverses peces en prosa i en vers, al respecte del Parnàs Francés", es pot llegir el següent quartet:
“Digne de ces rivaux une autre Terpsicore,
LA GUERRE, dont les airs enchantent tout Paris,
Sur le bronze muet semble nous dire encore :
Aux grands Musiciens, j’ai disputé le prix”
("Digna d'aquests rivals una altra Terpsicore,
LA GUERRE, de la qual les seues àries encanten a tot París,
Sobre el bronze mut sembla dir-nos:
Als grans Músics, els he disputat el premi")
L'últim vers del poema es va inscriure en un medalló de bronze que es reprodueix en "Le Parnasse François" (1732) d’Evrard Titon du Tillet, on Élisabeth Jacquet figura al costat de cinc grans compositors: Lully, La Lande, Campra, Marais i Destouches. Ella apareix de perfil, ja amb certa edat i se la veu com una dona amb caràcter i amb confiança.
En efecte, la seua vida, entrebancs personals a banda, va ser fructífera tant en l'aspecte artístic -clarament- com en l'econòmic. I ho destaque especialment perquè no va ser la típicfa dona que es va recloure a sa casa o buscant un nou matrimoni que li donara estabilitat econòmica.
Afortunadament la seua obra ja fa uns anys que, sobretot a França però no sols, està sent interpretada i gravada fotogràficament, el que ens ha permés ara apreciar la seua qualitat i recordar que sempre hi ha hagut dones que han fet perfectament un treball "d'homes" per a la seua època.
Hui escoltarem alguna de les seues cantates que figures als llibres:
- Cantates françoises sur des sujets tirez de l'Ecriture, livre I (1708)
- Cantates françoises, livre II (1711) i alguna de les sonates per a conjunt de violí, viola i clavicèmbal, que varen ser també molt celebrades a l'època, contribuint a la implantació d'aquest génere, fonamentalment d'origen itahttps://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/252288/PF%20Irene%20Hern%C3%A0ndez%20Barrios.pdflià, a França, junt a compositors com el ja esmentat Jean-Baptiste Lully o Louis Couperin.
Com veieu, està emparellada amb el bo i millor de la seua època de "l'altre génere"
En aquest enllaç podeu trobar, en català, un excel·lent treball acadèmic sobre la vida i obra de la Jacquet de la Guerre, de la professora de clavicèmbal a l'ESMUC de Barcelona, Irene Hernández Barrios.*
Programa 615
Retrat de François de Troy on es pot llegir, com a símbol de l'èxit d’Elisabeth Jacquet, la presència del teclat i la d'una partitura a la ma, que reconeix el seu lloc en la societat com una dona coneguda i cultivada
No sempre, en qualsevol moment i època, alguna dona que volguera dedicar-se a la tasca de compondre ho va poder fer, sempre va haver, però, ací i enllà, alguna que per circumstàncies familiars o socials, a part de la seua pròpia vàlua, va poder sobreeixir i acomplir la seua vocació, amb gran profit artístic, social i fins i tot econòmic.
Elisabeth-Claude Jacquetva nàixer a Paris el 17 de març de 1665, a una família de llarga tradició musical. Un dels seus avis era constructor de clavicèmbals i el seu para ho era també, a part d'un compositor i organista reconegut, fins i tot a la cort de Lluís XIV. Esta circumstància i la precocitat que mostrava la xiqueta tant per al cant com per a la interpretació al teclat, va fer que son pare li la presentara al Rei Sol amb només sis anys, aconseguint que el meravellara i la prenguera sota la seua protecció. Educada junt amb els huit fills bastards del rei per la llavors institutriu, Madame de Maintenon, primer favorita i després esposa del rei, va rebre una exquisida educació musical que, òbviament, donades les seues condicions naturals, va ser ben aprofitada per l'anomenada pel rei "la petite merveille".
Va anar-se de la cort quan es va casar amb un famós músic i organista, Marin de la Guerre, però, donat que els dos cognoms eren ja coneguts i reconeguts a l'època, en lloc de desaparèixer el cognom d'orige de l'Elisabeth, va afegir el del seu marit al seu formant el nom amb el qual va ser coneguda a aquell moment i amb el qual ha passat a la història de la música,Elisabeth Jacquet de la Guerre.
Encara que la seua obra, donat el moment històric (17 març 1665 - 27 juny 1729), és especialment abundant en composicions dedicades al clavecí, també va escriure algunes peces teatrals i òperes , d'èxit variable, cançons, algunes de les quals recollides de la tradició popular, i un grapat de peces de cambra amb el violí com a protagonista.
Hui, en el primer programa dedicat a ella, escoltarem un seguit de peces del seus dos llibres dedicats al clavecí, on la pròpia Elisabeth Jacquet de la Guerre, al segon, proposa que també poden ser interpretades al violí, cosa que demostra que coneixia les possibilitats i limitacions d'aquest instrument i, per extensió, la seua enorme sapiència musical.
Programa 614
Escoltareu al programa alguns dels números que interpretaren al directe del 14 de novembre de 2019 al Royal Albert Hall, davant de 5.000 persones, recollit en un doble CD (triple LP), que els publicà al començament de 2020 i els va suposar el (per ara) darrer Grammy, el tercer, a la millor gravació en directe.Com ja varem dir, el directe, la presa única de so, és la "salsa" de quasi totes les gravacions del(s) grup(s) liderats pel Michael League. En aquest cas la gentada que hi era, en un muntatge "a lo Rock-Stars ", no es va tallar gens i la seua intervenció ambiental és constant. Malgrat això el so és excel·lent i fins i tot la gent és incitada a intervindre.
El repertori és un barreja de peces ja gravades i altres noves, on l'estil "Snarky Puppy" esclata gloriosament en una formació amb catorze músics on destaquen, al meu parer, els solos nítidament rockers de Mark Lettieri a la guitarra elèctrica i la trompeta de Mike Maher, encara que al llarg de l'actuació tothom té el seu moment de lluïment. A anotar també la presència, molt destacada en moments, del violinista Zach Brock, amb un excel·lent treball de l'arranjament (i de la presa de so) per a que les seues intervencions no resulten engolides per la massa sonora total.
Snarky Puppy en estat pur, que es llueix als "tutti" amb la potència d'una big band, però que sap tindre moments de lirisme contingut com a la peça que obri la gravació "Even Us".La seua música conrea la delicadesa i musicalitat d'un Duke Ellington amb la força, el "swing", el "groove" d'un Count Basie.
Al programa es pot escoltar també, com a colofó, una peça que, publicada el 2014 al disc "We Like It Here" , ha esdevingut emblemàtica al seu repertori. Es tracta de "Lingus", autèntica peça mestra de més de deu minuts de durada, que resulta una mena de resum del seu món musical. Imprescindible la seua escolta. Sembla que és una interpretació fixa a totes les seues actuacions.
El 2022 han tret el seu darrer disc "Empire Central", on sembla que hi ha una certa contenció, amb una mena de retorn als orígens. L'escoltaren en algun altre programa.
| | |
Programa 613
Alguna cosa varem dir ja, l'anterior entrega del "Camins", sobre l'originalitat dels "Snarky Puppy". Hui escoltarem una prova més de la seua intenció d'hibridació... i de superació.
El disc que escoltarem "Sylva", és una llarga "suite" de sis parts, que reflecteix les sensacions que sis indrets boscosos han produït en la ment musical de Michael League. Per a tal finalitat la formació utilitzada és francament aclaparadora.
La Metropole Orkestra, formació holandesa de llarga trajectòria, fundada el 1945, just acabada la 2ª Guerra Mundial, amb la intenció de crear música popular per a "sanar les ànimes" dels ciutadans d'Holanda i patrocinada per l'estat holandés, té una abundant secció de corda, una bona secció de vent i percussions de tot tipus. Michael League els va demanar ajuda per posar dempeus el seu ambiciós projecte i el resultat va ser aquest esborronador disc, "Sylva", que escoltareu íntegre, si ho feu des de l'enllaç del número d'aquest blog.
Una magna obra que enllaça, en majestuositat, amb les suites del mateix Duke Ellington, encara que, òbviament, amb música del segle XXI.
La formació dels Snarky Puppy, d'una dotzena de membres, liderats, òbviament, pel Michael League, dóna una lliçó de música instrumental d'alt voltatge, on es barregen moments de delicadesa enorme, emparentades al meu parer amb les sonoritats del mateix Debussy, junt a moment clarament "funky" i unes improvisacions a la guitarra elèctrica de clar tarannà "rocker".
Una aportació més a l'evolució de la música per antonomàsia, segurament, del segle XX, el jazz, feta per uns grans artistes.
I el pròxim programa una miqueta més dels Snarky Puppy
Programa 612
És ja un tòpic dir que el jazz s'ha convertit, fa dècades, en una mena de "lingua franca" musical (alguna gent diria "un calaix de sastre") on es troba còmoda moltíssima gent que, sense renunciar a les seues arrels estètiques, nacionals, etc., veu que la seua identitat artística pot trobar-se reflectida en un món tan ample que, pràcticament, ningú que ho intente deixa de trobar el seu camp d'expressió sota eixa etiqueta. Bé, no sempre això està acompanyat d'una producció satisfactòria per a determinada audiència i/o crítica, però l'abundància de productes amb eixa etiqueta és pràcticament inabastable. En el cas dels qui escoltarem hui la recerca d'un llenguatge personal dintre d'eixe món calidoscòpic no era massa complicada, si tenim compte de l'origen dels seus components inicials.En efecte, en néixer als EUA, la terra on va néixer el jazz i molts dels seus epígons, la cosa era relativament fàcil.
Els Snarky Puppy, partint d'una identitat clarament jazzística conreant allò que, molt genèricament, s'ha anomenat post-bop -una definició purament temporal, quasi-, han evolucionat afegint-li fonamentalment (que no sols) algunes de les seues derivacions: R&B, rock, funkie, etc. sense renunciar a maridatges més allunyats de la seua cultura original, però trobant la seua zona de confort en eixes àrees.Partint d'eixe punt, la singular formació iniciada i dirigida pel baixista Michael League l'any 1974 ha construït una trajectòria que l'ha dut a quatre Grammys (per ara...) i a ser una referència del jazz més actual.
Això sí, sempre que acceptem com a jazz tant la seua barreja estilística com en l'altre extrem de la sensibilitat jazzística a gent tan excel·lent i guardonada com la Maria Schneider i la seua orquestra. Perquè d'això es tracta.
Els Snarky Puppy no són un grup d'instrumentistes a l'ús. La formació del col·lectiu -que així és com s'anomenen- es fonamenta en un nucli dur on estan uns nou membres, amb instruments orgànics i electrònics (teclats, sintetitzadors, etc.) i després, segons l'ocasió o, com diu el Michael League, segons qui s'arrima a ells en cada moment, el col·lectiu ha arribat a estar format en escena per dues dotzenes o més de membres, inclosa alguna secció de corda i veus solistes i de cor. Un complex i heterogeni grup de músics que, sota la batuta del League, posen dempeus una actuació o un àlbum.
Però hi ha molt més a dir -i escoltar- dels Snarky Puppy.
Programa 611
Sembla ser una "llegenda" difosa posteriorment a la vida de la protagonista, però la història és atractiva.
Hélène de Nervo de Montgeroult (nascuda el 2 de març de 1764 a Lió i morta el 20 de maig de 1836 a Florència), es diu que va ser denunciada per activitats contra-revolucionàries i estava sent jutjada, el 1794, al Comité de Salut Pública, màxim òrgan de govern de la França del Directori, llavors amb Robespierre al cap de la Revolució.
L'acusació no semblava gaire provada pels escorcolls a casa seua però la seua condició de noble (de petita noblesa burgesa, en tot cas) i el fet que el seu marit, el Marqués de Montgeroult, ja mort, hagués estat membre de l'Armada Francesa en temps de Lluís XVI jugaven a la seua contra.
En aquells moments un vell amic seu, company de vetllades musicals i que, per tant, coneixia de la seua mestria al teclat i fundador de l'Institut National de Musique Bernard Sarrette, va dir que seria un enorme error executar-la car era la millor teclista de França i la necessitava per donar classe a l'Institut. El president, no massa convençut, va dir que portaren un instrument i li manà a l'Hélène que interpretara alguna cosa. La dona es va arrencar amb unes variacions de "La Marsellesa" que varen arravatar l'audiència què va acabar cantant-la amb gran emoció.
La història és bonica -encara que no confirmada- i li casa molt bé a la seua atrafegada vida.
Però allò que ens interessa a nosaltres és l'aspecte musical. A cavall entre dues transicions artístiques -a part de la transició política de la Revolució- la del pas del classicisme al romanticisme i la de la família del clavicordi a la del forte-piano, se la considera una premonitòria del romanticisme i la fundadora de la gran escola pianística francesa del segle XIX.
No va ser sols, però, una intèrpret especialment dotada, també va ser una notable compositora i improvisadora i, sobretot, se li recorda pel seu mètode per a l'ensenyament del piano anomenat "Curs complet per a l'ensenyament del piano-forte, dirigint progressivament des dels primers elements a les majors dificultats", que va gaudir d'un enorme prestigi, essent utilitzat als conservatoris europeus fins entrat el segle XX. El curs estava enriquit per 972 exercicis per al volum 1 i, per als volums 2 i 3, 114 estudis i diverses altres peces per il·lustrar els seus comentaris. Una obra monumental que li va donar un enorme prestigi.
L'any 1795, en ser fundat el Conservatori de París, dirigit pel seu amic -i salvador?- Bernard Sarrette, va ser contractada per donar les classes de teclat, ¡amb igual sou i categoria que els seus companys homes i donant classe als homes que hi anaven (no podien apuntar-se dones...)! Sembla que l'ambient del Conservatori, massa patrioter i populista de l'època no era del seu gust i a l'any següent va abandonar la institució al·legant motius de salut, dedicant-se a donar classes particulars que, a més, li procuraven tant o més prestigi entre les classes benestants i uns ingressos superiors als del sou del Conservatori. Va ser en eixe temps, entre el 1810 i el 1820, quan va enllestir i publicar el seu mètode, que va incrementar el seu prestigi.
La música de Montgeroult té una estructura clàssica vienesa, però "canta" (fa melodia) d'una manera especial. Té el romanticisme que també s'atribueix després, a Beethoven, o en literatura a Jean-Jacques Rousseau. Aquesta música canta. La mateixa Hélène de Montgeroult ho escriu a la introducció del seu mètode per a piano: "com fer cantar, com donar la il·lusió de cantar, a aquest instrument tan reticent a fer-ho".
Al final d'aquestes ratlles vos posaré algun enllaç on podreu trobar (els podeu traduir des de la web) notes sobre la seua vida. Sols destacaré que, com podeu comprendre, va ser coetània de Haydn, Mozart, Beethoven i de pensadors com J.J.Rousseau, entre molts altres de l'enorme gernació de talents que varen aparèixer en tots els camps del pensament i l'art per aquelles dades a Europa.
Per a facilitar-vos la qüestió, vos pose en aquest enllaç, traduïda, la petita ressenya biogràfica que m'ha semblat més interessant, deguda a un dels pianistes que ha gravat recentment obres seues. Al YouTube hi ha una bona cosa d'obres seues
Una dona més per apuntar a la llarga llista de dones que, havent estat lluminàries a la seua època, varen caure ràpidament en l'oblit. Coses de la cultura dominant... https://helenedemontgeroult.fr/
https://www.on-mag.fr/index.php/topaudio/musique/23290-cd-les-sonates-pour-piano-d-helene-de-montgeroult
Programa 610
Poca cosa anem a afegir a allò dit fa un parell d'anys als programes 514 i 515 sobre la Wendy CarlosLa seua història de descobriments i utilització dels instruments electrònics és realment apassionant. Una autèntica pionera.
La música que anem a escoltar hui és una passa més en el seu camí, un camí al qual li anava posant catifa per a que altres, que vindrien després, caminaren amb més comoditat.
La banda sonora de la pel·lícula TRON és una fita més en la seua intenció d'acostar i integrar els sons orgànics d'una orquestra convencional als dels sintetitzadors que anaven eixint a la llum.
Per altra part la seua música crec que és molt agradable i fàcil d'escoltar.
Una dona més que va trencar -i encara trenca- barreres...i no sols en la música.
A disfrutar!
Programa 609
La biografia de Kajia Saariaho és tan densa i extensa que he pensat que un molt bon resum, com el trobat a la página dels Polar Prize, amb la seua referència, estava tan complet que vaig a transcriure'l, quasi completament, amb algunes aportacions meues obtingudes de llocs diversos. Allò que siga aportació meua anirà entre claudàtors [].
_______________________________________________________
El Polar Music Prize 2013 s'atorga a Kaija Saariaho de Finlàndia.
Després d'estudiar a l'IRCAM de París, una institució per a la recerca i l'estudi de la música electroacústica, Kaija Saariaho s'ha convertit en una compositora única, filla d'un treballador del metall, que reexamina què pot ser la música. Quan era una adolescent, la música que l'inspirava no venia de la ràdio sinó del coixí; allà va ser on va trobar la música que somiava. Kaija Saariaho combina instruments acústics amb electrònica i ordinadors. Ha escrit música de cambra, obres orquestrals i òperes. Kaija Saariaho és una mestra moderna que ens obre les orelles.
EDUCACIÓ MUSICAL
Nascuda el 1952 a Hèlsinki, Finlàndia, Kaija Saariaho va créixer amb la voluntat de compondre i tocar diversos instruments.
Paral·lelament als estudis musicals, va iniciar estudis d'art a l'Escola de Belles Arts d'Hèlsinki, que ràpidament va deixar per dedicar-se a la música i va ingressar a l'Acadèmia Sibelius. A l'Acadèmia també va fundar l'associació Korvat auki ry ("Open Ears Organisation") juntament amb Esa-Pekka Salonen i Magnus Lindberg, per ajudar i promoure els joves compositors finlandesos contemporanis. A finals dels anys 70 es va traslladar a Alemanya i va començar a seguir els cursos de Brian Ferneyhough a la Hochschule für Musik Freiburg.
["Abans d'arribar a treballar a l'IRCAM, Saariaho va conèixer els compositors ‘espectralistes’ francesos (Gerard Grisey), les tècniques dels quals es basen en l'anàlisi informàtica de l'espectre sonor. Aquest enfocament analític la va inspirar a desenvolupar el seu propi mètode per crear estructures harmòniques, així com la notació detallada utilitzant harmònics, microtonalitat i continu detallat de l'extensió del so des del to pur fins al soroll sense to, totes les característiques que es troben en una de les seves obres més interpretades, "Graal" per a violí i orquestra o conjunt (1994/97)]
IRCAM
L'interès de Kaija Saariaho pels nous timbres i el seu pensament visionari en les innovacions tècniques tant en l'àmbit instrumental com informàtic la van portar a París i estudis a l'IRCAM, l'institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique, un centre de música acústica i electrònica i estudis sonors, fundats per Pierre Boulez l'any 1977. La barreja de música acústica i electrònica constituiria a partir d'aleshores un element important de les seves composicions. Els estudis i investigacions de Saariaho a l'IRCAM han tingut una gran influència en la seva música i les seves textures característiques luxuriants i misterioses sovint són creades per aquesta combinació; música en directe
ELECTRÒNICA EN DIRECTE
Durant els anys 80, Saariaho va confirmar una notorietat internacional amb obres com Verblendungen per a orquestra i cinta magnètica (1982-84), Lichtbogen per a conjunt de cambra i electrònica en directe (1985-86) i Nymphéa (1987) per encàrrec del Lincoln Center i el Kronos Quartet.
TREBALLS DECISIUS
Als anys noranta, la música de Kaija Saariaho es va fer més expressiva, amb fluctuacions melòdiques més ràpides. Els elements rítmics es van fer més forts, malgrat l'ús de pulsacions rítmiques regulars en contrast amb, per exemple, el moviment serialista. El timbre i els colors, però, es van mantenir centrals. Durant aquesta dècada, Kaija Saariaho va participar en nombroses produccions multimèdia com el ballet "Maa" (1992) amb coreografia de Carolyn Carlson, i "Prisma", un CD-ROM dedicat a la seva obra. [A finals de la dècada de 1990, Saariaho va començar a expandir-se més enllà de l'electrònica, sovint escrivint peces estrictament acústiques, centrant-se cada cop més en la melodia. Saariaho va ser influenciada pel postserialisme, però va créixer i va trobar-lo massa restrictiu]
IĿLUSION I IMATGES MODELADES PEL RITMES DE LA MÚSICA
La música de Kaija Saariaho sovint es considera visual, perquè procedeix d'una expressió musical que està produint imatges fortes durant l'escolta. El projecte Image Auditive, iniciat per Jean-Baptiste Barrière l'any 1997, desenvolupa una estètica de la relació entre música i imatge que intenta ser especialment respectuosa amb la música. “Abans de tot, la imatge no ha d'impedir escoltar la música, com lamentablement passa sovint en experiències similars”, diu a la web del projecte. Durant els anys 90 i 00, la música visual es va fer cada cop més multimèdia amb imatges en moviment, electrònica, instruments i veus. "Lanterna Magica", és una obra orquestral per a la Filharmònica de Berlín, representativa d'esta època,què es va estrenar el setembre de 2009 a Berlín i Lucerna.
AMPLIS PAISATGES MUSICALS
Kaija Saariaho s'ha orientat cada vegada més a formes musicals més àmplies al llarg de la seva carrera i ha compost, per exemple, obres d'òpera contemporània importants. La seva primera òpera "L'amour de loin" sobre un llibret original d'Amin Maalouf i posada en escena per Peter Sellars, es va estrenar al Festival de Salzburg de 2000. La "Passion de Simone" al voltant de la vida i les obres de la filòsofa i activista Simone Weil, es va estrenar el novembre de 2006 a Viena, compost per a cor. soprano, alt, tenor i baix, amb una soprano solista, orquestra i instruments electrònics.
[Com a mostra pel seu interés per les biografies de dones importants, va escriure també, el 2010, un oratori sobre la filòsofa natural i matemàtica francesa que va viure a principis de la dècada de 1730,Emilie du Châtelet, que va morir a causa de complicacions durant el part el 1749. El seu assoliment més reconegut és la traducció i el comentari del llibre d'Isaac Newton de 1687 Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica. A hores d'ara Saariaho continua component òperes i responent a encàrrecs de les institucions musicals més prestigioses d'arreu del món]
Ha fundat també, amb altres colegues, Petals, una "Associació sense ànim de lucre dedicada a la realització i difusió de projectes musicals a través d'Internet" d'obres actuals que no han estat encara gravades i publica àlbums i ajuda a la descoberta de música inèdita a través del web de l'associació.
________________________________________________________________________
Saariaho a "Archive.org": https://archive.org/search.php?query=saariaho
Saariaho a YouTube: https://www.youtube.com/results?search_query=saariaho&sp=EgIYAg%253D%253D
Programa 608
Una persona interessada per la cultura cal que estiga al corrent de les coses que estan fent-se ara pel món, i en dir ara estic referint-me al nostre àmbit cultural occidental. Ja sé que en altres terres també passen coses, però ens resulten més difícils de seguir per una sèrie de barreres: idiomàtiques, culturals, de llunyania, etc.
La música, però, té la capacitat de, en ésser un llenguatge abstracte que es pot codificar en uns signes i uns esquemes, però que no resulten insalvables per a aquelles persones que treballen i/o frueixen d'aquest art, car, de forma prou extensa, el llenguatge dels músics és intel·ligible per qui sap llegir-lo o fruir-lo, siga quin siga el seu idioma nadiu.
Al llarg del segle XX, però, algunes d'eixes normes, més o menys estandarditzades/codificades, han estat reformades/deformades per les corrents que els canvis culturals produïts per una sèrie de crisis -econòmiques, bèl·liques,...-, i els canvis en els criteris estètics, que les han qüestionades, no sols per a la música, òbviament, però de forma molt notòria en aquest art.
La compositora de la qual anem a escoltar obres hui i el pròxim programa, la finlandesa Kaija Anneli Saariaho nascuda a Hèlsinki el 14 d'octubre de 1952 (demà en farà 70 anys), ha viscut intensament aquests canvis als quals va arribar quan moltes coses ja estaven en marxa (o fins i tot un poc "passades"), però la concreció que en el seu treball han aconseguit moltes de les innovacions estètiques, estilístiques i instrumentals de la segona meitat del segle XX, ha estat enormement fructífera. La seua obra resulta, en certa mesura, un resum perfectament assimilat de totes eixes novetats ocorregudes al llarg de la seua vida.
Respecte als gèneres, ha conreat -i conrea- tots els camps habituals de la música anomenada clàssica, encara que aquesta qualificació, en el seu cas, resulta poc ajustada. En té obra de cambra per a solista sol, per a grups de cambra variats, per a orquestra, tots amb i sense veus i, sobretot a partir de l'èxit de la seua primera òpera, "L'amour de loin", està conreant amb gran èxit el gènere operístic. Un gènere que li deixa abocar en les seues obres tot el seu món artístic, no sols el musical. Amb la conjunció habitual de dos coŀlaboradors, l'escriptor Amin Maalouf i l'escenògraf Peter Sellars, dos referents als seus camps, Kaija Saariaho ha aconseguit que acceptaren els seus crite.netris uns públics, com els de l'òpera, habitualment poc receptius a canvis molt radicals.
En aquest primer programa anem a escoltar tres obres de cambra anteriors a l'any 2000 que, amb l'estrena de la seua primera òpera ja esmentada, va provocar un canvi molt notori de la seua activitat compositiva, centrada, a partir d'eixe moment, en el camp operístic. Les que aneu a escoltar són obres en les quals ja és palesa la influència exercida pel seu pas per l'IRCAM a partir de l'any 1982. Eixa prestigiosa institució, fundada el 1970 per Pierre Boulez, on s'experimentava llavors amb cintes magnètiques i primitius aparells sonors elèctrics i electrònics, és hui una referència mundial inevitable per a totes aquelles persones que volen investigar el camp sonor amb l'ajuda fonamental de la informàtica, però no sols. Doncs bé, la manipulació sonora d'instruments estàndard, molt discreta en les obres que escoltareu, ja és una mostra clara dels camins que la finlandesa Kaija Saariaho anava a seguir en la seua carrera com a compositora, que l'ha portat a estar entre les (o els) compositores més prestigioses a tot el món ara mateix, amb encàrrecs constants per escriure, sobretot, òperes.
No vull deixar sols per al programa de ràdio l'esment a la web "www.archive.org" què, amb l'ambició declarada de resultar una mena de "Nova Biblioteca d'Alexandria" recull, entre moltes altres mostres de la cultura universal, obres de compositors i intèrprets de tots els gèneres musicals i terres que, generosament, han cedit les seues obres al Domini Públic, és dir, han renunciat als seus drets d'autors i/o intèrprets per a facilitar la difusió de les seues obres de forma altruista, facilitant la descàrrega totalment gratuïta de fitxers amb elles. Eixes obres no sol sols musicals, òbviament. No deixeu de visitar-la!!.
Programa 607
AT THE GREAT AMERICAN MUSIC HALL DE SAN FRANCISCO
El Great American Music Hall va ser un dels primers edificis re-construïts a partir dels enderrocs del gran terratrèmol de San Francisco de 1906. Situat al districte de Tenderloin, l'edifici ha tingut un passat històric completament inserit al seu barri. Després de la seua reconstrucció al 1907 va començar sent un combinat de restaurant i bordell,
A la fi dels anys seixanta, per diverses circumstàncies, l'edifici es va salvar en l'últim minut de l'enderroc i, després d'un breu gir com a restaurant francès, va adquirir el seu famós sobrenom i es va convertir en un lloc principal per a actes de jazz, rock i pop. A partir de mitjans de la dècada de 1970, el GAMH va ser
el lloc de diversos enregistraments en directe, incloent àlbums clàssics de Jerry Garcia, McCoy Tyner, Carla Bley, Betty Carter i Carmen McRae.
El recital de McRae no només és el punt culminant dels seus enregistraments de Blue Note, sinó també el seu millor àlbum en directe. Estimulada per un públic jove entusiasta, McRae ens mostra totes les seues possibilitats estilístiques i interpretatives.
La seva secció rítmica, el pianista Marshall Otwell, el baixista Ed Bennett i el bateria Joey Baron —en un dels seus primers enregistraments— produeix fons impecables i bons solos, i el grup s'enriqueix en quatre pistes per un dels amics més antics de McRae, Dizzy Gillespie, el que ens connecta la seua actuació amb l'època dels seus començaments, la del be-bop; té sentit, doncs, que els seus duets amb Dizzy Gillespie es troben entre els moments més destacats. Per cert, és en les peces amb Gillespie que Carmen McRae es posa al piano.
Quan aquests enregistraments es van fer, al juny de 1976, el jazz estava començant a recuperar el seu ressò com una forma d'art important i afroamericana.
Carmen McRae estava disposada a connectar amb amb una audiència a meitat camí: com molts dels seus contemporanis, McRae es va dedicar a trobar material apropiat de compositors de pop i rock contemporanis. Encara que no sempre va tenir èxit en la transformació d'aquestes cançons, el set de peces d'aquest disc inclou diversos èxits del moment, incloent versions brillants de cançons de, entre altres, Bill Withers, Leon Russell, i el més sorprenent, d'Alice Cooper. No obstant això, el programa de McRae també incloïa cançons de Cole Porter, Willard Robison, Antonio Carlos Jobim i Tommy Wolf. La reacció del públic va ser tan entusiasta en els clàssics de jazz com en les noves aportacions
Mentre que molts cantants de jazz es classifiquen a si mateixos com a cantants purs o narradors, McRae va ser un dels pocs cantants, home o dona, que van poder abastar tots dos aspectes. McRae no podia sostenir frases llargues a causa de la seua afecció asmàtica, malgrat això, va utilitzar aquesta deficiència potencial com a punt definitori del seu estil, en usar els silencis com un llenç efectiu per deixar anar paraules i frases aïllades, que afegia a allò narrat a les lletres. De vegades fa que la cançó soni com una confessió íntima, altres, "pintava" alguna paraula destacada de la lletra per destacar el seu significat. Això, sense oblidar la seua costum de animar amb comentaris, o expressivitat, humorístiques, determinades lletres.
El concert al Great American Music Hall està avui catalogat, segons la crítica especialitzada, com el seu millor concert gravat en directe i entre els millors dedicats per la Carmen McRae al jazz estricte. N'estic segur que, si l'escolteu un parell de vegades, estareu d'acord amb la crítica.
Gaudiu-lo
Ací teniu el llistat de temes interpretats:
1-"Them There Eyes" (Maceo Pinkard)-2:03
2-"Paint Your Pretty Picture" (Bill Withers)-6:27
3-"On Green Dolphin Street" (Bronisław Kaper, Ned Washington)-3:24
4-"A Song for You" (Leon Russell)-4:48
5-"On a Clear Day (You Can See Forever)" (Burton Lane, Alan Jay Lerner)-4:27
6-"Miss Otis Regrets (She's Unable to Lunch Today)" (Cole Porter)-6:02
7-"Too Close for Comfort" (Jerry Bock,Larry Holofcener,George David Weiss)-4:07
8-"Old Folks" (Dedette Lee Hill, Willard Robison)-4:47
9-"Time After Time" (Sammy Cahn, Jule Styne)-3:04
10-"I'm Always Drunk in San Francisco" (Tommy Wolf)-3:48
11-"Don't Misunderstand" (Gordon Parks)-3:41
12-"A Beautiful Friendship" (Donald Kahn, Stanley Styne)-4:04
13-"Star Eyes" (Gene Paul, Don Raye)-3:02
14-"Dindi" (Antônio Carlos Jobim, Vinícius de Moraes, Norman Gimbel)-4:36
15-"Never Let Me Go" (Ray Evans, Jay Livingston)-3:14
16-"'Tain't Nobody's Bizness If I Do" (Porter Grainger, Everett Robbins)-5:15
17-"Only Women Bleed" (Vincent Furnier, Dick Wagner)-4:47
18-"No More Blues (Chega de Saudade)" (Jobim, de Moraes,Jesse Cavanaugh,Jon Hendricks)-4:14
19-"The Folks Who Live on the Hill" (Oscar Hammerstein II, Jerome Kern)-3:52
Closing (Live)
Programa 606
En aquest propòsit de la present temporada de destacar el paper de les dones en els camps musicals que abastem a Els Camins de la Música, anem hui a fer una nova i lleugera ullada a una cantant (sobretot), però també compositora, pianista excel·lent i ocasional actriu de cinema Carmen McRae.Ja al 2011 varem dedicar-li ampla atenció, amb quatre programes. Malgrat això, hem pensat que calia recordar-la perquè, per raons que són difícils d'esbrinar, la seua obra està sent relativament oblidada si la comparem amb altres companyes d'ofici i d'època, com Ella Fitzgerald o Billie Holliday.
Anem, doncs, a dedicar-li un parell de programes, tractant d'actualitzar el seu record i completar la mirada a la seua tasca que ja varem fer fa anys.
Nascuda al barri de Harlem de Nova York el 8 d'abril de 1920, els seus melòmans pares, emigrants jamaicans amb una situació econòmica còmoda, varen portar-la a aprendre música des ben menuda enfocant-la al piano clàssic, però, ja adolescent, amarada d'escoltar a sa casa i arreu la música del moment -el jazz, clar- va començar a tocar el piano en clubs de la ciutat. El matrimoni d'Irene (compositora) i Teddy Wilsonla va escoltar i, amb 16 anys, va creure en ella i la va apadrinar per a que li feren audicions com a cantant i pianista. En un d'eixos encontres, amb 17 anys, va trobar-se amb Billie Holliday i això canvià la seua vida.
Enlluernada per la personalitat artística de Lady Day, la seua influència, declarada per la Carmen McRae -"si Lady Day no hauria existit, probablement jo tampoc…” va arribar a dir anys molts anys després- i l'amistat que va tindre amb ella, va fer-la decidir el seu camí artístic, prenent-la com a model. Això, però, no li va impedir, amb el temps, desenvolupar la seua personalitat musical encara que sempre recordant a Holliday en les seues actuacions i declarant la seua devoció per la mestra.
Després de alguns canvis de residència i amb una carrera que no s'enlairava, l'any 1949 la va dur a moure's a Chicago, on el seu efímer marit -ja "ex"- Kenny Clarke, li va ajudar a trobar treball en el “Minton’s Playhouse” el club fundacional del "bebop", però que a principis dels anys cinquanta ja no era tan significatiu des del punt de vista musical. La Carmen McRae va aprofitar els vora quatre anys que hi va passar per estudiar cant i perfeccionar i assentar el seu estil, de manera que quan va tornar a Nova York, l'any 1952, ja tenia clarament definida la seua personalitat artística.
Un parell de gravacions, sota la seua titularitat dels anys amb un cert èxit li varen proporcionar l'oportunitat per enlairar la seua carrera, car la prestigiosa revista "DownBeat" la va nomenar "Milor cantant de l'any" en 1954. Va ser una afortunada circumstància perquè Ella Fitzgerald havia abandonat DECCA per fitxar per VERVÉ en eixe any i això va conduir a que la DECCA la fitxara, promocionant-la fortament com a "l'hereva d'Ella". A partir d'ací, i amb una dotzena de LP que va gravar amb la DECCA en cinc anys, la seua carrera va consolidar-se definitivament.
Amb una veu preciosa, ben educada i adequadament utilitzada, la seua discografia té una adequada barreja entre els discos de jazz pur i dur, a cavall entre el be-bop i el cool (de la què es considera una de les seues millors representants) i un bon grapat de música "comercial", amb balades ballables adobades, però, per una excel·lent veu, amb interpretacions on el toc del jazz i el blues eren ben palesos. La seua carrera es va desenvolupar al llarg de mig segle, competint, amb bona acceptació del públic, amb l'abassegadora irrupció del "rock'n roll" a partir dels anys 60'.
Al primer programa anem a fer una petita repassada dels seus primers anys, per "refrescar" allò dit als quatre programes anteriors. Al següent programa anirem a una enlluernant actuació en directe que ja comentarem.
Programa 605
Com que cal complir les promeses fetes, tal i com varem anunciar a la falca anunciant la represa del programa després de l'estiu , anem a dedicar esta temporada a posar, fonamentalment, música dels gèneres que ens ocupen al programa, composta, dirigida o interpretada per dones.
Ja fa uns anys varem intentar la possibilitat de fer-ho, però varem ensopegar amb el problema de que encara eren poques i poc accessibles les gravacions. Cal dir, en favor nostre que, modestament, ja havíem procurat posar-ne tot allò que podíem obtindre i a l'índex que es troba a la nostra web hi han 85 entrades -que amb el programa de hui s'incrementaran amb alguns noms més- d'obres dirigides, arranjades, compostes o interpretades per dones en els camps del jazz, clàssica i eixa zona difusa de músiques sense "etiqueta" exacta.
El programa de hui té com a protagonistes un petit grapat de dones que varen compondre, als anys de l'anomenada "belle époque", entre altres coses peces menudes, pensades per animar les vetllades a la llar o , sobretot, "els salons" de les famílies benestants. Els salons, una costum apareguda a la França post-revolucionària, era una mescla d'acte social, reunió d'amics i lloc de trobada de la "crème de la crème" intelectual, sobretot de Paris. Allí debatien, parlaven i presentaven les seues obres artistes varis (músics, poetes, escriptors, pintors, escultors, etc.) en un ambient propici a l'intercanvi artístic i intel·lectual, recolzat amb la cessió dels seus "salons" per part de la gent benestant de l'època, la ja clarament naixent gran burgesia que havia arraconat la noblesa de les seues tasques de "patrocini" d'estes persones a les seues corts, grans o menudes.
Les músiques del programa es limiten a presentar petites obres de la llavors anomenada "música de saló" que, com que encara no hi havien mitjans de reproducció mecànica de música (això que guanyaven, en molts casos, front a l'actual profusió...) calia ambientar les reunions amb l'exhibició de les habilitats artístiques de les "joves casadores" de les cases benestants. La profusió de l'aprenentatge de música per part d 'aquelles joves, ja amb la possibilitat d'entrar les dones als primers proto-conservatoris, va donar, com a fruit "aprofitable", un bon grapat de composicions de petit format -equivalents al que ara seria la música ambiental industrial o el pop- majoritàriament compostes per dones, que lluitaven, en determinats casos, per no sols entretindre sinó per sobreeixir en un món, el de la composició, absolutament prohibit i depreciat per a la seua difusió pel masclisme vigent a l'època.
L?obra que presentem hui, OMBRES, el seu primer disc, va ser treballat per la soprano francesa Laetitia Grimaldi, alumna de la gran Teresa Berganza, "llevant-li la pols" a un grapat d'aquelles partitures i destacant-ne algunes que sobreïxen del munt de paper pautat que es va produir llavors, per la seua qualitat i subtilesa. A meitat camí entre la solemnitat dels lieder alemanys de l'època i la banalitat de les músiques més populars al carrer, la influència de l'òpera italiana sobretot en les músiques i l'aire melancòlic del romanticisme en els textos són les marques que, al meu parer, caracteritzen estes obres.
Acompanyada, de forma excel·lent, pel pianista Ammiel Bushakevitz, la soprano interpreta de forma sentida partitures de Mélanie (Mel) Bonis i Cécile Cheminade (a les quals ja les varem dedicar programes i que, per tant, estaran absents al de hui) Armande de Polignac, Juliett Folville, Pauline Viardot, Marguerite Béclard d'Harcourt, Frédérique de Faye-Jozin, Gabrielle Ferrari i Augusta Holmes.
La tria de les peces ha estat feta per la soprano amb cura, per aconseguir un disc d'ambient homogeni, amb molt de gust en la interpretació i amb un evident afecte per les protagonistes per part de Laetitia Grimaldi. Un disc per escoltar amb la ment relaxada i tractant de posar-se en l'ambient per al qual varen ser escrites.
Cal afegir, finalment, que la majoria de les autores triades no es limitaren a la producció d'aquestes petites peces, ben al contrari, en alguns casos la seua ambició artística les va dur a escriure simfonies i fins i tot òperes que varen tindre una bona acceptació per part del públic de l'època, encara que, un cop desaparegudes d'aquest món les seues autores, el masclisme imperant (no sols llavors...) ha fet que les seues obres hagen quedat amagades a algun calaix.
Col·laborar a la seua reivindicació és el que, modestament, ha tractat de fer la Grimaldi amb aquest delicat disc.
Programa 604
Hi ha vegades que algunes carreres artístiques es trenquen sense que sapiguem exactament quan o per què varen acabar-se de forma tan abrupta.
L'Elia Fleta, amb tan sols dos EP gravats amb el trio de Tete Montoliu i altre amb el "Jazztet de Madrid" de Juan Carlos Calderón, va deixar una petjada al món espanyol del jazz encara no igualada ni superada per cap dona del jazz a l'estat ni en qualitat ni en repercussió fora de les fronteres de l'estat, fins l'arribada fulgurant de l'Andrea Motis fa, com qui diu, quatre dies.
Filla del, segurament, primer tenor espanyol, aragonés concretament, famós mundialment Miguel Fleta, Elia Fleta va néixer a Madrid el 13 de febrer de 1928 i morí, 91 anys després, en Febrer de 2019. Va tindre una carrera fulgurant com a cantant de música de la que -aleshores, al voltant dels anys 50- començà a dir-se "moderna", com a contrast amb la que s'escoltava a les ràdios espanyoles, dominada per una "copla" descafeïnada i molt conservadora en les seues lletres (amb alguna excepció, cal dir-ho, destacable, però sense que fera escola).
L'aparició de Les Germes Fleta, l'Elia i la seua germana Paloma, al començament dels 50, animades pel llavors super-influient locutor Bobby Deglané què presentava un concurs de veus noves, va suposar l'aparició d'una certa ventada d'aire nou a les corcades músiques populars del franquisme més dur.
La retirada de la Paloma, casada l'any 1958 amb un nord-americà amb el qual va anar-se'n als EE.UU., va fer que l'Elia Fleta encetara una carrera en solitari d'un decenni i escaig d'anys, amb una innovació estilística del gènere de la música "radiofònica", important els aires que anaven arribant de l'altra part de l'Atlàntic, així com del Regne Unit i altres països europeus (França, Itàlia,...) que havien renovat totalment, després de la Segona Guerra Mundial, els seus ambients culturals i, entre ells, també el de les músiques populars de consum. Amb un important canvi d'imatge (vaquers i una samarreta) l'Elia va fer coses tan diverses com, cantar rock, twist, etc., guanyar un Festival de Benidorm -fins i tot va protagonitzar una pel·lícula sobre el tema!- i...posar-se a cantar jazz!!
La decisiva influència va vindre del santanderí, Juan Carlos Calderón -gran conreador avantguardista del jazz a Espanya junt a persones com Pedro Iturralde i un petit grapat més- donant-li a escoltar un disc de Sarah Vaughan.La impressió que li va causar a l'Elia, que ja era afeccionada a esta música, la va fer decidir-se a canviar totalment de registre i llençar-se a cantar jazz.En una sèrie d'actuacions promogudes pel J.C. Calderón pel nord d'Espanya l'any 1965, la va escolat el, llavors, bateria del trio de Tete Montoliu, Peer Wyboris. Tete en plena maduresa i amb un ampli reconeixement internacional. va apadrinar la nova carrera de la madrilenya en un disc EP, gravat el 1966, anomenat, clar, Tete Montoliu presenta Elia Fleta. L'èxit va ser fulgurant i, a partir d'ací i al llarg d'uns tres o quatre anys, un altre EP amb el Tete i un tercer amb el grup del Juan Carlos Calderón es va desenvolupar la totalitat de la carrera discogràfica jazzística de l'Elia Fleta.
Un darrer, i lamentable, disc "single", amb dues cançonetes per a oblidar, que no va tindre cap repercussió, abandonant, a més amés, la vena jazzística, va acabar amb la carrera discogràfica de la nostra artista i... pràcticament amb la seua activitat artística professionalment remarcable.
Programa 603
La desaparició, física, de la gran personalitat de la cultura (i la política?) catalanes, Núria Feliu, deixa un buit que, amb l'empenta del seu exemple, ha fet que semblara que el camí que ella es va plantejar quan, de ben joveneta i implicant-se en el corrent d'oposició a la dictadura des del catalanisme polític, va encetar, estava lliure i obert.
Evidentment, no era eixa l'opinió de la Núria Feliu. Fins al seu darrer alè ha estat manifestant-se clarament en el sentit de què l'evolució social i política a Catalunya no li resultava satisfactòria. Això, però, no li ha fet que deixara enrere la seua feina, aquella que s'havia proposat quan, des del segell Edigsa, va llençar els seus primers discos amb una clara orientació jazzística. Descoberta per Antoni Ros Marbà i ben recolzada per un consolidat Tete Montoliu, es va trobar fent de cantant, sense deixar del tot de banda la seua inicial vocació teatral.
Ambdues línies es varen trobar al llarg de la seua trajectòria professional amb un grapat de produccions musicals a mitjan camí entre la clàssica revista del Paral·lel i el musical de Broadway. D'eixes produccions va deixar constància en un bon grapat de gravacions que varen emplenar, sempre amb lletres en català, tota la seua vida professional.
No va mai oblidar, però, el seu propòsit de normalització del català a la vida diària amb la gravació de músiques populars , vull dir, populars a la ràdio i la televisió, que es poguera, seguint l'opinió del Joan Fuster al respecte, subministrar a la gent del poble pla "cantussejar en català mentre s'afaitava o dutxava" (Fuster dixit) o estava a la cuina o fent eixa sèrie de tasques diàries en les quals les músiques que s'escolten "al medi ambient" se'ns encomanen de manera inconscient.
Amb la maduresa de la seua carrera, va atacar més de front projectes de tipus patriòtic, amb recitacions de poemes de gent com l'Espriu i altres, embolcallades (no sé si de manera massa encertada, si us dic la meua opinió) amb músiques populars del folklore tradicional català. Va gravar també cançons de combat, arribades de moments com la guerra civil o anteriors, llevant-li'ls la "pols" que el temps havia dipositat sobre elles, per acostar-les a una audiència més ampla, no tancada a cercles exclusius.
Com que la seua discografia explica, millor que les paraules d'un humil admirador, la seua trajectòria, us recomane que aprofitant les oportunitats que l'actual existència de les xarxes socials ens proporcionen, espigoleu d'entre la seua quarantena llarga de gravacions i es fruïsca de la seua qualitat artística en camps tan i tan variats.
Gustos a banda, i parlant ara exclusivament des d'un punt de vista artístic, la seua qualitat com a cantant -aspecte del qual va tindre molta cura- junt amb el seu vessant actoral de dicció i expressivitat, fan de l'escolta de les seues gravacions una experiència molt agradable i enriquidora.
Tardarà molt de temps a esborrar-se la seua petjada i, supose/espere, el seu exemple vital, social i artístic deixarà camins oberts que altra gent caminarà. La qüestió és que persones, més aïna personatges, com ella, no neixen -ni moren, aí!- cada dia.
Gràcies per tot, NÚRIA FELIU.
Programes dedicats a ella:
https://caminsdelamusica.blogspot.com/search?q=feliu
Programa 602
"Good Hope" és un àlbum elaborat magistralment per tres gegants de la música americana i índia; un supergrup internacional de músics que individualment han jugat un paper importantíssim en els avenços pioners del jazz d'avui, desenvolupant i alimentant les connexions culturals i musicals entre Orient i Occident. Tres dels millors del món amb els seus respectius instruments. Tres dels arranjadors i compositors més sofisticats i magistrals.
Emanat d'un impuls original de Zakir Hussain donant forma a un gran projecte de grup conegut com "Crosscurrents", nom que abans ja havia utilitzat amb altres formacións i ara en format de trio, amb l'anglés Dave Holland al contrabaix i el Chris Potter al saxo tenor, es basa en un amor compartit i un respecte mutu per la interpretació dels altres i en la subtil integració de diferents mons i diferents enfocaments de la creació musical en un tot coherent i preciós.
Zakir Hussain és un veritable mestre de la tradició clàssica d'Índia: la seua "tabla" hipnòtica i percussiva és reconeixible a l'instant. No volent limitar-se a la música de la seva terra nadiua, s'ha embarcat en multitud de col·laboracions creatives que transcendeixen fronteres amb gent com John McLaughlin, el violinista L. Shankar, Mickey Hart (de Grateful Dead). ), amb el grup Tabla Beat Science i Sangam amb Charles Lloyd i Eric Harland, Van Morrison, etc.
Dave Holland, un dels intèrprets de jazz internacionals més grans i coneguts des que va ser escollit per Miles Davis al 1968, no s'ha quedat mai quiet: la seva carrera està definida per la recerca urgent de nova bellesa, de noves proves de la seva extraordinària tècnica i habilitat musical, per noves associacions amb els més brillants i millors. La seva naturalesa de recerca ha donat lloc a moltes fusions fascinants, sorgides de la seva pròpia naturalesa musical. Amb Crosscurrents ha trobat una altra agrupació en la qual poden florir els seus instints improvisadors i el seu bonic to, que en vàries ocasions al disc impulsa bases musicals que desenrotllen els companys.
Chris Potter (1971) és d'una generació darrere de Zakir Hussain (1951) i Dave Holland(1946), però el seu llenguatge musical, la seva inspirada intensitat creativa i el domini del seu instrument estan a l'alçada dels seus companys de banda. Expert en gairebé qualsevol estil (a aquest programa l'heu pogut escoltar fa poc al "Fellinijazz", la veu de Potter és inconfusible, potent i impressionant. La seva amplitud d'idees i creativitat és interminable i espontània, i s'executa amb generositat, respecte i maduresa i està avançant ràpidament cap a un estatus llegendari com un dels més grans saxofonistes de la seva generació o de qualsevol altra. Per a Potter, treballar amb aquesta banda va ser il·luminador car reconeixia els companys com a mestres seus.
El trio va sorgir com a resultat d'una prèvia formació més gran, liderada pel Zakir, amb la qual van fer una gira com a trio l'estiu del 2018 i van decidir gravar al setembre. El Potter estava una mica nerviós per la configuració del trio, ja que Zakir i Dave són dos dels mestres més sorprenents del planeta i era un paper molt exposat per al saxo tocar només amb tabals i baix: era una sonoritat força desconeguda. Tanmateix, la química que va sorgir de seguida els va fer sentir-se bé i els problemes de conciliar les diferències musicals entre el llenguatge del jazz i el llenguatge clàssic de l'Índia es van desfer immediatament tocant amb músics que s'escoltaven tan bé. Aquesta formació haurà reforçat en ells la creença en el poder de la música com una manera bonica de reunir gent de diferents orígens i tradicions.
"Good Hope" no és raga-jazz ni fusió Est-Oest; és una conversa entre sensibilitats, amb el baix de Holland fent de pont entre els tabals de Hussain i el saxo de Chris Potter.
"Good Hope" és un disc construït sobre el respecte mutu, l'amor compartit per la música i dedicat a la integració musical i cultural. Una contribució fonamental a l'art de la música i la col·laboració.
Publicat a finals de 2019 "Good Hope", és un àlbum monumental i excepcional que inspirarà futures generacions i emocionarà un públic global per la seva formidable demostració de virtuosisme, brillantor i llenguatge musical sofisticat de la màxima categoria mundial.
Programa 601
La música pot aprofitar per a moltes coses. L'altre dia, a Ràdio Clàssica, el conegut compositor de música minimalista (i de banda sonora a moltes pel·lícules) Max Richter va dir, contestant a l'entrevistador, que a d'ell no l'importava gens ni miqueta que la seua música s'utilitzara com a teló de fons per altres activitats com llegir, fer feina o el que siga. Al·legava que demanar l'atenció exclusiva permanent per l'escolta de la seua música li semblava una mena de "divisme" absurd.
Crec que l'amic Pau Viguer estarà absolutament d'acord amb esta opinió, en tot cas, però, crec que agrairia una escolta un poc atenta en el cas de la música que posarem al present programa.
Es tracta d'una obra un poc singular, encara que no inèdita al món del jazz, que és el seu: la revisió gravada en un directe d'obres gravades amb anterioritat. En efecte, les composicions -totes seues- que podrem escoltar hui ja les heu pogut sentir en un programa anterior en format de trio clàssic de jazz, és dir, ell al piano amb un contrabaix i una bateria. No s'equivoqueu, però, les peces són les mateixes però NO SÓN IGUALS.
Per definició, el jazz es caracteritza pel predomini de l'improvisació per sobre del que diga el paper pautat i allò que ara es diu "revisitar" peces ja gravades amb una nova gravació és cosa comuna. Evidentment això passa cada vegada que qualsevol peça musical és interpretada, amb independència del gènere, car la música en directe està, per definició, alterada/influïda per moltes circumstàncies: lloc, temps, intèrpret i, fins i tot, per l'humor de cada músic en eixe moment. La tècnica de les gravacions és la que ens permet "congelar" eixe moment per a la posteritat.
La gravació del Pau que aneu a escoltar és un directe, però molt especial, car, feta encara en temps de pandèmia, va ser gravada en una actuació difosa en "streaming", sense públic al davant, però l'intèrpret sabia que l'estaven escoltant mitjançant eixa eina que ara tot ho travessa que és la xarxa d'internet. La interpretació m'ha semblat un poc "agressiva" respecte de la forma de tocar del Pau Viguer, ell m'ha dit, contestant a esta observació, que potser el fet de l'insòlit moment i forma de l'actuació i que fora la primera vegada que feia un directe després de la pandèmia, potser li havia provocat un excés de testosterona i això li feia emprar-se amb més força de cara al teclat. Siga com siga, les peces que escoltareu NO SÓN les mateixes que les de l'anterior disc a trio, malgrat que els títols siguen els mateixos. Escolteu-les totes dues, una després de l'altra, i ho comprovareu.
Per cert, la composició "S.O.S. terra", al meu parer, esdevindrà un "estandard", a poc que es conega, tant per la seua qualitat com pel seu significat angoixant respecte del futur del planeta. El disc (?) clar, s'anomena S.O.S. piano i és la versió a piano sol, com he dit, de l'anterior, "Dreaming", a trio.
P.S.: ACÍ, podreu veure l'actuació completa filmada. Sempre és interessant contemplar l'actitud de l'artista en acció. La seua postura moltes vegades amb el cap molt acotat al teclat i altres en alt mirant el no-res, com concentrant-se, recorda l'actitud de gent com Bill Evans o Glenn Gould.
Programa 600
La casualitat ha volgut que aquest programa siga un nombre redó de la nostra emissió, el 600, catorze anys tractant de donar a conèixer coses com la música de Claudia. En el seu nom i en la seua memòria, continuarem, mentre pugam, tractant fer-vos gaudir de la felicitat que, com ella, molta altra gent tracta de transmetre a la gent amb eixe llenguatge universal de la música. També la casualitat ha fet que aquest programa, en la seua reemissió de dissabte, es puga difondre just en el dia del seu seixanté aniversari. Moltes felicitats a Claudia i a la seua estimada germana bessona, Mercedes.
Com que no vull embolicarme en panegírics que ja es varen fer a les emissions del nostre programa dedicats a Claudia Montero sols vaig a posar les quatre ratlles que, amb Claudia a la memòria i al cor, he escrit, i que he llegit, també, a la locució del programa, on podreu escoltar les dues peces que formen el darrer treball/CD virtual, anomenat
Sueños sublimes: música desde el alma de Claudia Montero que la seua germana ha posat dempeus i que podeu escoltar en les principals plataformes de forma gratuïta: Spotify, Deezer, Youtube,etc.
_____________________________________________
*Quatre Grammys i un enyor: Claudia Montero
Vaig tindre la sort de conèixer Claudia al petit local de la seua amiga, Marian Rosa Montagut, amb motiu de la -quasi familiar- celebració del seu primer Grammy. La seua simpatia i la seua calidesa crec que ens va embolcallar immediatament a la petita colla d'assistents que hi érem. Fins i tot ens deixà tocar el Grammy!!
Després, un poc amb petits moments de conversa i amb algunes xerrades per telèfon, xerrades que s'allargaven parlant de tot un poc, crec que vaig tindre l'oportunitat de comprendre què volia fer amb la seua música: "fer feliç a la gent", com ella deia.
Crec que ho va aconseguir de bon tros. Els Grammys varen suposar, evidentment, un llançament a nivell planetari que es va traduir en innombrables interpretacions de les seues peces arreu del món. Sembla que els darrers tres o quatre anys de la seua segada vida, la quantitat de concerts amb música seua estava als voltants de setanta anuals! No sé quantes o quants compositors vius o morts hauran gaudit d'una tal audiència.
Però això era normal, comprensible, en escoltar alguna de les seues peces, eixes peces que arriben al cor més que al cervell, una música feta amb tot d'amor i ganes de ser compartida. Una música en la que, per entre els seus plecs o de forma explícita, brollava sempre un sentiment, un enyor per la seua ciutat, Buenos Aires i els seus ecos.
No he pogut escoltar tota la seua producció, tan sols la gravada en CD i algunes coses en fitxers digitals que em va cedir, davant la meua insistència per escoltar més i més coses seues, però n'estic segur de que en totes elles hi haurà, ací i allà, un pessic de Buenos Aires.
Malgrat el que he dit, la seua música no és localista ni folklòrica, ben al contrari, el seu llenguatge és una mena d'idioma pre-babel, que tothom pot entendre, gaudir, emocionar-se amb ella, perquè l'emoció és també una constant en la seua música, una emoció que, almenys a mi, que soc molt sensible a eixos missatges, em posa a la vora de la llàgrima...sinó la traspasse.
Una cosa ens va quedar pendent, i ja quedarà per sempre més: una entrevista per al programa com a complement a l'escolta de la seua música. Ja la ferem al més enllà.
La presència de Clàudia és i serà quelcom que sobreviurà a modes i formes musicals, perquè allò que ix d'una ànima sensible i dotada per a la música, com la seua, és intemporal. La seua absència ens pot deixar un poc sols en un primer moment. La seua presència, però, no desapareix mai, es perllonga en la seua obra i en els cors dels qui s'emocionem amb la música, la seua música.
I en aquells que varen tindre la immensa fortuna de conèixer-la, perduraran la seua calidesa i, sobretot, el seu somriure net, obert i acollidor.*
____________________________________________
I no afegiré res més. sols recomanat que feu una recerca de la seua música que, afortunadament, en té a la xarxa molt llocs on escoltar-se.
Programa 599
Jacqueline Du Pré (coneguda familiarment com a Jackie) va néixer a Oxford el 26 de gener de 1945. Als quatre anys ja tenia un autèntic talent per al violoncel del qual es va enamorar en escoltar un concert per la ràdio. Va estudiar a la Guildhall School of Music de Londres amb William Pleeth, després a França amb Paul Tortelier, a Suïssa amb Pau Casals i amb Mstislav Rostropovich a Moscou. Amb 13 anys, William Pleeth la va fer tocar el Concert per a violoncel d'Elgar, que va aconseguir memoritzar en només quatre dies, i que va interpretar, segons Pleeth, "quasi a la perfecció". Després, el Concert, tocat per primera vegada quan ella amb prou feines tenia 17 anys, al Royal Festival Hall de Londres l'any 1962, es va convertir en la seva peça preferida i emblemàtica.
Va fer el seu debut en públic al Wigmore Hall un any abans, el març de 1961, en un moment en què ja havia rebut una medalla d'or a la Guildhall School i el Queen's Prize of Music. El 1965 va gravar amb l'Orquestra Simfònica de Londres l'actuació més important de la seva carrera, el Concert d'Elgar dirigit per Sir John Barbirolli, que és el concert i la versió que aneu a escoltar al programa.
El 1967 es va casar amb el pianista i director d'orquestra Daniel Barenboim, amb qui practicava iamb qui va enregistrar un bon grapat de discos de música de cambra, juntament amb els seus amics Itzhak Perlman, Zubin Mehta i Pinchas Zukerman. Una de les seves actuacions enregistrades més destacades és el quintet de Schubert, The Trout, dirigit per Christopher Nupen (vegeu la filmació de The Trout).
El 1972, als 27 anys, la carrera de Jacqueline du Pré es va veure interrompuda tràgicament per l'esclerosi múltiple. A més del seu extraordinari talent, també va revelar a la crítica i al seu públic el seu caràcter fort i valent. Va deixar de tocar el violoncel l'any 1973. El 1976 va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic, i el 1980 va rebre l'Oscar britànic al músic de l'any.
Va morir a Londres, sembla que ajudada, el 19 d'octubre de 1987, després de 14 anys de malaltia. Va llegar el seu Davidov Stradivarius (amb el qual va gravar el concert d'Elgar) a Yo-Yo Ma.
Per què és important recordar-la com a persona i com a música? Jacqueline du Pré va ser un fenomen, una persona tan plena d'alegria de viure que va inspirar a tothom. Si la música clàssica es veia, erròniament, com una cosa congestionada i passada de moda, Jackie, amb la seva joventut i entusiasme, va canviar això. Milers de persones deuen haver-se acostat a la música clàssica després de veure-la tocar perquè era clarament un autèntic fenomen vital i no sols una actuació artística. El que va donar va ser tan inspirador i únic que transcendeix la música. Va demostrar que era possible fer que cada nota de la música isca del teu cor, fresca i única, teixida en una poesia que sembla que acaba de néixer. L'interès per Jackie, lluny de disminuir, sembla créixer amb el temps.
La gent pot preguntar-se què té a veure tot això amb la seva música, per què hem de saber alguna cosa d'ella que no puguem obtenir dels enregistraments. Per a Jackie, la música era sobre la vida: tocar el violoncel era la seva manera d'expressar el que significava la vida per a ella. I a través dels ulls d'aquells que l'estimaven i encara l'estimen, veiem com aquesta vida li va tocar i afectar tan profundament. Aquest és el seu llegat.
Programa 598
Malgrat una comprensió clara de la tradició del jazz que impregna tot el que toca, el pianista italià Enrico Pieranunzi no pot escapar de les seves pròpies arrels. L'estil d'improvisació de Pieranunzi es casa còmodament amb una certa indescriptible sensibilitat mediterrània, sempre hi ha un toc de brisa càlida. Hi ha una sensació d'història, absent de la relativa joventut dels estils nord-americans. És aquest un tret que diferència, normalment, la música de jazz feta a Europa de la dels Estats Units. Una certa tradició musical. Un major acostament a les formes clàssiques. Un solatge que la història deixa al cap de les ments europees que no existeix als nadius de l'altra part de l'Atlàntic. No dic que siga ni bo ni dolent, crec que senzillament ÉS.
I per "visual" que siga la pròpia escriptura de Pieranunzi, quan s'apropa a la música de cinema de Federico Fellini, com ho fa a FelliniJazz (2003) , les seves impressions es tornen encara més vives. Això no hauria de sorprendre, ja que la majoria de les partitures de Fellini van ser escrites per Nino Rota, un compositor el sentit d'estil del qual va elevar la seva música més enllà del mer acompanyament a les imatges, creant un llegat de temes tan memorables que n'hi ha prou amb escoltar-ne unes poques notes per recordar les pel·lícules amb què estan associats.
Per a aquesta sessióEnrico Pieranunzi ha reunit un grup de músics, líders coneguts i consagrats tots, que doten a la música d'una personalitat diferent però també amb el mateix grau de rendició a l'esperit marcat per l'italià.
El bateria Paul Motian és com sempre colorista, però aquí defineix el "tempi" de manera més explícita del que és el seu costum. El baixista Charlie Haden, com Motian, és més directe, amb un to més suau i flexible del que és habitual. I encara que l'èmfasi es posa clarament en el lirisme, el conjunt té els seus moments d'abandó improvisatori. El trompetista Kenny Wheeler i el saxofonista Chris Potter juguen amb Pieranunzi, creant moments deliciosos d'improvisació senzillament perfectes. A "Le Notti di Cabiria", es comença amb una mena de boogie woogie extraordinari abans d'instal·lar-se en un swing de mig temps on Potter ofereix un solo de tenor que, discretament, combina de manera intel·ligent la tradició amb la innovació. El característic sentit de malenconia de Kenny Wheeler sembla notablement absent de tot el conjunt, i el seu atípic to de trompeta apagat al tango d'"Amarcord", mostra una, en ell, estranya referència propera a Miles Davis.
Tot i que la música i l'esperit de Nino Rota domina, el tractament de "La Città Delle Donne" de Luis Bacalov, amb una formació en trio per a Pieranunzi, Potter i Motian , conserva la sexualitat esbiaixada de la partitura original. Pieranunzi aporta dos temes que, evocadors i provocadors, encaixen perfectament dins de l'univers de Fellini de vegades visceral i sovint estranyament humorístic.
FelliniJazz () es presenta com un homenatge adequat a una música fonamental per definir les pel·lícules de Fellini, en lloc de simplement donar suport a les imatges, i el conjunt reverent però aventurer de Pieranunzi* demostra fins a quin punt la música es manté pels seus propis mèrits.
()Es pot escoltar ací el disc sencer, amb les peces que, per raons de temps, no han pogut ser incloses al programa.*
Programa 597
Continuem amb les notes sobre la vida i obra de Florence Price.
A una carta escrita abans de l'estrena de la 3ª simfonia ofereix un dels pocs textos de primera mà del seu enfocament compositiu. "Està pensada per ser negroide de caràcter i expressió", va escriure, però "no és cap intent per projectar música negra únicament en el pur estil tradicional".
És a dir, volia difondre aspectes del seu patrimoni cultural en un marc simfònic sense fer necessàriament referències directes a un conjunt de cançons i danses populars existents: un ampli repte creatiu abordat per molts compositors arreu del món a l’època, on el nacionalisme romàntic que varen potenciar gent com Dvôrak,Falla, Smetana o, per ací Felip Pedrell o el Mestre Serrano, era la corrent predominant aleshores. Aquest moviment es caracteritza per l’elecció de temes nacionals per a òperes i poemes simfònics, pel seu interès pel folklore i tradicions del país amb uns intensos treballs de recopilació de temes, tradicions i melodies populars i la fusió de la música acadèmica amb els elements estilístics de cada lloc, donant origen a noves formes musicals.
Les seues melodies, els seus temes al voltant dels quals composava estan clarament informats per cançons i danses populars de la diàspora africana. Dada destacable és l’aparició, en vàries de les seues peces simfòniques, per exemple, de temes inspirats en l’alegre dansa«JUBA», que era el ball més popular dels esclaus negres als seus moments de descans. Segons els musicòlegs, en ell està l'origen del molt difós "claqué", anys a venir.
L'herència cultural afroamericana i la música simfònica creia que eren dos aspectes essencials de la seua tasca musical i cultural. La veu, el piano i l'orgue van ser elements bàsics en el seu repertori així com peces de cambra i quatre simfonies, com hem dit.
L'"Ombra d'Etiòpia a Amèrica" és un de les poques peces del catàleg de FLorence Price per a les quals va proporcionar una narració descriptiva: Els moviments s’anomenen: I - L'arribada del negre a Amèrica quan es va portar per primera vegada aquí com a esclau. II – La seva resignació i fe III – La seua adaptació. Una fusió dels seus impulsos natius i adquirits.
L'ús d'un arc històric de tres parts per rastrejar l'experiència dels africans esclaus s'alinea amb les obres de certes figures del Renaixement de Harlem com Will Marion o Duke Ellington, amb la seua primera suite simfònica "Blue, black and beige". (La podeu escoltar amb l'orquestra del propi Ellington a uns dels primers "Camins de la música emesos" l'any 2007 http://www.caminsdelamusica.net/programes/camins28-ellington2.mp3) i ací en la versió de la coneguda cantant gospel Mahalia Jackson)
Després de la seva mort, gran part del seu treball es va veure eclipsat a mesura que van sorgir nous estils musicals que s'adaptaven als gustos canviants de la societat moderna. Part de la seva obra es va perdre, però a mesura que més compositores afroamericanes i femenines han guanyat atenció per les seves obres, també ho ha fet la Price. La seva obertura de concert sobre espirituals negres, la Simfonia nº 1 en mi menor i les Cançons populars negres en contrapunt per a quartet de corda, serveixen com a excel·lents exemples del seu treball idiomàtic.
El 2009, una important col·lecció de les seves obres i papers es van trobar en una casa abandonada en ruïnes als afores de St. Anne, Illinois. Aquests consistien en dotzenes de les seves partitures, incloent els seus dos concerts per a violí i la seva quarta simfonia, el que ha permès recuperar més peces del seu extens treball per arribar a nous públics.
La seua obra ha adquirit als darrers anys una importància fonamental per a la comunitat negra, no sols dels EE.UU sinó d’arreu el món, on és considerada com a una figura emblemàtica sobretot pels músics preocupats per difondre l’obra de les minories marginades.
Programa 596
Florence Beatrice Smith Price, que va néixer a a Litle Rock, Arkansas, el 9 d'abril de1887 i morí l'any 1953, va ser la primera dona afroamericana a ser reconeguda com a compositora simfònica i la primera a tenir una composició interpretada per una orquestra important.
De pare negre, dentista -sembla que l'únic a la ciutat- i de mare blanca, mestra, amb estudis de piano i orgue, va ser una estudiant destacada a l'escola i, impulsada per sa mare, després de l'escola secundària es va matricular al Conservatori de Música de Nova Anglaterra a Boston, Massachusetts, en l'especialitat de piano i orgue. Inicialment, va passar per mexicana per evitar la discriminació racial contra els afroamericans, i va matricular-se com a nascuda a "Pueblo, Mèxic".
Al Conservatori, va estudiar composició i contrapunt amb compositors com George Chadwick i Frederick Converse. Durant els seus cinc anys al conservatori va completar algunes de les seues més significatius obres, inclosa la seva "Simfonia nº1 en Mi menor", la "Etiòpia Shadow in America", i el "Concert per a piano en un Moviment". Els dos primers van guanyar premis el 1932 al concurs per a compositors negres patrocinat per la "National Associacion of Black Musics". Es va graduar l'any 1906 amb honors i amb un diploma en orgue i un certificat d'ensenyament. Va encetar una carrera com a educadora a escoles i col·legis del sud dedicats a estudiants afroamericans. Algunes de les seues primeres composicions escrites en aquest context es van convertir en elements bàsics de repertori didàctic a les escoles en general, no sols a les segregades.
Enmig de l'augment de la violència racial Little Rock, amb un linxament prop de sa casa, la seva família es va traslladar a Chicago el 1927, on es va reunir amb familiars que la van ajudar a integrar-la a l'ecosistema musical local. La vitalitat de l'escena de la música clàssica de Chicago, especialment entre les dones negres, va demostrar ser una font il·limitada de inspiració per a Price com a compositora.
La seva Simfonia nº1, guanyadora del concurs, va atreure l'atenció de Frederick Stock, director de la Orquestra Simfònica de Chicago, que la va programar durant
l'Exposició Century of Progress l'any següent, 1934. A partir de 1935, Florence Price també va desenvolupar un gran treball en estreta relació amb la reconeguda contralt negra Marian Anderson, que va defensar la seva música a l'escenari amb recitals.
Tot i que Florence Price va ser rebuda com el primer africà membre nord-americà de grups locals com el Chicago Club de Dones Organistes i el Club de Músics de les Dones, els patrons predominants de discriminació racial i de gènere a vegades van dificultar el seu progrés professional. Alguns coneguts directors blancs es van negar a interpretar la seva tercera i quarta simfonia malgrat els èxits obtinguts a Chicago.
Malgrat la depressió econòmica en curs, la dècada de 1930 va resultar ser un període de gran energia creativa per a Price. El seu èxit a les competicions a principis de la dècada va dur-la a la participació en actes patrocinats pel Projecte Federal de Música del Work Progress Administration (WPA), una iniciativa del "New Deal" del President Roosvelt, dissenyada per donar suport a la feina dels músics professionals i alhora per proporcionar a les comunitats segregades accés als concerts.
Amb el govern patrocinant ara treballs com el seu, Florence Price va poder
aconseguir diverses actuacions públiques de peces més antigues mentre
continuava composant noves obres a gran escala, entre elles la Tercera Simfonia. La Simfònica de Michigan i L'Orquestra de Detroit van estrenar l'obra al novembre 1940 sota la direcció de Valter Poole. Definitivament, la barrera racial per a ser interpretada per grans orquestres havia estat enderrocada per la Price.
...........................................................................................................
A la web del pròxim programa continuarem contant coses sobre la Florence Price.**
Programa 595
És un enorme plaer veure que el "cau de SEDAJAZZ" no té fronteres, afortunadament, respecte dels orígens de la gent que, amb els matisos que calga respecte a la veterania i carrera anterior a la seua "entrada"(?) a aquests cau. Si al programa anterior era un veterà guitarrista brasiler, al de hui és un jove músic italià el que s'inclou al catàleg de publicacions de SEDAJAZZ Records. De fet fins i tot els comentaris al llibret del disc, del propi autor i intèrpret, estan fets...en italià (!).
Adriano Tortora és un músic nascut a Roma el 1994, on va començar els seus estudis seriosos de música clàssica al prestigiós conservatori de Santa Cecília de Roma amb les màximes qualificacions.Posteriormente s'acostà al jazz de la ma dels prestigiosos pianistes italians Danilo Rea i Santi Scarcella. Va vindre a viure a València al dèneu anys i ací ha viscut des de llavors. Inevitablement, ha entrat en contacte amb la "tropa" de Francisco "Latino". És ací on ha gravat la seua primera obra discogràfica, que sona al programa.
"Choret" és una peça que no només dóna nom al disc, sinó que uneix tres estils musicals: el choro brasiler, la música barroca i el jazz (potser una certa declaració d'intencions). L'àlbum és un producte suaument calidoscòpic on, sobre una innegable sensibilitat melòdica amb aires mediterranis, aquest jove pianista italià treballa amb el format de trio, clàssic al món del jazz -piano, contrabaix, bateria- amb variacions a la formació en les diverses peces del disc i una oportuna i adequada intervenció de viola i veu femenina, usada com un instrument més, amb vocalitzacions.
Com dic al programa gravat, el disc és com una caixa de bombons variats, sempre dolços però amb delicades variacions de sabor, des de la xocolata negra fins als bombons de licor -sempre dolç i suau- on eixes variacions no sols s'expressen a les diverses peces de l'album, sinó en el tempo i l'ambient dintre d'una mateixa peça. La influència de la seua formació clàssica és evident en la construcció harmònica de les peces -amb a penes alguna discreta dissonància- així com certs tocs de música pop -l'edat és l'edat- que no malmeten en absolut el resultat final.
Segurament, la part més destacadament pop del disc és la darrera cançó, "Con tre squilli al campanello" (Amb tres trucades al timbre), tendríssima balada dedicada a la seua àvia, cantada per ell mateix, on es traspua el seu amor a la vella iaia, allunyada allà a Itàlia, en la línia clàssica dels cantants melòdics italians i una delicada intervenció pianística final amb clar to jazzístic.
M'agrada destacar el fet que el disc s'obre amb una peça, "Almas queridas", dedicada a l'admiradíssim trombonista valencià Toni Belenguer que, de forma sobtada i en plena maduresa personal i musical, ens abandonà durant el (doblement) negre moment de la pandèmia. Ho destaque perquè, personalment, tinc una especial admiració -i afecte- pels treballs (lamentablement més col·laboracions que obra pròpia gravada) d'aquest desaparegut músic valencià. Un punt a favor, per a mi, del jove pianista italià que, pel que es veu, va arribar a conèixer i estimar al Toni.
Un disc variat, agradable i prometedor d'aquest pianista italià "recriat" a València, on la seua presència és pot trobar en la migrada activitat jazzística d'esta ciutat.
Programa 594
Hi ha dos països, dintre de la nostra àrea cultural/musical, que deuen tindre alguna variació genètica que es va importar de l'Àfrica, amb els esclaus negres que s'hi dugueren, que els fa especialment dotats per a la música, concretament per a les músiques populars: Cuba i Brasil.
L'alegria, la vitalitat, el ritme, la calidesa de les seues músiques és quelcom que, vulgues o no, t'arrossega de forma irrefrenable. La seua música "entra" amb una facilitat que fa impossible ignorar el seu caliu, la seua sensualitat, un cop et poses a escoltar-la.
Sergio Pereira, veterà guitarrista (i compositor, i arranjador, i productor i...) brasiler amb una llarguíssima trajectòria, ha visitat algunes vegades les nostres terres i, com no, la trobada amb la gent de Sedajazz és va fer inevitable. Aquest músic brasiler, passat per Nova Iork i Holanda i per un grapat més de països, ha aprofitat els seus contactes durant la maleïda pandèmia per treballar a casa, però sense desconnectar-se dels seus col·legues d'arreu del món i, amb l'ajuda de la moderna tecnologia de comunicació, ha construït un disc encisador que "enganxa" amb el seu encisador esperit brasiler.
Gent de tres continents i de sis ciutats d'arreu del món, segon ens conta ell mateix, han col·laborat en diversa mesura en la construcció del disc Finesse, amb composicions totalment seues -llevat de tres col·laboracions- que resulta una relaxant delícia per als nostres esperits sacsejats per tantes i tantes coses, tanta bogeria, darrerament. Música de qualitat i molt, molt agradable.
La llista de noms que han participat és molt llarga i podeu trobar-la a la web de Sedajazz Records. A destacar, tenint compte de com s'ha fet el disc, la tasca del seu amic i excel·lent bateria Mauricio Zottarelli en les feines de producció.
Una nova adició a la llista de discos publicats des de l'alqueria Coca de Sedaví per a gaudi del personal amb gust per la música.
Programa 593
La història de Blanche Calloway és una més a les quals, sembla, el fet de ser dona, ha arraconat a la part fosca de la història del jazz. Potser el fet que el seu germà menut Cabell (Cab Calloway), tinguera una gran repercussió comercial haja enfosquit la seua presència en la llista de persones que col·laboraren a que eixa "música de negres" assolira la popularitat que va explotar els anys 20 i 30 del segle passat.
En el seu cas, la cosa és encara més injusta donat que va ser la primera dona que va dirigir una banda de swing, formada tota ella per homes. Sols per eixa circumstància ja deuria figurar en lletres destacades a les pàgines de la història del jazz. Cantant, directora, arranjadora i compositora d'un bon grapat de peces que varen ser incloses en el repertori de moltes de les bandes de l'època, quedant algunes com a clàssics en el llistat de músiques de jazz.
No és possible al migrat espai d'aquest blog reflectir tota la seua vida i miracles. A internet, però, es poden trobar bones referències biogràfiques que ens fan saber que, com sol passar a l'època, un bon grapat de dones músiques que tingueren una certa nomenada a l'època, tingueren una sòlida actuació com a activistes socials en la lluita contra la discriminació que patien (i pateixen...), en la seua doble vessant de dones i negres. De fet una detenció per entrar en un lavabo DE DONES en una gasolinera on la gent negra "no podia entrar" li va dur a estar empresonada uns dies i un músic que l'acompanyava tirotejat per la policia, ocasió que va aprofitar un altre dels músics de la banda per furtar la caixa, deixant-la en la ruïna, cosa que la forçà a desfer la banda l'any 38.
No va deixar la tasca musicals fins, pràcticament, la seua mort, treballant com a directora musical a una emissora de Miami especialitzada en música gospel.Espere poder espigolar un poc més al món de les oblidades dones músiques, d'eixes que no apareixen a les "enciclopèdies", peròque en varen fer mèrits suficients per estar-hi. De fet, afortunadament, alguna de les seues composicions han entrat a la "biblioteca del Congrés Nord-Americà" com a una mostra del seu valor artístic i històric per a la cultura popular dels EE.UU.
Ah! i vos aconselle posar el seu nom als cercadors d'internet i trobareu un bon grapat de gravacions i filmacions (menys) amb la música d'aquesta pionera.
Programa 592
En efecte, la veu humana és l'instrument més perfecte que hi ha per a l'expressió musical...i la no musical, clar. És allò que emprem diàriament per comunicar-nos els éssers humans. Al camp de la música, però, li exigim unes característiques tècniques i expressives més treballades que a una conversa.
Les/els cantants treballen aquest instrument per extreure d'ell sons que, normalment, com un esportista per exemple, no es poden aconseguir sense una preparació, un entrenament, una tècnica.
François Poulenc va ser un compositor que, als començaments del segle XX, eixint-se de les dues o, millor tres corrents que hi havia llavors al seu camp artístic -romanticisme, wagnerianisme, atonalitat- en allò que tocava a l'estil musical va ser un compositor que va dedicar gran part de la seua producció a la música vocal, tant "a capella", en música coral, com en composicions per veu i instruments.
Per altra part ,el seu interès per la poesia i literatura en general que es feia llavors, el va dur a musicar poemes de molts dels escriptor de l'època (Louis Aragon, Paul Éluard...). En aquest cas va ser el text d'un monòleg del seu amic Jean Cocteau allò que el va dur a musicar un text difícil, dramàtic i en prosa.
És aquest el desafiament que la cantant que escoltareu al programa, la soprano (i ara també directora, arranjadora...) canadenca Barbara Hannigan era doble. No sols canta/interpreta el duríssim paper de l'única protagonista sinó que també dirigeix l'Orquestra de Ràdio France que l'acompanya.
Com que la meua admiració apassionada per aquesta artista no em faria ser imparcial, (podeu escoltar el programa que li dedicàrem al seu primer disc com a directora) us recomane que punxeu als enllaços que col·loque al final del text i, si podeu, que mireu el vídeo de la gravació per veure com pot desdoblar-se de forma magistral esta excepcional artista.
Vídeo de la interpretació que escoltareu al programa, on es pot veure, en pantalla gegant, un primer pla fixe seu on es pot apreciar la seua extraordinària expressivitat alhora que dirigeix:
Vídeo de la interpretació d'una suite de temes de Gershwin, en directe, que va eixir al disc al qual li varem dedicar un programa, però que, per raons de temps, no va poder entrar al programa esmentat més amunt. Veu impressionant, swing increïble, i tot això dirigint l'orquestra:
https://www.youtube.com/watch?v=KXNKQhFUhiE
Grup de curts vídeos triats dels molts que hi ha de la Barbara Hannigan:
- https://www.youtube.com/watch?v=TR6A4cCmQXU&list=RDEMjdTG9xpNfNqwXuWbS5vxVw&start_radio=1
Programa 591
Un nou nom que afegir a la, afortunadament, llarga llista de gent jove valenciana que ha decidit enfilar-se per les rutes del jazz.
En aquest cas es tracta del villenense Frankie Ramos, que després d'una ruta més o més normal en el seu camí cap a l'aprenentatge, va anar a caure al Conservatori del Liceu de Barcelona on es va trobar amb uns quants valencians més, un murcià i algun que altre català.
Sentint que ja era l'hora de mostrar al món el seu treball, va compondre les peces que apareixen al disc, encara que ell, conscient de com és el jazz, posa a la carpeta del disc que la música és d'autoria col·lectiva del sextet.
La sensació que dóna en sentir-lo és la d'una/es persones que en primer lloc han escoltat -amb profit- molt de jazz i es poden escoltar referències a Coltrane, Corea i molts més, i han mesclat el "suc" que regalimava d'aquells músics, que varen ser avantguarda al seu moment, per construir un so que, sense perdre de vista aquells referents, enganxen amb la música que, la gent que estima les novetats però no les extravagàncies, es deixa escoltar amb facilitat i amb un regust a cosa nova.
Ja es sap que els camins que avui s'anomenen de "jazz" resulten moltes vegades experiments sense eixida possible. La "fusió" és la paraula màgica que moltes vegades s'utilitza per a dir que és jazz el que és, simplement, música improvisada...o ni tan sols això. No és aquest el cas.
El grup el formen, junt amb ell, que el lidera en aquest cas, Franki Ramos (Saxo Alto y Soprano); Alberto Garrido (Batería y Percusión); Adrià Claramunt (Batería); Iago Aguado (Guitarra eléctrica); Juan Pastor (Contrabajo) y Tom Amat (Piano y keyboard).
Benvingut el Frankie Ramos i el seu Space Espècies sextet en aquest disc i esperem el proper.
Programa 590
Un any més, com ja va sent normal, la gent de Francisco Blanco "Latino", amb la col·laboració del "Xiquet" Jesús Santandreu, nadiu de Carcaixent, ens presenten un disc amb els resultats de les hores passades a l'alqueria Coca de Sedaví pel grapat de gent jove.
A la ratlla de l'adolescència, amunt o avall pel que podeu veure a la foto, fan palès el resultat de la feina feta al llarg del temps que porten davant de papers pautats i impregnant-se de l'entusiasme i la bona llavor d'un professorat que dóna el millor de la seua vida perquè la música siga un valor més a afegir a la formació humana d'aquesta jovenalla.
La Jove Big Band de Sedajazz , al disc Eclèctic, sona quelcom més que impecable. Hi ha entusiasme, qualitat, alegria i eixe plus que dóna la joventut quan, amb tot l'amor per la música i el treball ben fet que els comuniquen a l'alqueria, s'enfronten a la meravellosa feina de donar vida a eixos símbols que emplenen les partitures, compartint el goig de fer-ho amb el treball comú, sense vedetismes ni ganes de destacar per sobre les altres persones que construeixen eixa realitat artística que escoltareu.
Amb un repertori de clàssics de les Big Band, alguna peça del nostre Perico Sambeat -que es suma així a la "la festa"- i originals arranjaments de Jesús Santandreu (espectacular i preciós el del clàssic de Juan Tizol,"Caravan",que va fer famós l'orquestra de Duke Ellington), el disc és una pura delícia que té l'alegria afegida de pensar que, de entre totes les persones que ara són encara alumnat, sorgirà una nova generació de músics de jazz des d'aquesta "pedrera" valenciana.
Enhorabona per la feina ben feta, gent de SEDAJAZZ!!
Programa 588
Un cop més tenim en aquest programa la satisfacció de poder mostrar-vos el treball d'una de les millors formacions de cambra d'aquesta Pell de Brau. En aquest cas es tracta d'un àlbum doble que, de forma monogràfica, dediquen els Spanish Brass a composicions d'un bon i vell amic seu, el compositor i instrumentista de tuba nord-americà Gregory Fritze.
Gregory Fritze és un veterà compositor, director i arranjador, dedicat fonamentalment als metalls, que`ha estat professor titular a la prestigiosa institució del Berklee Gollege of Músic del 1976 fins al 2016, entre altre grapat de mèrits i distincions, que, a més a més, va gaudir d'una estada de huit anys a València, on es va enamorar de la cultura de les bandes de música que tenim per estes terres, fent-ne un recull de partitures que són referència mundial al seu camp. Les composicions pròpies, més d'un centenar llarg, per a orquestra, grups de cambra i solistes han assolit el miler d'interpretacions al llarg de vora una seixantena de països d'arreu del món.
Entre unes coses i altres, i sol·licitat/espentat per la gent de Spanish Brass, ha fet una sèrie de composicions encomanades per ells i a ells dedicades, algunes de les quals són les que escoltareu hui.
Donat que, en ser un àlbum doble, no podem posar-vos la totalitat de la música que s'hi inclou calia fer una tria -que no selecció. La tria, però, no plantejava cap problema, car l'enorme qualitat de la totalitat de composicions és tan notable que és alhora fàcil i difícil destriar-ne quina posar i quina no. El criteri que he emprat ha estat el de posar-vos -i el temps del programa ve just per fer-ho- exclusivament aquelles peces dedicades a/o encomanades pels instrumentistes valencians de la SB.
Hem dedicat tants elogis a aquesta formació, quintet de cambra de metalls, al llarg dels varis programes on hem pogut escoltar la seua música, que em repetiria. Malgrat tot, no puc per menys que recordar que la seua trajectòria, de vora ja 33 anys, els ha donat un sòlid i ben merescut prestigi i estima, tant per la seua qualitat individual i col·lectiva, com per la seua tasca de promoure, de forma incansable, la creació de noves partitures per a formacions de cambra de metalls com la seua a tot el llarg i ample del món.
Sí voldria destacar, però, la darrera peça del segon disc, on, acompanyats per un ensemble format per una dotzena de músics de percussió i metalls de la Banda Simfònica de València, interpreten una composició, una mena de suite de les vàries que hi són a l'àlbum, anomenada Excursions for Brass Quintet i Brass Ensemble. Dirigits pel director titular de la Banda Simfònica de València, Rafael Sanz-Espert, treuen unes sonoritats i unes melodies d'una arrabassadora bellesa.
En parlar dels Spanish Brass, sincerament, se m'acaben els el·logis.
De veres, compreu-vos l'àlbum que paga la pena.
Programa 589
Òbviament és una repetició quasi obsessiva per mi, tractar de què l'audiència del programa es lliure per una part de manies "puristes" i per altra de les cadenes de la música que jo anomene "industrial". Ja m'enteneu.
El rock, evidentment, és una música que ha conquerit, a partir de la segona meitat del segle XX, els gustos musicals de les generacions que l'han conegut -i jo m'hi incloc. Com en tots els gèneres artístics, hi ha estils, formes, modes. Unes són passatgeres i no deixen una empremta important en la història de la cultura; no sembla que aqueix vaja a ser el destí del rock en la història de la música.
Com tot en aquest món, també el rock té uns antecedents que, en aquest cas, és la música negra nord-americana, però la seua evolució fulgurant ha anat cremant etapes tan ràpidament com la seua germana major, el jazz. Ja recordareu que he dit en més d'una ocasió, el què va sentenciar Duke Ellington: "De músiques no hi ha més que dues classes, la bona...i l'altra". Efectivament, en el rock&roll hi ha també bones peces i altres que no superen la prova del temps i les modes. I músics bons i dolents, clar.
Andrés Valero-Castells, el compositor al qual li dediquen els Spanish Brass el discque escoltarem en aquest programa, va néixer a Silla el 1973, per tant el rock forma part de la seua cultura musical, vulga o no, i ell ho vol. Així com Bach va escriure coses basant-se en temes de Vivaldi, o Frank Zappa del minimalisme per esmentar uns referents "il·lustres". Valero-Castells en aquest disc on interpreten exclusivament composicions seues la gent de la Spanish Brass, inclou, al seu darrer disc, dues composicions que, de forma explícita, es basen en temes de Guns n'Roses i de Nirvana que ell escoltava quan era un jovenet. Normal.
Sí. Normal, perquè ningú vivim, per a bé o per a mal, en una campana de vidre, aïllats de la resta de la humanitat... afortunadament.
Les músiques (auto)anomenades d'avantguarda (siga això el que siga) no han pogut fugir de l'herència dels genis del passat. Malgrat que unes vegades utilitzen els instruments clàssics de forma poc convencional i altres les darreres novetats que la tecnologia els hi posa a l'abast. Jospin, Vivaldi, Bach, Beethoven, Stravinsky, Glass i tants altres, hi són al seu cap, d'una forma o altra, ho vulguen o no.
La gent de Spanish Brass al seudarrer dis, amb una honradesa artística a tota prova, són dels que sense renegar de res del passat musical de la nostra civilització (o d'altres), fan una música que -oh meravella!- aconsegueix ser intel·ligible a poc que l'audiència vulga atendre, escoltar, amb la ment i les orelles ben obertes, sense posar-se barreres ni prejudicis . Tot això sense oblidar el seu virtuosisme tècnic i artístic que, eixint d'esta terra nostra, han conquerit un lloc de primera fila dintre de la música de cambra de vent en l'àmbit mundial.
Escolteu la seua música. De segur que, si no us entesteu a tancar les orelles, farà que tingueu una molt bona experiència.
Algú dóna més?
P.D: Al YouTube hi ha un bon grapat d'obres de l'Andrés Valero Castells, tant per a banda com per a conjunts de cambra d'allò més variat. Us aconselle que, si voleu gaudir del meravellós so de les nostres bandes (i d'altres llocs de la península) i del que és la música d'ara mateix, entreu-hi.
Programa 587
Deprés dels comentaris fets al dos programes anteriors i la recomanada escolta del dos programes (127-Vampyria i 149-El secret de la criolla), emesos fa deu i onze anys, el programa de hui vos donarà la possibilitat de tindre una petita, molt petita, panoràmica, dels estils musicals que abastava Jordi Sabatés.
Al programa de hui escoltareu una tria de peces dels -crec- dos únics discos que va gravar en solitari.
"Portraits-Solituts" presenta en una sèrie de breus peces, un Jordi Sabatés intimista, nu, que igual sona a Chopin com al pianisme francés d'un Debussy i tan àgil com sempre amb les tecles. El bagatge de gustos i estils que domina llueix aquí, en aquesta col·lecció de retrats breus (dedicats a Erik Satie, J.L. Borges, Duke Ellington i Frederic Chopin, entre d'altres) junt amb un extens homenatge a Mompou, que el vell mestre català n'estic segur que aprovaria sense dubtar-ho. En aquest disc, de l'any 1979, Jordi Sabatés es reivindica com un músic integral, que no sols sap acompanyar qui siga (Tete Montoliu, Toti Soler, Santi Arisa, Maria del Mar Bonet, Ros Marbà, Lluis Vidal, Chano Domínguez, Jeanette, Pau Riba, Jaume Sisa, i un llarg etcètera) sinò que mostra la seva mestria més enllà del jazz, el folk psicodèlic, l'òpera i la música simfònica. Consulteu la seua discografia i veureu l'eclecticisme d'aquest home.
L'altre disc del qual escoltareu una tria, publicat el 2016, l'últim de la seua discografia, Maverick, està dedicat al jazz(?) majoritàriament,amb una sèrie, també, de petites peces,dedicades als seus referents musicals en aquest àmbit, però tot passat pel seu filtre musical multicolor, calidoscòpic, que fa del disc una pura delícia i que ens fa lamentar, un poc més la seua desaparició.
Descanse en pau i moltes, moltíssimes gràcies per tota la música que ens has deixat, Jordi.**
Programa 586
Continuem amb els programes homenatge al mestre barceloní recentment desaparegut, Jordi Sabatés. En el cas del present programa vos posarem un disc sencer, gravat el 1976, per un quartet bàsic, format per ell al piano i teclats, Ricard Sabatés a les guitarres, Jordi Clua al contrabaix i el seu amic i company de tota la vida, Santi Arisa, evidentment a la bateria. A aquest quartet bàsic s'afegeixen, segons el cas, gent com el mateix Tete Montoliu, que el va espentar i ajudar quan era un "nadó" al món de la música, i altre company de fatigues de tota la vida, el meravellós guitarrista Toti Soler, al que la gent menys major que un servidor, encara el podrà recordar com a company inseparable de l'enyorat Ovidi Montllor un bon grapat d'anys, fins la seua mort.
El disc de hui, "Tot l'Enyor de Demà", títol d'un poema de Joan Salvat-Papasseit, es troba completament enquadrat dintre d'eixa recerca de via pròpia que volia, sota la base d'un so "rocker", barrejar el jazz, el blues i la "clàssica" . La pressió de les grans gravadores va aconseguir acabar amb aquests assajos que, en alguns casos no "entenien" i, per tant, no promocionaven i, en altres, com en el de l'anomenat "rock simfònic", la seua durada de prou més que els tres minuts canònics, mesura inamovible per a que s'escoltaren eixes músiques a les emissores comercials, els feia ser enormement reticents a peces de més llargària.
Malgrat això, el Jordi Sabatés, que evolucionava molt ràpidament, va saber trobar el punt just perquè la seua música "entrara" per les orelles de la gent, obrint-li pas a d'altres experiments més arriscats.
"Tot l'Enyor de Demà" és un disc ben arrodonit i equilibrat i amb unes composicions molt agradables. Si a això li sumem l'enorme qualitat dels intèrprets, l'èxit estava assegurat. El disc va gaudir d'una més que acceptable acollida, fins i tot fora de Catalunya i ha quedat com un dels exemples més reixits d'aquella cosa que es va anomenar "Ona Laietana"
Programa 585
El 10 de gener d'enguany, 2022, amb sols setanta-tres anys i en plena capacitat creativa ens ha abandonat un dels artistes més polièdrics, creatius i innovadors que ha tingut el nostre panorama musical dels darrers cinquanta anys. Jordi Sabatés, ha tingut una biografia musical tan extensa, variada i, de forma insòlita per aquestes terres, tan reconeguda, que, des d'aquest programa, sols podem fer una breu pinzellada de la seua trajectòria artística.
Nascut el 1948 a Barcelona, els seus vint anys, edat perfecta per absorbir com una esponja tot els sucs musicals que estan al teu voltant, el va trobar en una època en la qual, rebutjat per prematurament envellit el rock&roll blanc dels cinquanta i òrfena la indústria discogràfica dels Beatles i els seus imitadors/seguidors dels setanta, va obrir-se un enorme ventall de formes musicals en el món de la música, diguem-li "jove", on sobre l'enorme catifa musical del rock, com a base dels projectes, l'enorme influència que els músics "iconoclastes" del jazz com Miles Davis, John Coltrane o Ornette Coleman, més l'aparició d'una gran varietat d'instruments electrònics amb sons mai escoltats fins aquell moment, s'obrigueren un grapat de camins on els músics joves cercaven la seua via.
El franquisme, encara viu -i ben viu- a Espanya, encara es resistia a acceptar coses més enllà d'un "pop" edulcorat amb més o menys qualitat segons els casos. A Catalunya, però, l'efervescència musical era enorme (i altres efervescències també...) i la inauguració de la discoteca Zeleste, actuant com a caliu sense "manies" musicals, va obrir pas a una generació que es podria dividir en quatre grans vessants: la "nova cançó", el "folk" americà catalanitzat, el rock en castellà que versionava gent com "The Animals" i aquells que nascuts amb el "rock&roll" a les orelles, escoltaven també els intents de "Genesis" o "Emerson, Lake and Palmer" de fusionar el rock seminal amb el "nou" jazz i la música clàssica. Jordi Sabatés es trobava entre aquests.
Com que en la seua carrera es poden trobar obres d'una enorme heterogeneïtat, hem optat per posar hui les músiques amb les quals va començar la seua enorme i diversificada carrera. Són músiques de començament dels setanta, encara a la recerca del seu camí propi, però que ens mostren unes obres que, pel seu afany innovador, encara avui en dia resulten, no diré que actuals, però sí fresques i interessants.
Escoltareu música del primer grup on estigué amb afanys innovadors, "Om" (bressol del "Dioptria" de Pau Riba), dels dos discos del primer grup sota el seu lideratge, "Jarka", de vida fugaç (anys 1971-72) i una "suite" del primer disc sota la seua titularitat on toca piano, piano elèctric, òrgan y Moog, en format de quartet i amb el seu inseparable amic, el guitarrista Toti Soler, ja present a "Jarka". La suite "Ocells del més enllà" . que donava nom al disc tret l'any 1975 per la històrica "EDIGSA", va suposar un esclat de llum en el gris panorama peninsular i allunyat dels cànons que la indústria imposava.
Programa 584
Quan un músic ho és de veritat, complet, com una vegada em va dir Jesús Salvador Chapi., té que atrevir-se a fer de tot: interpretar, dirigir...i composar, encara que les seues composicions no li semblen d'una qualitat suficient. Però ha de provar, assajar la creació, encara que no siga més que per conèixer les pròpies limitacions.
Pat Metheny va composar des de ben jove, limitant-se però, fonamentalment, a l'àrea del jazz i semblant.
Si bé als dos anteriors programes ja vàreu escoltar composicions quasi-simfòniques, al disc que escoltareu al programa de hui, amb l'experiència d'una carrera musical començada enllà per l'any 1974, el mes de març de l'any passat, 2021, va fer un pas endavant més, publicant un parell de "suites", per a guitarra una i per a quartet de guitarres l'altra, on s'endinsa totalment al món de la música "de concert", "clàssica" o com vulgueu dir-li. Un pas definitiu que, assegurat per la seua experiència i coneixements musicals, als 66 anys, l'ha fet entrar per la porta gran al món de la música de concert "clàssica".
Per a fer-ho no ha tractat de lluir les seues qualitats d'instrumentista, ben al contrari, ha cercat gent del món de la "clàssica" per interpretar les seues composicions.
Per a la primera de les suites, anomenada "Four Paths of Light", ha triat al molt jove però ja consagrat guitarrista Jason Vieaux, un d'eixos instrumentistes joves que, malgrat que la seua carrera està centrada en la música "clàssica", he fet incursions en altres géneres populars. La seua impecable interpretació de la composició de Metheny afegeix un plus de qualitat a la "suite".
Per a la segona suite,"Road to the Sun" -que dóna nom al disc- en sis parts, ha triat un dels millors quartets nord-americans de guitarra de cambra, el Los Angeles Guitar Quartet.
Per acabar d'emplenar el disc, el propi Pat Metheny interpreta una transposició pròpia de la peça per a piano de Arvo Part, Für Alina, per a la seua guitarra Pikasso, de...42 cordes!! Un instrument, encàrrec del propi Pat a un luthier amb la intenció de treure una gamma de sons molt més àmplia que la de la clàssica guitarra acústica.
El disc Road to the Sun conté una música que es pot comparar, amb la seua innovadora inspiració, com perfectament connectada a la de compositors com Andrés Segovia o Francisco Tárrega, que varen elevar l'instrument a l'altura de les sales de concert, rescatant-la de l'estricta música popular.
Música per ser escoltada amb calma, assaborint-la en cada nota. Amb aquest disc, Pat Metheny entra, per dret propi, a la nòmina de grans compositors del segle XXI.
Programa 583
Com que ja vàrem fer un ampli comentari sobre l'àlbum doble "Secret Story" a l'anterior podcast, hui ens limitarem a recomanar la lectura del que varem dir llavors.
Tan sols fer un esment al fet que, com que la durada dels LP estava limitada tècnicament a l'hora i mitja quasi que va durar l'edició en vinil, a la reedició/remasterització que el mateix Pat Metheny va treure el 2007 es pogué escoltar una composició del Metheny -com tot el disc- que, lamentablement, no va incloure's al vinil. Es tracta d'una peça interpretada per l'harmonicista Toots Thielemans, sens dubte el millor intèrpret d'harmònica que, almenys fins ara, ha existit al jazz.
Escolteu, doncs, la segona part del "Secret Story" i la propina d'un parell de peces del segon disc de la reedició, que inclou la preciosa interpretació de l'harmonicista suïs.
Programa 581
Tractar de fer ni tan sols un esbós de la personalitat artística de Pat Metheny, a estes alçades de la seua carrera, en un espai reduït com el que ens presta aquest podcast resultaria una tasca absurda i pretensiosa.
La seua personalitat polièdrica musicalment parlant, les variades vessants que ha passejat al llarg de més de cinc dècades, tocant la seua guitarra -i altres instruments-, la seua tasca compositiva enormement fructuosa i la seua exquisida sensibilitat, fan d'ell un autèntic punt i a part en els molt variats camins que el jazz ha recorregut al llarg del segle i escaig d'existència.
Una lleugera ullada a la xarxa d'internet -i alguns llibres dedicats a d'ell- ens donaran una imatge més acurada de la que jo puga fer en aquestes ratlles.
No puc per menys, però, que fer un "mea culpa", per no haver-li dedicat abans cap programa fins ara. Hi ha tants bons músics de jazz!! (afortunadament).
Allò que m'ha fet fixar en ell i decidir-me a posar-vos la seua música, ha estat l'eixida d'un disc, que escoltareu al darrer programa de la sèrie que anem a dedicar-li, on tota la seua saviesa musical s'expressa en una "suite" encisadora que em va deixar bocabadat i a un pam sobre terra. Però ja en parlarem d'eixe disc.
Hui ens toca posar-vos alguns exemples de la seua música primerenca, entre els anys 1974 i 1984, quan, fitxat per la prestigiosa gravadora ECM, va gravar uns quants discs que, oh, meravella!, no han perdut gens ni mica d'actualitat musical ni donen la impressió de ser l'obra d'un novençà i que l'ECM ha reeditat en una tria feta pel propi Pat Metheny.
Gaudiu-ne i prepareu-vos per a la setmana pròxima.
Programa 582
Com vàrem dir al blog anterior, l'enorme personalitat musical de Pat Metheny no vaig ni pretendre resumir-la en el reduït espai de les breus notes que acompanye cadascú dels programes. Em conforme amb algunes pinzellades de les quals la de hui ens mostra un músic que, després de dissoldre el primer "Pat Metheny Group", s'embarca en una empresa mastodòntica.
La música feta al primer grup, que ja havia dissolt feia uns anys, li semblava que havia assolit uns límits que calia trencar. Amb 38 anys, completament madur personalment i musicalment, es va embarcar en una obra on va esprémer tots els camins que les noves eines electròniques que havien aparegut els anys anteriors li permetien.
Secret Story, editat el 1992, és un autèntic seguit de troballes estètiques, musicals, sonores, que la seua inquieta i prolífica personalitat li suggeria.
El disc, d'una enorme complexitat musical i orquestral, és quasi una obra "mahleriana", segons va deixar escrit un crític, per la quantitat de músics emprats: vora la trentena de solistes, un cor infantil, un altre provinent d'un teatre d'òpera i un nodrit grup de cordes tretes d'una orquestra simfònica, en una gravació que -retallada a l'àlbum original- arriba a una durada d'una hora i mitja més o menys.
Amb composicions i arranjaments del propi Metheny, el "Secret Story" és un dels seus millors discs i el que marca un cert punt d'inflexió. L'abundant literatura que ha generat per part de la crítica especialitzada amb comparacions variades, segons la persona que escriu la crítica, han estat sempre molt elogioses. El punt comú ha estat, en general, el de marcar aquest disc com una cimera d'eixa cosa difusa anomenada"fussió", no sols en la seua carrera, sinó en la creació d'obres amb eixa ambició per part d'altres artistes.
Ací la música de Pat Metheny assoleix un grau de complexitat tan enorme que, a eixe nivell, no ha repetit pràcticament, seguint després un camí que va derivant, a poc a poc, cap a la simplificació sonora i estilística.
Com comente a la locució del programa, posarem el disc complet, en dues sessions, de forma que es puga escoltar en la seua integritat. Hui posen la primera part.
Programa 580
Andrea Motis és una artista que, des que va començar a destacar dintre de la Sant Andreu Jazz Band, sent una esplèndida realitat amb sols 14 anys i de la mà del Joan Chamorro, hem seguit amb molt d'interés -i plaer- la seua evolució de la qual podreu trobar exemples al nostre programa.
La pandèmia i la maternitat no han aturat la seua carrera i fa un parell d'anys va gravar un disc amb composicions seues, majoritàriament, Do outro lado do azul, on els ritmes brasilers i un cert flaire mediterrani completaven un disc molt agradable que, a escala mundial va ser publicat, ni més ni menys, que per la prestigiosa marca Verve.
En aquest cas fa un fort pas endavant i amb el disc Colors & Shadows i amb el recolzament i, en algun cas, la integració dintre de la prestigiosa orquestra de jazz de la ràdio alemanya de l'oest (WDR Big Band), demostra que la seua progressió no s'atura. Fins i tot es permet tornar a gravar, amb els arranjaments i la direcció de Michael Moosmann que ja havia treballat amb ella de molt jove, algunes de les seues peces de l'anterior disc, que cobren així un color molt més "jazzístic".
Com que no hem estalviat elogis (merescuts) a l'Andrea Mots en anteriors programes, en aquest cas ens limitarem a destacar l'aparició del disc, on la trompeta demostra que ja és una eina perfectament integrada al seu llenguatge jazzístic i on la seua veu, serena i avellutada, amplia matisos i control donant una molt agradable sensació en escoltar-la sense perdre ni una miqueta de "swing" quan cal.
Esperem amb impaciència el seu pròxim treball i, si se'ns presenta l'oportunitat, veure-la en directe.
Endavant, Andrea!!
Programa 579
El panorama del jazz a la península és un món fragmentat -llevat dels professionals, sembla- que tenen els seus canals de comunicació.
A Andalusia el jazz té una enorme vida i abunden -sempre dins del món limitat d'esta música- les associacions que promocionen aquest gènere i promouen festivals i actuacions amb una freqüència que per estes terres no es veuen ni de bon tros.
Amb aquestes premisses i editat per SEDAJAZZ RECORDS (sempre Sedajazz...), ens arriba a les mans un disc de dos saxos tenor malaguenys, autoeditat amb micromecenatge (tampoc enllà lliguen els gossos amb llonganisses) on, amb un acompanyament de trio clàssic -piano, contrabaix, bateria- i la col·laboració del veterà i també saxo tenor nord-americà Rick Margitza, han elaborat un disc de composicions pròpies d'ambdós.
Lamentablement, per les raons comentades adés, no coneixia res de Daniel Torres o Enrique Oliver. Lamentablement. Aquests dos músics tenen ja una carrera consolidada, amb algunes gravacions ja sota la seua titularitat, igual que els membres del trio rítmic -excel·lent- que els acompanya. El formen el pianista José Carra, excel·lent, amb ja un bon grapat de gravacions, el bateria Ramón Prats i el contrabaix de Bori Albero.
El disc, potser per una certa dèria personal, em sona una mica heterogeni. M'agraden més els discos que mantenen una línia al llarg de tot el treball, però això ja us he dit que crec que és una mania personal. No vull dir que el treball no estiga bé, ni de bon tros, tan sols que, potser per ser un disc conjunt de tots dos -el primer que en fan junts amb la titularitat compartida i amb composicions de tots dos- la personalitat de cadascú es fa notar.
En general és un disc de resum dels estils jazzístics entre les dècades dels 50-70, la qual cosa no és mala escola, amb pinzellades de "free" amb un so, tanmateix, actual i net. Escolteu-los, us agradaran. El disc s'anomena "Tenorism" i es publica sota la titularitat conjunta de tots dos.
Programa 578
Comercial i industrialment, "la música digital ha vingut per a quedar-se".
Amb eixa frase lapidària sentència el tema de les "plataformes digitals" el nostre protagonista d'aquests darrers dos programes, Pepe Cantó. I, si escolteu els fragments triats de l'entrevista/conversa que varem tindre veureu que, segons la seua autoritzada i llarga experiència professional, això ni és bo ni dolent, SENZILLAMENT ÉS.
Tan inevitable com un dia de pluja o un terratrèmol, tan inexorable com que tots naixem i morirem.
Com que ell s'explica perfectament, no vaig a afegir jo els meus comentaris d'espectador interessat...i esporuguit.
El programa s'ilustra amb peces del seu, fins ara darrer disc...físic (segons ens diu a la xerrada) "Vida", el que no vol dir que no continue fent música i publicant-la. Ací podeu trobar alguns exemples, no inclosos en cap disc, publicats digitalment, que no han entrat al programa per manca de temps. També podeu escoltar una versió de la peça de Pau Viguer, 212 Fahrenheit degrees, arranjada i interpretada per ambdós, publicada sols també en format digital.
Si teniu interès en escoltar la xerrada completa entre ell i un servidor, la teniu ací**
Recomane l'escolta atenta -o despreocupada, pot fer-se d'ambdues formes- del disc Vida, veureu com repetiu la seua escolta, vos agradarà.
Té futur la música popular, en el sentit de música de consum, de qualitat?
Programa 577
El treball artístic, en general, i el de músic en concret, per definició estacional i precari, mai ha estat una font d'enriquiment per estes terres. Com a molt ha donat per anar tirant. La situació, però, des de fa alguns decennis, ha anat tornant-se cada cop més complicada per guanyar-se la vida.
La pròpia estructura industrial/comercial de les empreses que se'n dediquen ha patit, a poc a poc, un procés de concentració, per una part, i d'aplicació generalitzada del gèneres musicals i de formes de gestió, on les multinacionals -amb criteris i sensibilitat ultra-comercial en tots els aspectes, bandejant els artístics- ha estat una traveta a les cames pels qui el nostre personatge de hui, Pepe Cantó, anomena "classe mèdia musical", és dir, eixa majoria de gent de la professió que "va tirant" i vivint al dia.
El darrer gir de la globalització, amb l'explosió de l'univers digital a la música, ha estat una enorme pedra llençada al llac del negoci, creant unes ones expansives que han fet naufragar molta gent, tant en la part del músics professionals, eixos que viuen a l'ombra de les grans lluminàries o en la foscor dels petits clubs o sales de ball, com en les dèbils estructures empresarials petites o mitjanes que no han pogut resistir el "tsunami" de la digitalització i les noves normes mundials de fer negoci, aixafats per les grans multinacionals.
Dins d'eixe "tsunami", alguns, com el Pepe Cantó, van sobrevivint a base de passar a fer-ne també un altre treball no menys fosc, però importantíssim per a la presentació comercial del producte, la tasca de producció, que tracta d'arrodonir i donar un bon aspecte musical i estètic al producte, de manera que siga atractiu per al consumidor de música, siga esta del gènere que siga.
Per il·lustrar-nos d'alguns aspectes dels que hem comentat, hem tingut una llarga conversa amb un professional de la música, que es mou en tots els aspectes, artístics i industrials/comercials, d'aquest món.
En esta primera part anem a il·lustrar les opinions del Pepe Cantó amb música del seu primer disc, "De aquí para allà", tret el 2014, perquè pugau també gaudir d'unes músiques, difícilment classificables -si excloem la clàssica- que reflecteixen la seua sensibilitat artística, fruit de tots els camins que ha corregut com a músic amb uns i altres. I puc dir que, a l'estat espanyol, si llevem a Raimón i a Camarón (irònicament parlant), ha acompanyat a la quasi nòmina completa de gent que ha cobert l'àmbit de la música popular el darrer mig segle. Escolteu la seua música que us agradarà.
Al comentari del pròxim programa comentarem altres aspectes del negoci musical, amb especial incidència a les anomenades "plataformes musicals".
Programa 576
Als programes 469 i 470 varem poder revisar dos dels darrers discos del Javier Vercher, publicats arran del seu aterratge a València i després de la seua aventura a Nova York i la gira amb Alejandro Sanz (!). La conseqüència va ser múltiples influències, destacant les avantguardes contactades a la ciutat dels gratacels i la seua línia radicalment "free jazz" clarament perceptible al primer dels discos i ja un poc matisada al segon, gravats els anys 2018 i 2019.
El disc que anem a comentar en aquest programa és del 2021, és dir, dos anys després del "First Takes" i rodejat ara, amb músics "del terreny". Músics que no tenen massa envejar ja, a hores d'ara, a qualsevol de l'elit mundial car, els darrers deu o quinze anys, la nova generació de músics criats o recriats a València ha assolit uns nivells excel·lents, afavorits també per l'enorme mobilitat de les gents d'aquest món jazzístic, que afavoreixen els contactes amb altres músics de latituds diverses i nivell internacional. Això, i a més el treball de gent com la del "Jimmy Glass", temple actual del jazz a València, que ha fet l'esforç de portar per ací a tocar a algunes lluminàries consagrades com Benny Golson, Lee Konitz, Lou Donaldson, Pat Martino, Uri Caine, Larry Grenadier, Ravi Coltrane o Enrico Rava, entre molts d'altres, a més de ser un espai habitual del nostre més internacional músic actual, Perico Sambeat.
La música del "Agricultural Wisdom", que anem a escoltar al programa, beu de totes les fonts del jazz més actual i, sense renunciar a una certa preferència pel "free", ha sabut acostar-se a eixe jazz que ara circula majoritàriament al món, malgrat l'enorme diversitat de matisos -un per cada músic, pràcticament- i resulta una perfecta immersió al jazz més actual, un enorme puzle d'influències que van, des del jazz modal al "free", passant per totes les variants. Potser caldria destacar la seua evolució cap a unes línies melòdiques senzilles, suficients, però, per donar peu a que, tant el propi Vercher com els seus acompanyants, estimulen la improvisació amb espai suficient per expressar-se.
De tota manera, jo destacaria la peça amb la què obrim el programa, un preciós i suggerent solo del Javier Vercher, amb un inquietant títol, "Lobo y luna".
Esperem queaquest home no s'ature -no sembla probable- i continue amb la seua contínua recerca sonora i estilística, per a gaudi dels bons afeccionats al jazz de la terra que, de segur i gràcies a ell, continuarem "al dia" d'allò que es cou per l'univers del jazz mundial.
Per cert, és un producte més de SEDAJAZZ RECORDS, clar!
Fe d'errades: A la locució del programa dic que el disc amb Ferenc Nemeth era, probablement del 2020. En realitat, he comprovat després que és del 2006, quan estava encara amb la gent de Nova York. Disculpeu.
Programa 575
I anem a completar la ressenya que sobre Wes Montgomery i la música que s'escolta al programa anterior i a aquest, gravada el 1965 amb el trio de Wynton Kelly queVerve va publicar en dues tongades en dos LP.
Com deiem, el 1964, Riverside Records es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve on el van envoltar d'arranjaments orquestrals i de cordes a càrrec de Don Sebesky i el productor Creed Taylor . La seva credibilitat entre el món més purista del jazz va quedar afectada però les seves finances van millorar ostensiblement, amb els seus discos entrant regularment a les llistes de venda de Billboard. El seu to distintiu, les octaves i el gust per la melodia continuaven sent-hi, malgrat el canvi d'acompanyament. A més va seguir alternant els discos orquestrals amb altres més jazzis com els excel·lents Smokin' at the Half Note , del qual Pat Metheny va dir que era el millor disc de guitarra jazz de la història, o el The Dynamic Duo , al costat de l'organista Jimmy Smith.
Però el seu acostament al pop en discos com California Dreaming o A Day In The Life, amb coses properes a la música d'ascensor, van fer que molts el qualifiquessin com un "venut". El mateix Wes mai no ho va veure així, ell donava a la gent el que volia i seguia demostrant en els seus concerts que era inigualable a l'hora de tocar jazz. Però en el moment de més popularitat de la seva carrera, el 15 de juny de 1968, un atac de cor va acabar amb la seva vida.
Igual que ell va aprendre a tocar copiant a Charlie Christian tota una nova generació de nous guitarristes de jazz va créixer copiant-li a ell, entre els seus deixebles es troben George Benson, Pat Martino o Pat Metheny, que va arribar a reconèixer que en començar a tocar hi va haver un moment al que tocava exactament com Wes, amb polze i octaves incloses
La seva influència, però, no es va limitar al món del jazz, la dècada dels 60 va convertir la guitarra elèctrica en el més popular dels instruments i podríem dir que Wes Montgomery va ser la principal figura de l'instrument al jazz, mentre que BB King i Jimi Hendrix ho van ser per al blues i el rock respectivament. Doncs bé, Wes Montgomery va tenir l'estima dels altres dos gegants i si no escoltin el Villanova Junction d'Hendrix a Woodstock, o vegin les paraules que li va dedicar BB King abans d'un concert a Indianapolis: “ no hi va haver mai un millor guitarrista que Wes Montgomery ”.
Com ja hem esmentat, tant Charlie Christian com Wes Montgomery varen morir massa joves. Malgrat això, ambdós resulten imprescindibles referents a la història del jazz per la seua potenciació de la guitara al món jazzístic, amb innovacions tècniques i musicals que varen deixar extensa petjada.
Programa 574
Quan a principis de 1960 es va publicar The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomeryel món del jazz, en concret la guitarra jazz, va viure una convulsió que feia molt de temps que esperava. Des de la tràgica desaparició el 2 de març del 1942, amb tan sols 25 anys, del gran Charlie Christian, la guitarra jazz portava òrfena d'un líder semblant, algú capaç de posar l'instrument, sempre relegat pels vents i el piano, al capdavant i equiparar-se amb alguns dels gegants de l'època com John Coltrane o Miles Davis . Wes Montgomery va ser aquest líder, l'home que va revolucionar la guitarra jazz per sempre com abans només havien fet dues figures, el mateix Charlie Christian i Django Reinhardt, i és que, com va dir Joe Pass, l'altre gran nom de la guitarra "clàssica" del jazz i fidel acompanyant d'Ella Fitzgerald, "només hi ha hagut tres veritables innovadors a la guitarra jazz, Wes, Charlie Christian i Django Reinhardt".
John Leslie 'Wes' Montgomery havia nascut un 6 de març de 1923 a Indianapolis. Tot i formar part d'una família de músics, els seus dos germans també toquen però el mitjà dels Montgomery no semblava especialment inclinat. El 1943, recent casat, va anar a un ball amb la seva dona i algú va posar "Solo Flight" de Charlie Christian. La seva vida va canviar de cop i va saber què volia fer amb ella a partir d'aquell moment. L'endemà es va comprar una guitarra elèctrica, un amplificador i un disc de Charlie Christian, disposat a aprendre tot sol. Tot i que li agradaven Django o Les Paul, durant un any només va sentir la música de Christian. Durant el dia seguia treballant de soldador però, a la nit, quan la seva dona es ficava al llit, Montgomery es quedava practicant fins a la matinada. Per no despertar-la va començar a tocar amb el seu polze en comptes de amb una pua, convertint-se en una de les seves "marques de fàbrica" junt amb la utilització de la resta de dits per fer escales.
Va començar a guanyar fama localment i, quan el 1948, la banda de Lionel Hampton va tocar a Indiana, va aconseguir impressionar el vibrafonista que el va contractar. Durant dos anys va viatjar per tot el país amb Hampton Durant la seva estada amb la banda va poder tocar amb músics de la talla de Charles Mingus o Fats Navarro, això va fer d'ell un músic molt millor i no una simple còpia de Christian. La vida lluny de la seva família, però, li resultava fatigosa i va tornar a Indiana a principis dels 50, on es va reunir amb els seus germans, Buddy i Monk, i va tornar a tocar pels clubs de la zona. El 1957 Wes se'n va anar amb ells per gravar un disc amb el prometedor trompetista Freddie Hubbard, però mentre els seus germans es quedaven a Califòrnia, Wes tornava, una vegada més, a Indiana, on seguia treballant de dia i tocant de nit.
El seu estil s'havia perfeccionat, el seu característic ús de les octaves i el seu toc suau i sensual amb el polze, no amb la pua, el feien tota una atracció local. El 1959 Cannonball Adderley va decidir anar a veure la sensació de la zona. El saxofonista, membre llavors del mític sextet de Miles Davis, amb John Coltrane, liderava el seu quintet. Després de veure el guitarrista va dir-li al propietari del segell Riverside que el fitxés immediatament. Va signar un contracte i el 5 d'octubre Montgomery ja estava gravant el seu primer disc.
Uns pocs mesos després va aparèixer The Incredible Jazz Guitar of Wes Montgomery , gravat amb Tommy Flanagan al piano, Percy Heath al contrabaix i el seu germà, Albert , a la bateria. El disc el va convertir en guitarrista més famós del món del jazz i li va valer el reconeixement tant de la crítica com del públic.
Va aprofitar la seva popularitat per gravar molt sovint, ja fos com a líder o com a col·laborador amb gent com Nat Adderley o Milt Jackson. Però, sens dubte, el que li va fer més il·lusió va ser la crida del seu ídol, John Coltrane. En certa mesura, Wes estava portant a la guitarra molts dels avenços estilístics que saxofonistes com Coltrane o Sonny Rollins havien implementat al seu instrument. Tenir el reconeixement de Coltrane va ser una cosa memorable per a ell. Van tocar junts al Festival de Jazz de Monterey de 1961. El seu pas pel grup de Coltrane va ser la seva última intervenció com a acompanyant.
El 1964, Riverside es va enfonsar i Wes va fitxar per Verve. El 1965, va gravar la música que aneu a escoltar, amb el trio de Wynton Kelly, publicat amb Verve
Continuarà....el pròxim programa
Programa 573
La música de fusió jazz-clàssica de Nikolai Kapustin ha guanyat atenció fora de Rússia, en part a causa de la gran novetat de la música russa amb influència del jazz.
Nascut a Ucraïna i mort a Moscou (22 Novembre 1937 – 2 July 2020), va ser marcat per la influència jazzística; li agradava eixa música des de la seva adolescència i la conreava alhora que estudiava al Conservatori de Moscou.
Malgrat això, més que "tocar", "interpretar" és la paraula correcta, i el "jazz"(?) de Kapustin sempre ha estat d'un tipus peculiar: no improvisa sinó que ho escriu tota la música, de la primera a la darrera nota. La seua "interpretació" jazzística, no reflecteix la pràctica habitual d'elaborar material preexistent o original i improvisar sobre ell. El contingut de jazz que escoltem aquí no resideix en la forma o fins i tot en el llenguatge melòdic sinó en el ritme.
Una crítica que se li ha fet a Kapustin és que et pots imaginar la seua música sense els ritmes de jazz, tocats sense ni una mica de "swing". Kapustin tindria resposta per a això. Rebutja l'etiqueta de compositor de jazz, argumentant que la seva música és clàssica, pura i senzillament. Que totes i cadascuna de les notes de les seues composicions, han estat imaginades, construïdes i arrodonides al seu cap i després escrites, nota a nota, al paper pautat.
El seu coneixement del jazz és ampli, i part de l'encant de la seua música és escoltar tots els estils de jazz en desfilada a la seua obra. L'alè preferit sol ser el ragtime i l'stride, sense perdre da vista les novetats que a la música clàssica es produïren a la primera meitat del segle XX.Art Tatum sembla ser el músic que va quedar enganxat a l'orella de Kapustin, però també un piano més modern fins a Dave Brubeck i fins i tot la música lounge, pasant per Oscar Peterson i fins i tot Keith Jarret i...també Rachmaninoff, Gershwin, Chopin o algunes gotes de rock.
Totes estan superposades amb harmonia cromàtica i artificis contrapuntístics, dintre de la més pura tradició de la música "de conservatori". La densitat general de la seua música és impressionant.
Els pianistes i els músics occidentals en general han començat a conèixer i ocupar-se de les obres de Nicolai Kapustin a partir de la caiguda del teló d'acer i el compositor què escoltem és del tot convincent. És una sort tenir enregistrades moltes de les seves obres en interpretacions del propi autor per "entendre" la seua idea musical. Afortunadament, la seua abundant obra, de més de 150 títols, abasta, llevat de l'òpera, pràcticament totes les modalitats de la música de cambra i orquestra.
Afortunadament, a la xarxa podreu trobar abundants exemples de la seua obra, si el petit tast que us he fet vos ha provocat curiositat.
Un "melting pot" de difícil definició, que agradarà (o no) a aquells amb un estat d'ànim especulatiu a l'hora de considerar el problema de la conciliació de la música clàssica i el jazz.
Del programa de hui m'agradaria destacar la interpretació del prestigiós Trio Arbós d'una de les seues composicions per a trio de cambra.
Programa 572
La trompa és un instrument que, al jazz, entrà amb força als anys cinquanta, quan l'original i inspirat arranjador Gil Evans va trobar que el seu so, menys agressiu del dels habituals metalls a les orquestres de jazz, encaixava als seus criteris. Una fita significativa va ser la seua trobada al primer disc junt amb Miles Davis, el "Miles Ahead" al 1957. Allí ja va emprar Evans tres trompes i una tuba, donant com a resultat un so "quasi orquestral", allunyat del de les big band a l'ús. A eixe disc ja apareixJulius Watkins amb la seua trompa. La col·laboració es repetiria amb els dos discos finals dels tres de la trilogia encetada amb el "Kind of Blue", "Sketches of Spain" i "Porgy and Bess"
Julius Watkins va tindre que començar la seua carrera professional amb la trompeta, donada la manca d'acceptació que el so avellutat de la trompa tenia a les formacions dels anys primerencs del jazz. Un cop decidit a lluitar pel "seu" instrument, va fer tres cursos a la Manhattan School of Músic on va consolidar la seua tècnica. Estàvem a començament dels 50'. Des que Gil Evans el va enrolar a les seues feines, la seua carrera el va dur a ser reconegut com el primer mestre d'aquest instrument al món del jazz.
Ja a finals de la temporada passada, al programa 550, varem escoltar el disc d'estrena de la formació liderada pel trompista de Natzaret -un singular barri de València- Pau Moltó, el "French Horn Jazz Project". Molt abreujadament, lamentablement, per no endarrerir la seua presentació a la següent temporada.
En esta ocasió tindreu l'oportunitat de gaudir del seu segon disc complet. Novament un disc d'homenatge de l'instrumentista valencià al mestre Watkins, fins i tot al títol de l'àlbum anomenat "Julius Rides Again" (Julius cavalca un altre cop). Acompanyat pel mateix equip, immillorable, del disc anterior, amb el veterà mestre -i professor seu- David Pastor a la trompeta i l'excel·lent pianista navarresa arrelada a València, Kontxi Lorente, com a puntals destacats, completant, però, la formació amb dues veus italianes, la de Massimo Morganti al trombó i la del consolidat solista de trompa francesa i trompeta Giovanni Hoffer, que comparteix la titularitat del disc amb el Pau Moltó.
El disc té, com a cos fonamental, composicions de "boppers" de la primera època (Oscar Pettiford, Charlie Rouse, el mateix Julius Watkins) i té un so rodó, compacte, amb arranjaments molt escaients, s'inclouen sengles composicions dels dos trompistes titulars de l'àlbum. L'estil del disc cavalca entre el bop i el post-bop actual i s'escolta amb molta facilitat, fins i tot -supose- per gent que no tinga una especial afecció al jazz.
Haig de dir que la carpeta del disc manca una mica d'informació sobre els instrumentistes, arranjament i detalls d'aquest tipus. Afortunadament, a la web de "Sedajazz Records", promotora del disc en col·laboració amb la italiana Notami Jazz, en trobareu una mica més.
Ànim i endavant, Pau!
P.D.: Aprofite aquest "post" per felicitar a "SEDAJAZZ" pels seus TRENTA ANYS de lluita incansable al migrat panorama musical professional del jazz al País Valencià. El reconeixement donat als recents premis "Carles Santos" a la seua tasca i a la persona que l'empenta incansablement, Francisco Ángel Blanco "Latino", "Deus ex Machina" del projecte, no sols és merescut sinó que JA TARDAVA. ENHORABONA I FELIÇ ANIVERSARI.
Programa 571
Hi ha vegades que un disc sorprèn, no per la seua música, sinó per la seua concepció. El disc, en aquest cas és diu "Intimate conversations" i està protagonitzat, teòricament, per l'excel·lent pianista català Ignasi Terraza.
En ell es barregen, sense massa criteri -segons el meu parer- interpretacions de tres reconegudes veus del jazz que, acompanyats pel pianista, realment, són qui destaquen.
El tres artistes són l'armonicista espanyol Antonio Serrano, una autèntica lluminària mundial del seu instrument, assenyalat per molts com l'hereu del mític Tooth Thielemans, sols que, en el seu cas, s'atreveix amb tots els gèneres, des del jazz i el blues a la clàssica i el flamenc, actuant amb gent de primera línia de tots els gèneres i demostrant una versatilitat i una mestria que li és reconeguda pertot arreu.
Del segon artista deuríem dir, quasi, sols el nom. Es tracta del saxo tenor Scott Hamilton. Un veterà que, ja pròxim a la vuitantena, exhibeix la mestria i la inspiració improvisadora que l'ha caracteritzat sempre, amb un estil que, lluny de aventurar-se per camins més o menys innovadors, ha conreat sempre un jazz en la línia dels clàssics pre-bop com Coleman Hawkins o Ben Webster que, en la actualitat, és un altre cop el camí que molts segueixen, decebuts de certes aventures sonores.
Finalment, al disc es pot escoltar la veu, la trompeta i el saxo tenor de la "ex-nena-prodigi" del jazz català, Andrea Motis. La Motis, que s'ha enlairat ja pel seu compte com comprovarem en un pròxim programa, ací gaudeix de l'acompanyament d'una de les persones que sempre ha cregut en ella i l'ha ajudat molt en el progrés de la seua carrera, el mestre per a ella i amic Ignasi Terraza, que l'ha embolcallat des de la seua quasi infantesa, junt al baixista Joan Chamorro.
Una amanida d'estils i artistes adobada pel piano del Terraza, que, malgrat la titularitat del disc, s'amaga en un discret segon pla.
Programa 570
"Empatía", el disc que aneu a escoltar hui, no sols em generava la idea de que anava a gaudir del treball de dos intèrprets coneguts -i estimats- de feia temps, és que la combinació d'artistes em va provocar una gran expectació des del mateix dia en que vaig saber de la seua existència.
La Kontxi Lorente, gran i dúctil pianista amb -espere- una molt llarga i fructífera carrera donada la seua edat, és, malgrat la seua joventut una ja experimentada professional que ha fet de tot: acompanyar a gent variada, fer la música per a un ballet, bandes sonores... i, des de sempre, compondre i interpretar jazz...
De Francisco Blanco "Latino", saxo baríton, compositor, pedagog, animador musical i, sobretot, "deus ex machina" d'eixe beneita cosa que és "Sedajazz", crec que en aquest programa ja s'ha dit quasi tot -i sempre per a bé. Merescudament, recalque. Com anècdota puc dir que Kontxi, navarresa d'origen, és a València gràcies -supose que amb alguna altra circumstància...- al seu encontre amb Sedajazz un ja llunyà 2007.
Una certa circumstància derivada de l'obligat aïllament de la pandèmia va fer que aquest dos vells amics es trobaren forçats a fer un concert amb ells dos assoles. La insòlita experiència, car, que es sàpiga, no existeix cap gravació de jazz (ni de res, sembla) amb eixa combinació de piano i saxo baríton els va agradar i varen decidir gravar, d'una tirada, tot el disc que hui escoltareu.
El disc és MÚSICA en la seua més pura i nua expressió. Amb la qualitat i calidesa del saxo del Latino les cançons, prou conegudes majoritàriament, funcionen perfectament. En un instrument que, generalment, pel seu to greu, sol utilitzar-se (amb permís de Gerry Mulligan) més per a fer de fons sonor que com a solista, Latino treu un so -improvisacions a més a més, com té que ser en un disc de jazz- tan agradable, tan càlid, tan suggeridor, que junt a la mestria de la Kontxi Lorente, que es llueix absolutament en les seues improvisacions, han construït una música elemental, bàsica, bella en la seua nuesa, on allò que sona és pura essència.* Res d'adorns innecessaris: MÚSICA* i res més...ni menys.
Un dels discos que, n'estic segur, guanyarà amb el temps, i que molta gent de la professió se l'escoltarà amb delectació per, entre altres coses, aprendre què és l'essència de la música, eixa professió que ens ajuda a sobreviure en aquest món sorollós i destarifat que ens està tocant viure.
Doneu-vos un respir i feu-vos amb aquest disc a la vostra discoteca
Programa 569
"El projecte Brandenburg
Les peces musicals conegudes corren el risc de convertir-se en anodins companys a les nostres vides i -com passa amb les persones, el medi ambient, llibres o pensaments- és probable que ens tornem immunes a les seves qualitats especials i fins i tot les donem per òbvies.
Agafem els Concerts de Brandenburg de Bach: estimats apassionadament pels oients i músics -tant afeccionats com professionals de la música clàssica- quines són les seves qualitats especials, què ens poden inspirar avui, a més de ser coneguts i estimats?
Quan Gregor Zubicky, director artístic de l'Orquestra de Cambra Sueca, i el director artístic de la gravadora BIS es van fer aquesta pregunta l'any 2001, varen entendre que calia demanar als compositors actuals que ens il·luminessin la qüestió.
Es va contactar amb sis compositors actuals i se'ls va encomanar un projecte que havia de conduir a una execució de les obres completes -noves i velles- en un sol dia!, als Proms de la BBC, al Royal Albert Hall, el 2018.
Un dels aspectes sorprenents dels Concerts de Brandenburg és l'elecció d'instruments solistes. Cadascun dels nostres compositors ha escollit un concert en particular com a punt de partida i, per garantir que eixa tria quedaria reflectida en el nou concert, se'ls vam demanar que mantinguessin la instrumentació original però amb l'opció d'afegir un nou instrument com a solista. Això va donar lloc a la substitució d'una trompa anglesa per un oboè, a canviar un fagot per un contrafagot o substituir el clavicèmbal per multitud d'instruments. Diversos compositors van considerar l'ús de la marimba, baix elèctric, cantant de jazz i guitarra com a solistes. Quin seria el resultat d'aquesta arriscada experiència? Sortiria un tot significatiu? La il·lusió era veure com es relacionarien amb Bach, el venerat mestre? Quins nous coneixements oferirien?
El 1721, per a la seva sèrie de Concerts de Brandenburg, Bach en va revisar i combinar sis dels seus millors concerts fins el moment, amb l'esperança de que probablement impressionarien el Margrave de Brandenburg i rebria una oferta de feina. Bach coneixia el seu lloc a la societat, però clarament intentava pujar de rang. Des que Adam tastara la poma al jardí de l'Edèn, la jerarquia era una manera necessària per mantenir l'ordre, almenys ací a la terra.
En temps de Bach, aquesta jerarquia s'escollia, en el cas de la música en els rols assignats als diferents instruments en una orquestra o conjunt: el primer violí era solista i dirigia, mentre que el continu (clavicèmbal, violoncel, viola i contrabaix) eren els humils servidors que proporcionaven una harmonia fonamental. Per omplir l'espai entre les veus de violí i de continu estaven les violes, en molts dels casos tocades pels violinistes menys hàbils i, per tant, inferiors en la jerarquia (Bach, Mozart i Beethoven van ser tots violistes!). Una excepció entre aquests era la viola da gamba, el registre de la qual oscil·la entre violes i violoncels, què gaudia de papers més importants i de vegades fins i tot era solista.
Els instruments de vent tenien connotacions jeràrquiques relacionades amb el seu àmbit d'ocupació particular: les trompetes associades a les festes reials; segueix el corn, símbol de la caça, l'afició de la reialesa i l'aristocràcia; mentrestant, els vents de fusta i els fagots s'utilitzaven a les forces armades on els oboès podien doblar-se amb la flauta, un instrument que, altrament, solien tocar els músics afeccionats.
El fet que tants cicles d'obres de Bach estiguin dissenyats en grups de sis ens dóna una pista per apreciar una certa intenció i l'ús poc convencional dels instruments solos als Concerts de Brandenburg. Va escriure sis suites angleses, sis suites franceses, sis sonates i "partites" per a violí sol, sis suites per a violoncel sol, sis sonates en trio, sis motets, l'Oratori de Nadal té sis parts;el 6 com a símbol de perfecció i harmonia, el nombre de dies durant els quals Déu va crear el món: 6 com una benedicció divina, aportant un context religiós a les obres de Bach.
Influenciat pels pensaments de Martí Luter, Bach va veure la música com una manera perquè l'home glorifiqui Déu així com una forma d'elevació espiritual: pensar en el Cel, el nostre objectiu final.Ja no es tracta de que mossegar una poma siga un pecat. Les característiques del paradís són sens dubte molt diferents de les de la la terra, de manera que no hi ha necessitat de jerarquia per mantenir l'ordre. Així que, si ens imaginem la música del cel, com seria?
Aquí, els Concerts de Brandenburg de Bach van oferir una nova experiència a l'oient de l'època: acostumat a escoltar que tots els solos els tocava el primer violí, podia experimentar ara un concert complet dominat amb dues violes o dues flautes o fins i tot amb el clavicèmbal! La jerarquia s'ha dissolt i es presenta un ordre mundial alternatiu. Derrocant el rànquing instrumental de dalt a baix, aquests concerts singulars ens porten a pensar en un altre ordre, l'ordre del paradís: la música del paradís!"()Aquelles persones que en tinguen interès poden fer una experiència: repetir parcialment allò fet als Proms del 2018 i escoltar, almenys, els dos concerts originals dels esmentats al nostre programa, inspirats pel nº1 i el nº 5 dels de Bach (hi ha llocs infinits a la xarxa on fer-ho), i després escoltar la nova "versió"* que us oferim. Quines sensacions vos produeixen?
Per a qui tinga temps i ganes us propose la lectura (en anglés, francés o alemà, sols, lamentablement) de l'excel·lent, ampli i documentat libretto que acompanya l'àlbum de dos discos, on hi són tant els concerts de Bach com els dels encàrrecs fets al segle XXI, adequadament i tècnicament comentats. Vos ben assegure que serà una lectura molt profitosa.
Els concerts actuals que aneu a escoltar són els inspirats pel número 1, anomenat "Maya" pel seu compositor, Mark Anthony Turnage, i el número 5, que el seu compositor Uri Caine (ja aparegut al nostre programa en tres ocasions anteriors) anomena "Hamsa".
Espere que tot plegat siga una profitosa experiència musical i espiritual.
(*)El text que figura entre cometes, abans de l'asterisc, està bàsicament extret amb alguns retocs del que apareix al "libretto" de l'àlbum, què
he enllaçat abans per descarregar en format "pdf".
Programa 568
Les dones varen representar un paper important en la difusió del jazz des de bon començament. Això sí, com a "canaris", és a dir, com a cantants que feien bonic al davant del grup o l'orquestra. Però no totes varen seguir eixe camí.
Lil Hardin, coneguda també com a Lil Hardin Armstrong, per haver estat durant un temps l'esposa de Louis Armstrong, no era exactament un canari. Concretament en el cas de la seua parella durant uns anys, va ser la "Pigmaliona" que el va espentar per fer-lo créixer personalment i musicalment.
Però el cas era que Lil Hardin havia estudiat música des de la seua més tendra infantesa i, a més, sa mare va creure en ella i la va ajudar en la seua idea de dedicar-se a la música, anant a conservatoris i escoles (per a negres, clar...) on va aprendre i destacar com a alumna.
Ben prompte va començar a fer carrera professional. Després de passar per alguns petits grups local, ella (i sa mare, vist que la professió li donava per viure) se n'anaren a Chicago on als 23 anys es va enrolar en l'orquestra de Kid Ory i, molt poc després, va ser contractada per la millor orquestra de l'època, amb diferència, la de Fletcher Henderson, on va despegar professionalment fent de compositora, pianista evidentment, arranjadora i eventualment cantant. Allí es va trobar amb un jovenet tímid però brillant musicalment, anomenat Louis Armstrong al qual va "construir" personal i professionalment. Però eixa no és la història que toca hui.
La carrera professional de Lil Hardin i les seues ganes de volar la varen dur a formar part dels HotFive i dels Hot Seven que varen fonamentar, definitivament la carrera de Armstrong. Però ella volia més i ràpidament va formar grups(s) propis i començà una brillant carrera professional com a pianista, compositora, cantant i arranjadora, liderant grups on la resta de membres eren homes, encara que eventualment també va formar algun grup de dones, però ella cercava l'excel.lència i no li feia res que foren homes o dones.
La seua carrera va durar cinc decennis, amb daltabaixos en la seua activitat musical (en un cert moment es va dedicar a dissenyar roba...amb èxit!). Les seues gravacions varen ser abundants, assoles o acompanyant algun altre/a músic/a.
Escolteu, amb atenció a esta excel·lent pianista, comparable als grans iniciadors del piano en el jazz (Willie "Lion" Smith, Earl Hines,...) i descobriu perquè va tindre tant d'èxit com a compositora i com a música.
Llistat de cançons del disc sencer: https://www.allmusic.com/album/lil-hardin-armstrong-her-swing-orchestra-1936-1940-mw0000057974
Llistat d'intèrprets: https://www.allmusic.com/album/lil-hardin-armstrong-her-swing-orchestra-1936-1940-mw0000057974/credits
El disc semcer podeu escoltar-ho a: https://www.youtube.com/watch?v=VorE5kg-AnA
Programa 567
Hi ha persones, millor dit, personatges, en la història del jazz, que són absolutament imprescindibles, fites fonamentals que han sobreeixit per damunt de la mitjana, marcant un nivell de vegades impossible de seguir per part de les gents que venen darrere. Aquest és, claríssimament, el cas d'Ella Fitzgerald.
Anomenada com a reina del jazz, vocal, clar, la seua petjada no ha estat ni tan sols aproximada per cap de les o els cantants que han vingut després, i no es veu, ara com ara, qui se li acoste ni de bon tros.
Evidentment, en aquest programa i des de la primera temporada, ja se li va dedicar un ample espai, però el seu llegat és tan inabastable en gravacions discogràfiques i testimonis audiovisuals, que es podria fer no sols un capítol o varis, sinó el programa sencer amb les seues gravacions i no ens mancaria material mai.
En aquest cas, donant compliment a allò que varem dir al primer programa d'esta temporada, si parlem de "clàssics", la presència de Ella era inevitable.
Una gravació de la televisió belga d'una actuació feta al Palais des Beaux Arts de Bruselles, l'any 1957, amb una Ella en plenitud de facultats i de saviesa musical i acompanyada d'un dels grups dels que va estar molt de temps amb ella, ens dóna l'oportunitat de gaudir, de bell nou, de la seua deliciosa forma d'interpretar una sèrie de "standars" que no li calgué ni presentar: tothom entre el públic els coneixia.
Hi ha a la xarxa tantes gravacions d'àudio i vídeo de l'artista que, en aquest cas, no anem a posar-ne cap en concret, Trieu vosaltres
Programa 566
No és la primera vegada que en aquest programa es pot escoltar un producte d'eixos etiquetats com a "rock-simfònic". Una mostra venia d'Holanda i l'altra éra "cassolana".
En aquest cas, però, no parlem d'un grup que versiona(?) amb millor o pitjor encert, música de compositors "clàssics", sinó que anem a escoltar música que, amb cinquanta anys a l'esquena, va realment "inventar" amb composicions pròpies un gènere que marida, crec que amb prou d'encert i sobre una base de rock, l'esperit del jazz, concretament del free-jazz fonamentalment, i de la música acadèmica més d'avantguarda. Tot això interpretat, també, amb una barreja instrumental on hi ha els, llavors, nous instruments elèctrics/electrònics, amb d'altres tradicionals de percussió, vibràfon, etc. i vents, de fusta i metall, aconseguint una sonoritat que, encara hui, sona fresca i innovadora.
Robert Fripp (16 de maig de 1946, Wimborne Minster, Dorset, Anglaterra) és un músic que continua donant concerts que, com ha fet aquest darrer mig segle, no sonen gens convencionals.
L'any 1969 va muntar un petit grup de músics i, amb un enorme treball d'estudi, tragué a llum un disc anomenat "In The Court Of The Crimson King", on l'ambició i la necessitat de fer altres coses de les que ell i els seus companys havien estudiat al conservatori, i amb tres formacions diferents per a tres discos consecutius -una constant al llarg de la seua carrera- va trasbalsar el món del rock amb una música que, amarada d'esperit rocker, es botava les línies de l'etiquetatge convencional industrial i acadèmic, oferint un producte realment nou, interessant i que va marcar un camí de forma molt personal que altres han recorregut amb més o menys fortuna artística.
Al llarg de l'any següent, 1970, va treure altres dos discs que junt amb el ja anomenat formen una autèntica pedra miliar on la gent que al món rocker ha tractar d'"eixir-se'n del carrilet" ha tingut un mirall on reconèixer-se i inspirar-se.
Com que la carrera de Robert Fripp/King Crimson és, encara ho és, llarga i variada, i la seua música no encaixa massa en els "motlles" d'aquest programa, no em vaig a estendre fent més que aquest programa, almenys per ara. De tota manera, els innovadors sempre tindran ací una petita finestra on treure un moment el cap per a que la gent conega, almenys, la seua existència.
Al programa de hui aneu a escoltar petites mostres dels tres discos esmentats: "In The Court Of The Crimson King", "Lizard" i "In The Wake Of Poseidon". Tres discos en 12 mesos, més o menys, que marcaren el camí, amb més originalitat i qualitat, generalment, d'altres experiments contemporanis que volien eixir-se'n també de la dicotomia "Beatles/pop"/"Rolling/R&B" que la industria imposava llavors, però que o bé es decantaven per l'espectacularitat (Emerson,Lake & Palmer) o per la renovació del pop ("Roxy Music"), com a exemples significatius de les branques més reconegudes popularment d'aquesta innovació musical al món del Rock&Roll,
Afortunadament a les webs més conegudes, com YouTube, hi ha abundant material del Robert Fripp (King Crimson ha estat sempre ell i els que ell triava per a acompanyar-lo en cada projecte).
Sobre les lletres, en aquests discos de Pete Sinfield, no comente res perquè, primer, crec que no sempre són massa interessants i, sobretot, perquè allò que procure destacar en aquest programa són els aspectes musicals, i les parts vocals solen estar també treballades musicalment amb el mateix nivell i criteris estètics de la resta de la peça.
Programa 565
Claude Bolling, músic al qual li varen dedicar ja a la primera temporada, per la primavera de 2007, dos programes (13 i 14) i altres dos més algun temps després, segons anaven trobant gravacions, ens va deixar el 29 de desembre de 2020 amb 90 anys.
Xiquet "prodigi", un resum ràpid de la seua llarguíssima carrera podria ser:
Obté el Premi del Hot Club de France als 15 anys, crea la seua primera banda als 16 anys i grava el seu primer disc als 18 anys. Li varen seguir al voltant d'uns cent i escaig més.
Absolutament enamorat de Duke Ellington i deixeble seu posteriorment, li va dur a formar una "big band", a l'estil de la d'Ellington, l'any 1956, als vint-i-sis anys, que va durar...60 anys.
Va treballar pels més populars cantautors de l'època a França impulsat per Boris Vian (Juliette Greco, Sacha Distel,...) i va compondre més d'un centenar de bandes sonores per a pel·lícules. Evidentment va tocar amb la "crème de la crème" del jazz mundial, que, sobretot en voltar per Europa, el buscaven.
Pràcticament "inventor" d'això que la indústria anomena "crossover music", va trasbalsar el panorama comercial del jazz l'any 1975 amb la seua "Suite per a Flauta i Trio de Jazz", encomanada pel seu amic Jean Pierre Rampal, segurament el millor virtuós hagut a la flauta travessera. Aquesta suite la podeu escoltar al nostre programa número 13. L'anècdota de com va nàixer la idea la contem breument a aquest programa 13.
En definitiva això del "crossover" jo l'anomenaria "amanida musical" , en aquest cas de fusió entre l jazz i la música "acadèmica", "culta", "clàssica" o com se li vulga anomenar. Això és el que fa Bolling en aquestes suites, on convida a un músic de "no jazz" a tocar amb ell una música que mescla els dos mons.
Doncs bé. El seu traspàs el desembre de 2020 em va fer vindre de bell nou al cap el seu nom i vaig pensar en dedicar-li un programa, que és el que aneu a escoltar. La peça que s'interpreta li la va demanar, un altre cop, el propi Rampal, que guardava un molt bon record d'aquella "aventura" del 1975. I, sense pensar-s'ho dues vegades, Claude Bolling es posà a la feina i l'any 1987 es va publicar la "Suite per a Flauta i Trio de Jazz, num. 2".
Sense audàcies estilístiques ni pretensions d'innovacions sorprenents, amb el seu estil, amb el seu estil entre el jazz d'Elington i el tradicional de Nova Orleans, amb la seua saviesa i experiència acumulada al llarg de la seua vida, va compondre aquesta suite, tan agradable d'escoltar con l'anterior.
Música que agrada "per-que-sí" sols en escoltar-la, que estic segur que no vos decebrà.
Programa 564
La figura de Jordi Savall, una de les més importants a nivell mundial en l'estudi i conreu de la música antiga, és dir, de J.S. Bach i autors anteriors en el temps, de tot el segle XX i el que va del XXI. Investigador fecund, musicòleg, director i fundador de varis grups especialitzats en aqueixa música i excepcional intèrpret, fonamentalment de la Viola da Gamba, té ara, als 80 anys, com a principal preocupació, la conservació de la seua abundant col·lecció de documents i la continuació, aprofitant aquest patrimoni personal, de la seua tasca en pro del coneixement d'unes músiques que, lamentablement, no gaudeixen de la difusió merescuda del gran públic...ni de les institucions.
Gravada el març 1986 a la Col·legiata de St. Jean-Baptiste à Roquemaure (França)i posteriorment acuradament remasteritzada l'any 2001, de manera que es pot distingir millor la sonoritat de cada instrument, L'Art de la Fuga, és una obra absolutament cabdal en la història de la música occidental. Concebuda més com un estudi teòric i compendi de tot el que els seus predecessors havien fet, sobretot, en la tècnica del contrapunt, el seu "redescobriment" al segle XX per un petit grapat de musicòlegs, músics i una certa part de la gent melòmana ha estat un esdeveniment fonamental per entendre l'evolució de la música occidental.
Els seus assajos, variacions i provatures, tractant d'"esprémer" tot el suc musical de un petit tema, aplicant tota una sèrie de variacions: amb increment progressiu de veus, escrivint-lo al dret i a l'inrevés, amb una sèrie de variacions genials, l'Art de la Fuga, el seu coneixement i estudi, per gent com el Jordi Savall, han tret a la llum la seua cabdal importància en la història de tota la música occidental, inclosa, encara que no ho sàpiguen, els músics que conreen variacions modernes (?) com el dodecafonisme, el jazz o el mismísim rock&roll.
El breu text de presentació, que us recomane molt encoratjadament que llegiu, del propi Savall, que acompanya al disc i que podeu trobar ací, és una acurada, intel·ligent i entenedora mirada que aconselle llegiu abans de l'escolta, o després de la primera escolta i abans de repetir-la.
Com dic al programa, sols pose el primer dels dos discos d'aquesta interpretació del Savall per raons de temps. A la xarxa podreu trobar la versió completa, vos recomane la seua escolta atenta. Sols podreu trobar bellesa, espiritualitat i una certa millora interior en acabar-la.
Programa 563
El Pau Viguer és un vell amic d'aquest programa i com a amic l'escolte. Atenció, però, això no vol dir que el meu comentari estiga influenciat per eixa amistat.
Després de quatre discs en trio i un darrer, fet a la pandèmia, amb ell sols al piano redescobrint/despullant l'essència de velles cançons seues, ara ens presenta un altre disc a trio, amb els seus inseparables Xuso Barberà, al contrabaix i Felipe Cucciardi a la bateria.
Fa temps que toquen junts, molt de temps, i això es nota. Però aquest disc no és un punt i seguit dels anteriors exactament. Encara que, fins i tot, re-interpreten algunes de les seues composicions de la darrera època, l'aire que tenen sembla que bufa en un sentit un poc diferent.
Sense trencar amb l'innat sentit melòdic del Pau Viguer -una de les seues senyes d'identitat més clares- sembla que tracte de retrobar alguna cosa dintre seu que, en certa mesura, havia obviat fins ara.
Hi ha peces emblemàtiques en aquest sentit: "Homofonia", "Desconstrucció de Clementi" i "Trampantojo de Bach". Els temps de la seua estada al conservatori, probablement adormits de fa temps, sembla que han tornat al seu cap i ha volgut fer una mirada enrere per, probablement, agafar impuls cap una nova etapa que s'albira d'entre les notes d'aquest darrer disc
Junt a les dues peces de composició relativament recent que a mi, personalment, m'encanten -"212 Farenheit degrees" i "S.O.S. Terra"- amb un tractament més marcadament "jazzer", el disc és un grapat de cançons ben construïdes i millor interpretades, donant fe que sap l'any i el món en què viu i que els conflictes que vivim no li són aliens.
Com dic, de vegades, la gent que ha rebut dels deus la capacitat de crear bellesa tenen l'"obligació" de crear-la per a gaudi de la resta de mortals.
I, és clar, esperem el pròxim disc.
- I una postil·la. El disc, anomenat "Dreaming", no eixirà en format físic -és el signe dels temps...- però anirà publicant-se, a partir del 22 de setembre d'enguany, a raó d'una peça per setmana a les xarxes socials habituals. Per això he dit que esteu escoltant "una ESTRENA MUNDIAL". Fins ací nou setmanes, no es podrà escoltar sencer mes que ací, als "Camins de la Música". Gràcies per la primícia, Pau!! I molta sort.
Programa 562
Estimada gent que en fa l'honor de seguir aquest modest programa d'una emissora modesta.
Al programa present vull recordar-vos que totes les coses tenen uns antecedents i que la música de jazz també. Així, doncs, aneu a escoltar una ínfima selecció d'allò més bàsic dels orígens d'esta música que, nascuda a una ciutat hui quasi desapareguda sota les aigües d'un terrible huracà i partint de la gent més pobra, més marginada, la població afroamericana, ha crescut de manera imparable i, un segle i escaig després, ha conquerit el món sencer.
Amb mescles més o menys afortunades, amb variacions i, fins i tot, ruptures estilístiques molt agosarades, ha evolucionat més en un segle que la música europea/occidental en alguns segles.
Gaudiu d'aquests pioners. Ja us dic que no serà el darrer programa que, en esta temporada, recorde els vells mestres que posaren les primeres pedres d'aquest fenòmen musical i cultural que, a hores d'ara, va colze amb colze amb la música, diguem-ne acadèmica, sense necessitat de abaixar humilment el cap.
VISCA EL JAZZ!!!
Programa 561
Ja l'anterior programa varem glosar la capacitat musical i la solvència tècnica del castellonenc Chema Peñalver. Al programa de hui anirà un pas més endavant. Més endavant que al disc que acaba de treure i que vareu escoltar a l'anterior programa. El de hui, "Sophisticated clarinet", gravat el 2019, va un poc més enllà musicalment que el "Mode On", malgrat haver estat gravat abans.
La capacitat com a arranjador del Chema es mostra en la música que aneu a escolar en aquest programa de forma palesa...i un poc arriscada. Emulant, potser, les intencions de molts músics de jazz de tractar de "normalitzar" els sons del jazz en el món cultural occidental, ací Chema Pañalver construeix, sempre amb composicions pròpies, un disc on el so de la big band el construeix...amb un quartet de corda clàssic, és dir, dos violins, una viola i un cello i un trio més propi del jazz, amb una guitarra, un baix i un baix elèctric i el seu clarinet, sense cap bateria.
So elegant i sofisticat que no perd, però, ni una miqueta del "swing" exigible a una big band. La immersió mental de Chema en el jazzfa que aquest conjunt, tan atípic, no ens resulte gens estrany a una oïda que "vulga" escoltar jazz.
No crec que calga més que recomanar la seua escolta. Ho gaudireu de forma plena si ho feu atentament.
Quina serà la seua pròxima aventura?
És, clar, un disc més de Sedajazz Records
Programa 560
Chema Peñalver no és cap novençà en açò del jazz. Des del ja llunyà primer disc "Tribut a Benny Goodman" del 2008, fins arribar a aquest sisè treball "Mode On", dues coses han quedat clares. La primera és la seua mestria en l'ús del instrument, el clarinet; l'altra és la seua predilecció pel so de les big bands, una època del jazz dels volts dels anys quaranta del segle passat, quan la població blanca la va adoptar com a música de ball, malgrat ser una música negra al seu origen i estar interpretada, fonamentalment, per músics negres.
No va ser una època sols de música de ball car gent com, fonamentalment, Duke Ellington, li va fer donar un pas endavant convertint-la en LA ORQUESTRA de la música negra que aspirava a competir amb la música "culta" blanca.
Chema Peñalver, professor de música a la UJI de Castelló i castellonenc ell, ha représ eixa modalitat musical com a forma d'expressió, adaptant-la a la sensibilitat actual i experimentant amb ella, com veurem el pròxim programa.
En aquest cas la tancada produïda per la pandèmia, en el seu cas, li ha donat el temps i la tranquil·litat per composar, orquestrar i dirigir un gruixut nombre de divuit persones, amb un bon grapat d'obres de la seua autoria, on el so frega la perfecció més absoluta i on, un cop més, el seu domini mestrívol del clarinet queda palès de manera nítida.
El "Mode On" és un disc de molt agradable escolta i on el ritme t'arrossega i et fa picar de peus i mans de manera inconscient pel seu "swing" irresistible.
El proper programa l'anem a dedicar al seu disc anterior, alterant l'ordre temporal, i en ell aneu a descobrir que quan una persona, com el Chema, sap de música, no hi ha fronteres i "clixés" que no es puguen fer botar per l'aire.
Per cert, clar, les gravacions estan fetes amb el segell de SEDAJAZZ. Faltaria més!!
Programa 559
Amb una antiguitat de potser més de 5.000 anys i tenint com a origen els arcs de caça, les arpes estan presents pràcticament arreu del món en totes les civilitzacions i totes les èpoques.
Amb l'arribada de l'orquestra moderna, sobretot de la romàntica, més nombrosa i dissenyada per actuar en grans teatres o espais amplis, la discreta sonoritat de les arpes, encara que el seu disseny haja evolucionat molt, resulta de tota manera molt migrada.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, va tindre prou d'èxit com a instrument "de saló", però a conseqüència del seu "arraconament" orquestral, les partitures modernes per a arpa han estat prou escasses.
Henriette Renié, (18 Septembre 1875 – 1 Març 1956), nascuda a Paris, va ser una música molt precoç (diuen les seues biografies que als cinc anys tocava el piano amb prou competència), que va enamorar-se de l'instrument en sentir un concert als huit anys. La seua precària salut li va impedir fer una carrera llarga com a concertista, però la seua petjada en el món acadèmic i en importants innovacions tècniques de l'instrument (en va encomanar al constructor que li fera instruments amb importants variacions tècniques) encara perdura.
La seua música, romàntica tardana, potser hui resulte un poc "demodé", però la seua bellesa és innegable. Un jove arpista francès. Xavier de Maistre, ha format un trio de cambra (arpa, violí i cello) i ha dedicat un disc a la seua música que, si l'escolteu amb calma i en un lloc no sorollós, vos farà arribar l'ambient sensible i delicat de les peces de la Renié.
He volgut, a més de per l'instrument, poc freqüent hui en dia com a solista, fer aquest programa, perquè he comprovat que, al llarg de tota la temporada, han estat molt escasses les dones que han protagonitzat un. Realment, és molt difícil trobar obres de compositores dones en les "promocions comercials" i per tant, cal regirar prou per trobar-ne.
Afortunadament, amb l'internet, és -relativament- més senzill trobar-ne. Cal fer, però, una bona cerca. Siga aquest comentari una excusa per l'absència de més dones compositores aquesta temporada. Aprofitant l'estiu vaig a tractar d'escorcollar, com ja vaig fer fa alguns anys, per trobar material.
Programa 558
Anomenat modestament "El més gran concert de jazz mai fet", el maig de 1953 al Massey Hall de Toronto, cinc dels músics de jazz més creatius i influents de tots els temps van pujar a l'escenari junts, per única vegada a la seua vida: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Bud Powell, Charles Mingus i Max Roach. Cadascun és un gegant musical, el supergrup BeBop definitiu i tots en forma...almenys musicalment
Bud Powell acabava de sortir d'una llarga estada a l'hospital de Bellevue per problemes de salut mental i no havia sortit massa bé. A més, mitja hora abans del concert estava prou borratxo. Parker havia estat consumidor d'heroïna des dels disset anys i dos anys després moriria, amb trenta-quatre anys. A la gravació, Parker toca un saxo alt Grafton de plàstic**comprat a Toronto a l'últim moment, perquè havia empenyorat el seu instrument habitual per comprar drogues a Nova York, però el seu instrument sobrehumà no queda disminuït per l'instrument menor com comprovareu.
El públic va ser molt reduït a causa de la coincidència d'un enfrontament d'en Rocky Marciano pel títol mundial aquella nit (que Marciano va guanyar, per cert) i els organitzadors no van poder pagar als músics.A canvi, els van oferir les cintes del concert, que Mingus es va endur amb ell de tornada a Nova York. Havia estat enregistrat a través del sistema de megafonia de la sala, segons algunes versions o per un magnetòfon de Mingus, segons altres versions.
A l'estudi del mític enginyerVan Gelder, Mingus i Roach van doblar les línies de baix, que eren poc audibles en la majoria de les cançons, i van redoblar alguns solo de Mingus. Els aplaudiments de l'audiència es van reduir al final de cada melodia, una decisió per conservar un preuat espai en vinil, o potser per jutjar-ho de poca importància en comparació amb la música.
Verve, que tenia Parker sota contracte exclusiu el va fer aparèixer sota el pseudònim de Charlie Chan. A més, Verve va rebutjar la invitació de Mingus per comprar la gravació i aquest va decidir llançar-la al seu nou segell Debut, en tres volums de 10″, i posteriorment el 1956 en un LP de 12″
Molts enregistraments actuals, de Parker i de molta gent, estan molt carregats de preses alternatives, arrencades falses i repetició de versions. En canvi, el Massey Hall Concert és una actuació contínua cohesionada i una molt bona manera d'accedir al geni de Charlie Parker i la resta del quintet, segurament tots ells dels millors improvisadors que el be-bop ha tingut mai.
Allò que podia haver estat un complet desastre ha passat a la història com "El millor concert de jazz mai gravat". Coses que passen.
Programa 557
El personatge del qual aneu a escoltar la seua música hui, és segur que l'heu sentit un grapat de vegades. En la memòria de la gent (i en les emissores dedicades a la ràdio-fórmula) les seues cançons continuen sonant i supose que encara ho faran algun temps. Parlem de David Bowie.
La seua biografia abasta estudis d'art, de música clàssica, de pintura i potser encara un bon grapat de coses que ara no sé. Per conèixer més coses us recomane anar a la molt detallada biografia de la Wikipèdia.
La música que va fer als anys finals de la dècada dels 70', després de fugir de l'infern de la seua estada als EE.UU., on la cocaïna va quasi acabar física i mentalment amb ell, segons les seues paraules, el va portar a Europa on, després d'una breu estada a Suïssa, va acabar a Berlín.
El Berlín de llavors era un autèntic foguer on es coïen les mes agosarades avantguardes musicals. Potser influïdes per les revolucions musicals que l'anomenada "Segona Escola de Viena" (Schönberg i cia.) havia produït a la música "seriosa" i, sobretot, l'aparició dels sintetitzadors i els ordinadors, varen propiciar l'aparició uns grups que "inventaren" el que des de llavors s'anomena "techno". Liderada per grups com Kraftwerk i Neu! l'escena musical berlinesa va seduir aDavid Bowie i el va marcar de forma important, portant-lo al que ell anomenà com "el període més creatiu de la seua vida".
Això es va concretar en un grapat de discos dels quals, els més interessants i significatius -vistos "a posteriori", perquè llavors no varen ser massa ben rebuts- varen ser els anomenats Low (1977), "Heroes" (1977) and Lodger (1979), l'anomenada "Berlin Trilogy". Aquests discos duien a la cara A de l'LP cançons cantades, però la cara B era majoritàriament o totalment instrumental. El límits de la música rock varen botar per l'aire i, malgrat que l'evolució posterior de Bowie** va tornar a girar-se a coses més "comercials", amb qualitat, però a la cerca d'un públic més ampli, la influència d'eixes músiques es va fer notar en les músiques pop i rock dels 80' i 90'.
Al rock, també hi ha una història d'artistes d'avantguarda que paga la pena conèixer.